En aquesta 23ª publicació d’Entre l’Agressió i l’Oblit, comptem amb una reflexió d’AMOO (Aureli Mora + Omar Ornaque) sobre la Galeria Theo (1975) de Rafael Moneo, situada a la plaça Letamendi 1, de Barcelona. La galeria va mantenir la seva essència durant la posterior etapa com a Galeria Joan Gaspar, però s’ha modificat totalment amb la recent intervenció per a restaurant-cocteleria asiàtic.
Fotos actuals: Aureli Mora
Fotos originals: Martínez Lapeña – Torres Arquitectos
Plaça del Doctor Letamendi, gairebé a tocar del carrer Consell de Cent, una de les portes a la zona amb més densitat de galeries d’art per metre lineal de la ciutat. La Galeria Theo, realitzada l’any 1975 per l’arquitecte Rafael Moneo (Premi FAD 1974-1975 que l’any 1992 passaria a ser la Galeria Joan Gaspar), n’era una de les seves torres de guaita, des d’on l’art deixava ensumar les seves últimes tendències. Avui, les olors ens remeten a curri i a coco, a bafs de coriandre i al sacseig de cocteleres. Avui dia la Galeria Theo ha desaparegut, transformant-se de forma gairebé irreconeixible en un restaurant de sabors del sud-est asiàtic.
Potser seria hipòcrita queixar-nos exclusivament del tancament de la Theo/Joan Gaspar i no preguntar-nos quina va ser l’última vegada que vam anar a una galeria o, anant encara més lluny, quina va ser l’última vegada que vam comprar-hi una peça d’art, si és que ho hem fet mai. Perquè comprar, tot i que soni mundà, és el fet que manté viu un comerç, que és el que una galeria és en essència: una botiga d’exposició i venda de peces d’art.
El teixit de les galeries d’art a Barcelona s’arronsa cada vegada més, com el permafrost dels pols terrestres arrel del canvi climàtic. Aquest canvi arriba, probablement, amb l’arribada de la democràcia i amb la conseqüent assumpció de les institucions del rol de salvaguarda de la cultura. Desapareix la clandestinitat, la contra-cultura, les vessants no oficialistes del règim que necessiten petits espais on exposar i expressar-se, on enfrontar la dictadura des del difós terreny de l’art. Probablement, la Galeria Theo es construeix en el moment de màxima popularitat i acceptació social, moment d’un èxit i glòria que imperceptiblement caminava cap al seu declivi.
Han existit esforços des de l’administració en la cura d’aquest tipus d’espais, fins i tot en la cura de comerços més populars i probablement més plorats per la ciutadania que no exclusivament per arquitectes i estudiosos de l’art. Múltiples manifestos en favor de la memòria de la ciutat, i de la seva identitat quotidiana, han derivat en moratòries en l’atorgament de llicències, i finalment en un pla de catalogació aprovat el 2015 que actualment conté 228 establiments, tot i que va començar amb 386. Malauradament, de les 3 galeries d’art del llistat inicial, cap va passar a la següent fase de catalogació. Una catalogació que separa en E1 (protecció integral), E2 (protecció parcial) i E3 (protecció paisatgística de la façana).
En la des-catalogació han caigut en batalla la Galeria Joan Prats (1976-2004, realitzada per Josep Lluís Sert i actualment, de nou, en obres que probablement acabaran de fer desaparèixer els restes irreconeixibles de Sert) i la Sala Parés. S’ha mantingut, a nivell d’icona arquitectònica epidèrmica, la Joiera Roca (1934-2008, també de Sert), però lamentablement va ser catalogada després de la intervenció de Tous al 2009. Algun dels arguments per descatalogar els establiments ha estat que no tenen una edat suficient, que no passen els 50 anys. Sembla que, en una concepció decimonònica, encara no haguem viscut sacrilegis suficients com per entendre que quelcom no ha de ser antic per ser considerat patrimoni. L’arquitectura contemporània ens dona multitud d’exemples i és un dels leitmotivs del projecte que ens ocupa, ‘Entre l’Agressió i l’Oblit’.
La complexitat econòmica, doncs, és evident, i els drets sobre els béns immobles per part dels seus propietaris són legítims. Però, més enllà de la conservació de l’element arquitectònic, no ens hauríem de preguntar per la regulació de l’activitat? Perquè, si és evident que un restaurant pot ser molt més rendible que una galeria d’art a dia d’avui, no s’haurien de controlar les llicències d’aquests teixits en extinció? Conservar artèries com les del Consell de Cent haurien de ser una prioritat.
No posar atenció en aquests temes ens portarà a visions tant narratives com la imatge de la imponent porta d’aires postmoderns dissenyada per Moneo l’any 1975 -orgull cultural de la tradició moderna occidental-, a dia d’avui falsament rovellada i envoltada de quincalla d’imitació del què podria ser un carreró de Hanoi, com a paradigma d’una globalització descontrolada.
És possible que hi hagi qui celebri aquests fets, que defensi la dessacralització, l’extinció del fetitxisme elitista i l’evolució continua. Però no ens passéssim de contemporanis: costa molt fer les coses bé, i les poques que en van quedant no està de més mirar de conservar-les.
En paraules de la Lydia Oliva, galerista i comissària d’exposicions a qui agraïm ens alertés d’aquest malaurat succés: “si això fos Viena, otro gallo cantaria”.
L’arquitectura moderna està en perill. Any rere any veiem, impassibles, l’enderroc, la mutilació, o senzillament la degradació de desenes d’edificis moderns amb un alt interès patrimonial.
Des d’Arquitectes per l’Arquitectura, juntament amb Arxius d’Arquitectura a Catalunya, volem iniciar un profund debat sobre la conservació del patrimoni arquitectònic modern.
La primera part d’aquest debat és donar a conèixer tot aquest patrimoni a la ciutadania, ja que només a través de la seva interiorització se li podrà donar una permanència i continuïtat amb dignitat. Setmanalment es publicarà a les nostres xarxes socials, informació sobre l’estat de les obres d’arquitectura moderna del nostre país que es troben en el punt de mira; periòdicament aniran acompanyades de breus reflexions, escrites especialment per a ‘Entre l’Agressió i l’Oblit’ de la mà d’una selecció d’arquitectes de renom del nostre país.
