Propostes efímeres | Llàtzer Moix - arqxarq
Propostes efímeres | Llàtzer Moix

Propostes efímeres | Llàtzer Moix

Publicat el dimecres, 11 de juny del 2014, a LA VANGUARDIA

El plus d’exigència d’aquesta iniciativa no s’ha vist satisfet en tots els casos

Arquitectura: art de la construcció d’edificis i monuments. Efímera: s’aplica al que dura un dia (o, per extensió, un període de temps curt)

De les obres del circuit d’arquitectura efímera que integren BCN RE.SET, potser la que respon amb més encert als dos conceptes és la dels xinesos Urbanus a la plaça Nova: una estructura que evoca al mateix temps l’aqüeducte romà i la volta catalana, que està enginyosament construïda amb peces idèntiques -creus de bambú amb encaixos a l’extrem dels braços i reblons d’acer mínims- i conjuga corporeïtat i transparència: és obvi que som davant una construcció bonica i, alhora, també ho és que s’ha ideat per ser desmuntada.

Al contrari, la que potser queda més lluny d’aquest propòsit i més a prop de la simple ins- tal·lació- és la d’Odile Decq a la plaça dels Àngels: uns centenars de samarretes (o similars) penjades de cables que ombregen relativament un terç d’aquest espai públic. L’efímer és present -el conjunt recorda poderosament un núvol negre de roba estès assecant-se al sol-, però l’arquitectura no la vaig saber veure.

També està suspesa en l’aire la intervenció de sir Peter Cook, fundador d’Archigram, a la plaça de la Mercè, entre la basílica i la font de Neptú: una gran mà blava, inflable, de ressonàncies pop, que fa de marquesina sobre una passarel·la de fusta, flanquejada per massissos de flors, en la qual els qui es casin al Registre Civil o a l’església podran exhibir la seva felicitat.

L’obra d’Anupama Kundoo a la plaça Salvador Seguí és la que més ha canviat respecte al projecte original. En el projecte apareixien quatre arbres armats amb llistons de fusta. Però l’obra final la formen tres arbres metàl·lics, les copes dels quals estan formades per llibres i papers oblidats. És una instal·lació poètica i fins i tot bonica, però en la qual les estructures metàl·liques desdiuen la idea de temporalitat i on el component arquitectònic resulta menys obvi. A diferència del que passa amb l’aportació de l’ETH de Zuric i Urban-Think Tank a la plaça del Mar, on la cal·ligrafia arquitectònica, amb les seves construccions esquemàtiques a dues aigües de diversa geometria, és òbvia. O amb la caixa de la memòria de Grafton Architects al costat de l’Arc de Triomf, que sembla que vola gràcies al seu pilar revestit de miralls, i el llenguatge del qual remet vagament al constructivisme, també a l’estand de fira de mostres.

Aquestes sis obres, a les quals cal sumar la de Benedetta Tagliabue, comissària de l’esdeveniment, i Àlex Ollé al parc de la Ciutadella (un mur de grafitis flanquejat per dues evocacions metàl·liques, figuratives i transparents del baluard i de la torre de Santa Clara), tenen la sort de trobar-se en emplaçaments urbans d’excepció, on les escorten edificis significatius, des de la catedral al Macba o la Filmoteca.

Les dues circumstàncies, a les quals es pot afegir el considerable pressupost de l’operació, aportaven a aquesta iniciativa un plus d’exigència que no en tots els casos s’ha vist satisfet.