Amic i mestre | Jordi Garcés

Reconeixem també el seu segell de mestre com a transformador de Barcelona i, per
tant, de tots nosaltres

Publicat a La Vanguardia el 1 de desembre de 2021

Amb la desaparició d’Oriol Bohigas perdo un amic fidel i constant durant més de cinquanta anys. Recordo encara la celebració dels seus quaranta quan jo estava, com a estudiant, al seu despatx. De manera generalitzada, perdem un personatge-mestre més enllà del marc estricte de l’Escola d’Arquitectura o de l’Arquitectura com a disciplina. Ha irradiat molt més enllà.

Bohigas ha exercit com a mestre en primer lloc al seu despatx MBM (Martorell Bohigas-Mackay), per on vam passar tants estudiants àvids de coneixement, aprenents entusiastes i ben predisposats per l’admiració que ja li teníem. La seva extensa i qualificada obra el sobreviu. Com a director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona va orquestrar un canvi enriquidor de les seves estructures, completat per una encertada captació de professorat.

També reconeixem el seu segell de mestre com a conformador de les coses, transformador de la ciutat de Barcelona i, per tant, de tots nosaltres, quan va exercir com a regidor d’Urbanisme i després de Cultura. La confiança que els polítics, alcaldes, van dipositar en ell, junt amb la seva inalterable independència, van donar magnífics resultats. Va dissenyar la ciutat i va encoratjar pensament i civisme.

Passa el mateix quan recordem la seva presidència de l’Ateneu i la seva presència al món editorial. I no diguem de la seva activitat com a autor de llibres d’assaig, sobre ciutat i arquitectura, i els memorialístics. La feina literària es completa ambla seva tasca coma articulista i autor d’extensa correspondència. També va ser un mestre escrivint.

De les moltes coses que ha estat, se n’han derivat ensenyaments no només sectorials, igual com passava amb els maître à penser francesos. Tot això va ser possible pel seu rigorós procedir intel·lectual, ple de matisos, per la seva capacitat de treball i per l’absència de rancúnia, condició gens menyspreable.

El seu valor específic i la seva olímpica independència li han donat ressonància aquí i més enllà.