ARQUITECTURES ESCRITES | ENRIC MASSIP-BOSCH (AXA)

ARQUITECTURES ESCRITES | ENRIC MASSIP-BOSCH (AXA)

NORMA

2020

Publicat a El Temps de les Arts el 11 de novembre de 2020

No s’ha de confondre una pauta amb una norma: mentre que la pauta és un consell o un criteri derivat de l’experiència i les bones pràctiques*, és a dir, de l’exercici constatable i responsable d’una professió ben duta a terme, la norma treu tota responsabilitat professional a qui l’aplica. Si hi ha un problema però has aplicat la norma al peu de la lletra i fefaentment, no n’ets responsable. Per contra, no aplicar-la suposa un risc tan gran que ningú el vol assumir. Aplicar la norma, en aquest sentit, és el màxim exercici d’irresponsabilitat i d’antiprofessionalitat, i per la seva aplicació universal i incontestada acaba esdevenint un automatisme que permet que qualsevol pugui exercir qualsevol feina, incidint d’aquesta manera en la seva banalització.

En resulta que al nostre entorn legal de tall napoleònic, codificat fins a l’extenuació, cada cop és més difícil fer arquitectura que no es limiti a complir la norma, perquè cada cop és més gran l’abast que la norma té. Queden pocs àmbits o pocs paràmetres que no estiguin regulats, i més val no fer-ne la llista, no fos cas que algú els descobrís. Són pocs els marges d’acció lliure i responsable en un projecte, tant per part de l’arquitecte com per part de qui fa l’encàrrec.

No val l’argument que replica que la norma és, en tot cas, un llindar de mínims o de màxims que queda obert a aplicacions més generoses, o a innovacions tècniques que puguin sublimar-la. La realitat és que els llindars esdevenen estàndards* en un mercat orientat exclusivament a la rendibilitat econòmica i on els valors personals o de qualitat no hi tenen cabuda. Tenim l’exemple pervers de la normativa d’habitatge espanyola. Actualment són d’aplicació encara els estàndards mínims que es van definir a la postguerra per reactivar la construcció d’habitatge. I aquells mínims habitacionals (habitacions de 6 metres quadrats, cuina* obligatòria, per exemple) pensats per a una situació d’emergència i per a un tipus de família concret, han esdevingut l’estàndard habitacional d’avui. No només això, sinó que els aprofitaments urbanístics tenen com a base de càlcul aquest llindar esdevingut estàndard, augmentant els seus efectes fatídics.

En aquest context, les innovacions es fan sempre malgrat la norma, no pas propiciades per ella, en el que és probablement el malbaratament més gran de talent i de recursos del nostre temps. Pensem per exemple en la nova tendència vers el cohabitatge*, és a dir, aquelles unitats residencials que no necessiten tenir tots els elements d’un habitatge convencional perquè en comparteixen alguns amb altres unitats: per exemple, disposant de sales de treball o de cuines compartides, o fins i tot habitacions no assignades que poden ser usades per convidats. La rigidesa del sistema legal impedeix que aquesta nova tipologia* floreixi naturalment i pugui esdevenir una alternativa més a l’oferta disponible. A l’espera d’una norma que la reguli (perquè sembla que ha d’haver-hi una norma per a tot), els pocs casos existents s’acullen a interpretacions sempre fràgils i precàries, al caire de la il·legalitat; o són degudes a accions cooperatives no sempre replicables en tots els casos; o han de fer-se passar per residències d’estudiants, quan de fet es tracta d’un model de tinència totalment diferent.

Un altre exemple és la normativa urbanística. De regulacions urbanes n’han existit sempre i a tot arreu, des de les primeres ciutats conegudes de fa més de 7000 anys fins al Moscou postcomunista o la Nova York* hipercapitalista, passant pel Tòquio* medieval. Les ciutats informals* del planeta (que inclouen avui una setena part de la població mundial, prop d’una tercera part de la població urbana, i que inclouen a més de la meitat de la població d’alguns països africans) també es fan segons unes pautes. De la mateixa manera que no cal que un contracte estigui escrit per a què sigui vàlid, les comunitats han tingut sempre maneres d’establir les condicions de convivència i de funcionalitat de les seves agrupacions. Al marge de la legalitat, no els ha calgut una norma per fer-se i acomodar les persones que hi viuen.

Sembla però que calgui regular-ho tot per assegurar que tot vagi bé, quan hi ha molts indicis que la inversa, assegurar que tot vagi bé intentant regular el mínim possible, pugui dotar de més resiliència, de més diversitat i de més versatilitat les nostres ciutats. Quan als 1960s els cotxes començaven a ocupar tot l’espai lliure disponible, les ordenances municipals van establir l’obligatorietat que cada edifici tingués el seu propi espai d’aparcament. Amb el boom demogràfic i la consegüent demanda d’habitatge i el seu augment de valor, ja no sortia a compte construir edificis d’aparcaments en alçada, com s’havia fet des dels 1920s. I com que la tècnica* permetia fer excavacions a preus raonables perquè no internalitzaven tots els costos, van aparèixer els aparcaments soterrats. Aquesta possibilitat tècnica es va consagrar en requeriment normatiu, obligant a la construcció de centenars de milers de metres quadrats fruit de l’excavació, segurament la petjada ecològica més nociva de les que s’han fet mai. Ara, en canvi, en ple auge de la no-propietat d’automòbils, i amb molts ajuntaments reduint la presència del cotxe als carrers, comencen a sortir idees de què fer amb aquestes grans superfícies soterrades que quedaran disponibles, i no són pas els ajuntaments els que estan liderant aquesta transformació, sinó més aviat al contrari. Només cal deixar-les marge d’actuació.

La qüestió de la norma és una de les més centrals de les societats humanes i s’ha de considerar un tema filosòfic important. Relaciona responsabilitat ciutadana amb confiança administrativa, i d’aquesta relació se’n deriva tota una cultura, en un sentit o en un altre. En qualsevol cas, hem de qüestionar-ne la influència generalitzada i la forma en què permet, o no, un desenvolupament pertinent i racional de la vida quotidiana. Perquè, i centrant-nos en l’arquitectura, ¿no seria més raonable, per no dir desitjable, una norma que facilités la consecució dels millors resultats, en comptes de fixar les condicions inevitables per a la mediocritat? ¿No seria convenient, ni que sigui per provar-ho, establir Zones d’Excepció Normativa (amb l’escaient acrònim ZEN), avaluar-ne els resultats i generalitzar-ne les conseqüències?