Barcelona 2026: els reptes de la futura capital mundial de l’arquitectura

Barcelona 2026: els reptes de la futura capital mundial de l’arquitectura

L’emergència climàtica i la gestió del turisme marcaran l’agenda de l’urbanisme de la ciutat

Publicat a l’ARA el 20 d’agost de 2021 | Antoni Ribas Tur

La victòria de Barcelona davant de Pequín per ser la capital mundial de l’arquitectura de la Unesco el 2026 i acollir el Congrés Mundial dels Arquitectes ha tornat a posar en primer pla la importància que l’urbanisme té històricament al país. El lema de la candidatura catalana és One today, one tomorrow, i un dels propòsits és transmetre el poder transformador de les intervencions aparentment petites. “Barcelona és un laboratori d’urbanisme a escala real, en el passat i ara –diu la directora de la Fundació Mies van der Rohe, Anna Ramos–. És una ciutat que de grat o per força es presta a ser-ho, i com va passar amb el congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes el 1996, arquitectes d’arreu del món vindran a conèixer de primera mà les transformacions que estan tenint lloc ara”.

Ramos creu que el 2026 es podrà veure si les apostes de l’urbanisme de Barcelona que s’estan desenvolupant ara funcionen i com es podrien exportar. “Entre els paradigmes que han canviat respecte al 1996 hi ha la renaturalització de les ciutats, la reducció de la contaminació, el respecte pel teixit urbà existent i l’urbanisme de gènere. Aleshores no se’n parlava o se’n parlava molt poc, i ara són essencials en la feina de qualsevol arquitecte i urbanista d’arreu del món”, explica Ramos.

Una de les tres pèrgoles amb plaques fotovoltaiques que s’instal·len al tram cobert de la ronda de Dalt MARC ROVIRA
Imatge d’una cruïlla de la superilla de Sant Antoni, a Barcelona CÈLIA ATSET

El món globalitzat el sacsegen problemàtiques com el covid, l’emergència climàtica i les lluites pels drets civils. Tot això posa a prova la resiliència de les ciutats. “Barcelona és una ciutat resilient. Va patir moltes revolucions i la Guerra Civil –diu l’arquitecta i col·laboradora de l’ARA Maria Sisternas–. La gent de Barcelona és resilient i això es nota en qüestions com quan ara volem actuar a la Rambla o les discussions sobre on ha d’anar l’Hospital Clínic. La resiliència és també reivindicar que no hi ha grans estrelles sinó un ofici”.

Totes les fonts consultades coincideixen a dir que Barcelona té l’oportunitat de liderar la nova manera de treballar en el sector. A més, la degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Assumpció Puig, també reclama més compromís social. “Hem de buscar la manera de dotar-nos de sentiment de col·lectivitat per donar resposta al que ens afecta localment i globalment”, afirma Puig. Així que per tot això les pròximes quatre edicions de la Setmana de l’Arquitectura seran també fites cap al 2026.

“La capitalitat és un reconeixement a la nostra tradició de reflexió, no a la nostra producció recent ni passada”, diu l’arquitecte Daniel Mòdol, que va impulsar la candidatura durant la seva etapa com a arquitecte en cap de Barcelona. “Hem de tornar a ser el lloc on es pensa i, per tant, tornar a establir els ponts entre acadèmia i política municipal. El congrés ha de servir per conèixer que s’està fent a tot arreu i com s’està fent sense biaixos polítics”, afegeix Mòdol. “El congrés ens ha de servir per creure’ns-ho una mica, per donar-nos energia”, subratlla Sisternas, que defensa que “els arquitectes han demostrat a Barcelona que hi ha determinades maneres de construir la ciutat amb petites obres, amb racons fabulosos, que contribueixen a una vida col·lectiva millor”. I un altre gran repte serà projectar-ho al món el 2026. Així que Barcelona podrà ser un exemple per a llocs en transformació o amb problemes urbans com la Xina, Llatinoamèrica i els Estats Units. “L’arquitectura és la manera col·lectiva de construir entorns on la gent es trobi, que no s’aïlli amb les pantalles i que comparteixi els diferents reptes de la vida com la maternitat i l’envelliment i els diferents tipus de famílies –diu Sisternas–. S’ha de fer parlar la gent de les vivències que té de l’arquitectura; té moltíssim criteri. El judici de la gent normal dona sentit a l’arquitectura”.

Polir el model de ciutat

Qüestions com el turisme i la immigració modelen els barris

Perquè els arquitectes puguin respondre d’una manera més òptima a les problemàtiques que se’ls presenten, caldrà definir i decidir com ha d’evolucionar el país a nivell de creixement, planificació urbanística, paisatge i construcció després d’analitzar qüestions candents com el model turístic, la immigració i l’ampliació de l’aeroport del Prat. “Totes aquestes qüestions es traslladen després als projectes. Per fer un projecte important has de tenir un programa molt clar. La renovació urbana és el més important, i també hem de fer un pacte de renovació com a societat i saber cap on hem d’anar. Hem de començar a treballar ja, perquè el 2026 hauríem de presentar els reptes que hàgim pogut resoldre i saber com solucionarem els que no. Hauria d’haver-hi un compromís a nivell de ciutat i de territori, i la capitalitat ens permetrà escoltar veus diferents i solucions diferents al llarg de tot un any”, subratlla Assumpció Puig. 

“Ara mateix estem en un moment de canvi històric del paradigma del model de ciutat, un canvi que només passa cada cinquanta anys i en general després d’una crisi ”, explica Vicente Guallart, fundador de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya i arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona entre el 2011 i el 2015. L’arquitectura que caracteritza aquest nou model és “radicalment ecològica, molt social i amb edificis autosuficients”. “Un bon repte seria que d’aquí cinc anys, en lloc de parlar de Gaudí i del passat, parlem del futur”, diu Guallart. 

40 habitatges fets per IMHAB a la Verneda i la Pau, Vicente Guallart i Daniel Ibáñez VICENTE GUALLART I DANIEL IBÁÑEZ
Interior d’un dels 40 habitatges fets per l’IMHAB a la Verneda i la Pau, de Vicente Guallart i Daniel Ibáñez VICENTE GUALLART I DANIEL IBÁÑEZ

Més habitatge innovador

La Verneda tindrà l’edifici de fusta més alt de Catalunya

L’habitatge públic és una de les qüestions més rellevants en l’escala de l’edificació. “Els arquitectes hem de ser humils, perquè l’habitatge no només ve del camp de l’arquitectura, sinó també de l’economia i la sociologia”, diu Ramos. Precisament l’Ajuntament de Barcelona va fer públic el dia 2 d’agost el resultat d’un concurs per construir quatre promocions d’habitatge industrialitzat a Sant Martí, entre les quals hi ha el que serà l‘edifici de fusta més alt de Catalunya, de Vicente Guallart i David Ibáñez. Com explica Ramos, seran uns dels edificis que incideixen en “l’arquitectura bioclimàtica, el baix impacte mediambiental i l’ús de recursos naturals del territori”. “Hi ha una investigació sobre com s’ha de construir perquè els edificis siguin km 0. Hi ha una evolució cap aquí, i això s’ha de fer de la mà del sector de la construcció i de l’immobiliari”, diu Ramos. Els habitatges que impulsa l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB) no només són sostenibles energèticament sinó també socialment: promouen els usos flexibles i els espais desjerarquitzats per no incentivar rols de gènere obsolets.

Tota aquesta recerca potencia encara més el paper de Barcelona com a referent. “Per la nostra història i la nostra situació geogràfica –conclou Ramos–, podem ser exemple i motor de canvi per a la regió mediterrània i també per a l’Amèrica Llatina, i en general per a ciutats molt poblades i socialment molt complexes que no poden aplicar la sostenibilitat tal com l’entenen els països del centre i el nord d’Europa. També seria molt interessant que Barcelona fos un motor de la sostenibilitat del sud”.  

Actualitzar els habitatges

Els blocs existents poden ser un camp d’experimentació

En paral·lel a la construcció de nous habitatges, caldrà millorar l’eficiència energètica del parc d’habitatge de cara a aconseguir el 2050 que el consum d’energia del edificis sigui nul. “El repte d’assolir aquesta qualitat és molt gran ”, diu Ignasi Pérez Arnal, arquitecte, conseller delegat del WITS Institute i director del Congrés Nacional d’Arquitectura Avançada i Construcció 4.0 que es farà en el marc de la fira Rebuild el setembre a Madrid. També planteja que els edificis es puguin connectar per compartir els recursos que generin. “Les superilles i les mateixes illes de l’Eixample són un magnífic camp d’experimentació”, subratlla. Un altre dels aspectes d’aquesta renovació són els materials de construcció. “Al mateix temps que treballem amb materials nous, hauríem d’estudiar els tradicionals per dotar-los d’aquestes prestacions”, explica.

Igualment caldrà posar al dia els edificis patrimonials, perquè l’actualització dels teixits i els edificis històrics serà una qüestió cada vegada més urgent. “Tenim unes ciutats amb molta memòria col·lectiva i molt patrimoni, i és molt important que sapiguem treballar amb aquest patrimoni i el dotem de prestacions perquè sigui eficient energèticament”, explica Puig. Precisament la noció de patrimoni arquitectònic, a més d’artística, serà cada vegada més social, i està previst que això sigui visible en el futur Catàleg de Patrimoni de la Ciutat de Barcelona actualitzat. En paral·lel a aquest catàleg, Guallart reclama recuperar el Museu d’Arquitectura i Urbanisme de Catalunya amb l’avantprojecte que Josep Lluís Mateo va fer per a Montjuïc quan es parlava de l’Esplanada dels Museus: “Hi ha un tema fonamental que és posar en valor la col·lecció que té sobretot el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya”.

Més verd per persona

Els interiors d’illa poden ser claus per tenir més vegetació

El dèficit d’espai verd a Barcelona és una vella assignatura pendent: actualment té 7,12 metres quadrats de verd urbà per cada habitant, sense comptar Collserola, mentre que l’OMS recomana que n’hi hagi un mínim de 10. Des de l’Ajuntament hi segueixen treballant i a l’abril van anunciar que preveuen guanyar més de 18 hectàrees de verd en dos anys i que van “a bon ritme” per assolir el repte que s’havien marcat el 2015 de tenir un metre quadrat més de natura per ciutadà el 2030.

La previsió de l’equip municipal, com van dir també a l’abril, és acabar el mandat el 2023 amb 18,6 hectàrees més d’espais verds en zones com la Sagrera, el futur parc de Can Batlló i la Marina. En paral·lel als nous grans parcs, també sumaran els carrers sense asfalt de la futura Superilla de l’Eixample, jardineres, parterres, cobertes verdes i mitgeres verdes. Malgrat tot, per a Daniel Mòdol cal “redefinir l’estratègia de relació de la ciutat amb el seu entorn natural”. Per aconseguir-ho, una de les accions que proposa és “apostar pel verd estructurant dels interiors d’illa” en lloc de les jardineres. La guerra contra l’asfalt dels últims anys sovint ha estat envoltada de polèmica, amb obres com les superilles i sobretot els carrils pintats de colors de les accions de l’urbanisme tàctic. Així que els actes del 2026 seran una bona oportunitat per avaluar-ne l’efectivitat i concretar els dissenys definitius d’aquestes propostes que ara s’estan assajant.