Carrers de vianants? | Xavier Monteys - arqxarq
Carrers de vianants? | Xavier Monteys

Carrers de vianants? | Xavier Monteys

Després de llegir l’anunci fet per l’equip de govern municipal de Barcelona que alguns carrers de Gràcia, de Sant Andreu i de l’Eixample passaran a ser per a vianants exclusivament, seria d’interès que en els llocs adequats es pensés a fer-se algunes preguntes.

Publicat el dijous 17 de març de 2016 al diari EL PAÍS

Ja fa prou temps (uns 30 anys) de la conversió en carrer de vianants de l’avinguda del Portal de l’Àngel, per exemple, com per no reflexionar sobre la qüestió. No dubto dels avantatges de reduir soroll i contaminació, però no crec que això no comporti aspectes per a la ciutat que mereixin una mirada més atenta i que ens permetin tenir una visió de les coses urbanes més complexa. L’esmentada avinguda ocupa el número 14 a la llista dels carrers amb els lloguers comercials més cars del món, i el primer d’Espanya. Sens dubte, un indicador econòmic a tenir en compte, però ¿és necessàriament bo per als que hi comprem? És sinònim de varietat comercial?

Els indicadors que habitualment s’utilitzen per emetre un judici d’una d’aquestes zones tenen en compte diversos factors, com ara: horaris de càrrega i descàrrega, arbrat, barreres arquitectòniques, qualitat i tipus de mobiliari urbà, espai suficient per caminar o control dels accessos als vehicles autoritzats; tots fan referència al que passa a la via com a element de circulació. Els estudis passen de puntetes pel problema del soroll nocturn, per exemple; altres assenyalen, amb enquestes de dubtosa significació, els bons resultats que la conversió en zones de vianants tenen per als usuaris, en especial amb relació als cotxes, i es deixen d’esmentar casos com el del carrer Enric Granados, convertit en un carrer d’hotels i terrasses. Però el més significatiu és que els habitatges no figuren entre els factors estudiats i els que hi viuen passen a ser anomenats “residents” (quina paraula!). Tot plegat un resultat previsible, atesa la comprensible tendència a classificar per poder avaluar de la manera més “objectiva” possible. Però la realitat supera les avaluacions objectives i les zonificacions especialitzades.

Els habitatges, les cases, viuen del carrer, el carrer les completa. Avui, potser més que mai, una casa és també el que té a prop i la fa més còmoda i confortable. Necessiten botigues, especialment petites, serveis diversos i, cada cop més, poder menjar fora de casa; tot un conjunt de coses que els horaris del proveïment i els preus expulsen. Crec que aquesta és una clau per entendre per què els carrers de vianants poden acabar expulsant la gent, i als vespres són dantescs i fan por. Un carrer no és una superfície per circular, ni un element de “mobilitat” (el llenguatge de la política és terrible, i una pèssima escola). Casa i carrer no són coses tan diferents. Casa i carrer s’abracen i s’exclouen, es complementen i s’oposen. Un carrer és també les seves façanes, les finestres i l’activitat que les finestres deixen veure. Les llums de les finestres de les cases són un senyal de vitalitat, ens fan enyorar el confort, són una manera de valorar la qualitat d’un carrer. Quan en mirar les façanes des del carrer es veuen els sostres amb plafons de fluorescents de les oficines que han ocupat habitatges, o les finestres dels pisos amb caixes de productes de les botigues a la vista, això és un senyal de l’expulsió dels veïns d’una zona comercial de vianants. Els carrers de vianants tenen un model, que és La Roca Village, un fet que ens hauria de fer pensar i fugir-ne com més millor.

Dissenyar espais per a cada cosa és un error notable, perquè la ciutat és més complicada, i les coses urbanes no admeten gaires simplificacions. És preferible limitar les coses amb horaris que amb dissenys a mida fets segons avaluacions dubtoses. I ja sé que resulta antipàtic, però els cotxes també tenen coses que no són negatives, i una d’elles és que aporten seguretat, especialment al vespre, quan l’activitat comercial s’acaba. Els cotxes a la ciutat signifiquen, sovint, que algú està treballant, i no que el conductor és un antisocial. Però també és cert que la publicitat fa que s’anunciïn cotxes en ciutats buides, i s’imposa una reconciliació: ni carrers sense persones, ni carrers sense cotxes. Per què les ciutats no fan sentir la seva veu en el disseny d’automòbils? ¿Els volem tan alts, com els SUV, fins a taparnos la visió en caminar? ¿Estem d’acord i assumirem en un futur pròxim que puguin ser conduïts automàticament sense la implicació del conductor? Premiarem els petits i els elèctrics? Tenim opinió? Barcelona, ens agradi o no, és un exemple per a moltes altres ciutats més petites, i moltes copien el que es fa aquí. Podríem ser més incisius en aquesta qüestió?