Catalunya: ciutat-estat | Pere Pugès

Estem en una cruïlla històrica en la que hem de decidir si acceptem el model de subordinació que representen els estats actuals i les macroestructures opaques que han muntat o creem un altre model

Publicat a El Món el 6 de juny de 2020

Com va ser en el passat, l’Europa de les ciutats també és el futur. La història d’Europa ens mostra que, mentre les ciutats s’han mantingut, els estats han anat canviant de configuració, física i política. Són les ciutats les que han anat configurant una potent xarxa sobre la que s’ha construït Europa. En aquest sentit, la Unió Europea és una anomalia històrica que només té sentit després de dues grans guerres en menys de cinquanta anys i com a defensa d’un model econòmic, polític i social davant de dos grans imperis, però que manté la relació de subordinació dels ciutadans respecte dels poders representats pels estats en comptes de ser el graó necessari per construir l’Europa dels ciutadans i, per extensió, de les ciutats.

El creixement demogràfic global, cada cop més fort, ha anat configurant unes ciutats més grans i amb moltes més necessitats que mai, fins al punt de desbordar els seus límits territorials i convertir-se en metròpolis que han generat relacions d’interdependència cada cop més fortes amb un territori cada cop més extens. El cas de Barcelona és un dels més clars. Malgrat que fa molts segles que no ha tingut un estat que la protegís i projectés (veure), ha tingut un país al darrere. Fa més d’un segle que hi ha projectes de lligar el desenvolupament de la ciutat i del país, convertint-lo en harmònic, però entre dictadures, interessos econòmics o polítics, i també d’incapacitats pròpies, mai hem anat gaire més enllà de la fase de projecte.

Estem en una cruïlla històrica en la que hem de decidir si acceptem el model de subordinació que representen els estats actuals i les macroestructures opaques que han muntat o creem un altre model en el que els estats estiguin veritablement al servei dels ciutadans. Són dos models antagònics, dues visions radicalment diferents, construïdes de dalt a baix o de baix a dalt, de democràcia purament formal o de democràcia real, propera, directa i transparent.

En el passat, hem demostrat ser capdavanters en molts aspectes, tant en l’etapa de la Mancomunitat com en el de la II República espanyola, però hem de reconèixer que no ha estat així en els darrers quaranta anys, des del final de la tirania franquista. Hi ha hagut moments puntuals d’una certa empenta i brillantor, però hem estat incapaços de posar en marxa un projecte de país amb visió de futur. Més enllà de la necessitat d’un planejament urbanístic d’àmbit regional com el que va representar el Regional Planning dels anys trenta del segle passat, la Catalunya actual necessita un planejament integral que parteixi d’una visió de conjunt tant del territori com dels sectors que, avui, són els motors del país i, sobretot, dels que garantiran que Catalunya sigui el marc social,  territorial, cultural, econòmic i polític que asseguri el benestar de la seva ciutadania.

Catalunya és una unitat geogràfica, econòmica, social, cultural i política amb unes característiques pròpies clarament diferenciades de les “unitats” veïnes i amb Barcelona com a capital. Tenim quasi totes les condicions per ser un dels motors d’aquest canvi a escala europea que, vist des de la perspectiva de la ciutadania, és imprescindible i cada cop més urgent, però també tenim uns quants reptes importants que caldrà superar si volem tenir un futur més pròsper.

El territori català és un mosaic d’estructures naturals, de paisatges i climes, d’una varietat i densitat increïbles en un espai de poc més de 32.000 km2, però on la presència i intervenció humana és visible en cada m2. Els seus 7,6 milions d’habitants estan desigualment repartits en aquest territori, de manera que el 84,6% es concentra en les 13 comarques litorals i en les 3 comarques interiors de la regió de Barcelona. Aquestes 16 comarques representen el 28,4% del territori català, amb una densitat de 712,78 habitants/km2. La resta d’habitants (15,4%) es reparteix entre les altres 26 comarques (el 71,6% del territori), que tenen una densitat mitjana de 51,5 habitants/km2. A part de la gran concentració humana en la franja costanera, i encara més en la regió metropolitana, en aquesta part del territori també s’hi concentren la major part d’activitats industrials i de serveis del país. És evident que Catalunya és un país territorialment desequilibrat, vertebrat majoritàriament a partir d’un eix longitudinal, paral·lel a la costa, que es desdobla entre Tarragona i Girona. Aquest desequilibri s’incrementa al llarg del darrer segle, malgrat un cert ressorgiment de la xarxa de ciutats interiors allunyades de la columna vertebral del país, com ara Olot, Vic, Manresa, Lleida o Tortosa.

Tot plegat ha configurat un territori clarament zonificat, altament especialitzat per gust o per força, amb algunes incoherències/incompatibilitats i amb una relació molt directa entre el valor afegit de les seves activitats econòmiques i les possibilitats de subsistència i manteniment de la població en el propi territori. En els darrers 60 anys hem ocupat més territori que en tota la nostra història anterior i ho hem fet desorganitzadament, en forma de taca d’oli, fruit de la manca de planejament integral, de la visió purament economicista del planejament existent i, quasi sempre, de l’excés de planejament parcial o sectorial mancat de visió general i sense una perspectiva de futur del país que volem.

En ple segle XXI no es pot concebre cap actuació de planejament de futur sense buscar l’equilibri entre les necessitats de les persones en tots els aspectes i la preservació del medi natural. Identificar els ecosistemes que necessiten protecció i actuacions per restablir el seu funcionament natural o aquells que es poden explotar racionalment, garantint la seva regeneració i manteniment, és tant important com assegurar aquelles altres mesures de caràcter social que assegurin l’equitat, la justícia social i el benestar, mental, físic i espiritual, de les persones. Les noves formes de treball, la disponibilitat de més temps lliure o l’aparició de molts nous serveis, entre altres factors, modificaran substancialment la nostra forma de viure, la configuració dels habitatges i, per extensió, les característiques dels edificis i dels seus entorns. La mobilitat urbana, la interurbana i la relació amb la feina i el lleure, configuraran unes ciutats molt diferents a les que tenim, de la mateixa manera que també canviarà la relació dels humans amb el medi natural.

La societat catalana del segle XXI és madura, estructurada i dinàmica. La riquesa i pluralitat de l’associacionisme català és una característica pròpia que ha ajudat a mantenir vius els nostres trets diferencials i, alhora, l’ha dotat de la capacitat de resistència necessària per a superar les pitjors crisis, però aquesta pluralitat també comporta fragmentació i dificultat d’encarar projectes ambiciosos que precisen acords molt amplis. Aquesta cohesió social s’ha construït, en els darrers decennis, a base de molts tipus de mecanismes que podríem englobar en el que coneixem com “estat del benestar” i en renúncies, voluntàries o forçades, sobretot, en temes culturals i lingüístics. La frenada en la construcció d’aquest estat del benestar que han representat les dues darreres crisis globals i l’horitzó immediat que es dibuixa, representen el principal perill per a la cohesió social d’una societat que, a més, ha vist com en el mateix període augmentava considerablement la seva diversitat social, però, sobretot, la cultural i lingüística.

En ple segle XXI, amb l’evidència que qualsevol decisió en una punta de món o en un sector repercuteix en qualsevol altre racó o sector, un projecte de futur per al nostre país no pot reduir-se a un planejament de base essencialment urbanística sinó que ha de tenir una concepció de Pla Estratègic de país que contempli els mecanismes socials, econòmics, culturals i polítics que assegurin la construcció de la societat del benestar i, per tant, que actuïn sobre tota la població, sense deixar ningú al marge.

En els propers 20 o 25 anys, Catalunya pot superar els 9 milions d’habitants. Cal actuar ràpidament per estar preparats. El planejament integral del que parlàvem abans ha de donar resposta al creixement demogràfic del país resolent, alhora, la substitució del creixement extensiu de la metròpoli barcelonina pel creixement en altura, l’esponjament del teixit urbà i l’augment de l’espai públic destinat al lleure, però, sobretot, passa per potenciar les activitats econòmiques sostenibles en la resta del territori i, com a primera conseqüència, el reequilibri demogràfic del país. La identificació de quines són aquestes activitats econòmiques i l’aposta per les noves activitats que ja estan sorgint i que, fonamentalment, són enquadrades en la nova economia de base tecnològica i de nous serveis, afavoreix aquest reequilibri, però també exigeix la creació d’infraestructures que assegurin poder treballar des de qualsevol punt del territori habitable i gaudir dels serveis públics bàsics en igualtat de condicions.

El Pla Estratègic ha de partir de tres fets que, a hores d’ara, semblen inqüestionables: hi ha una quantitat significativa de persones sense preparació per a les noves feines que estan sorgint o per les que es mantindran; hem entrat en un llarg període en el que no hi haurà feina per a tothom i, en tercer lloc, que hem de “renacionalitzar” la producció dels articles bàsics, fent que el concepte de km0 vagi molt més enllà dels productes alimentaris. Aquests factors sumats ens aboquen a un escenari en el que la implantació de la Renda Individual Universal (RIU) i d’una moneda d’ús intern complementària a l’euro es converteix en urgent, tant per assegurar una subsistència digna a qui no pugui treballar, o no vulgui, com per assegurar el manteniment de la cohesió social, requisit indispensable de la “pau social”.

En aquest nou escenari són molts els elements que caldrà replantejar, però d’altres s’han de mantenir i incorporar en el plantejament de futur. El nostre llegat històric, patrimonial, cultural i lingüístic és únic, diferent al dels altres pobles del planeta, i ens correspon a nosaltres arbitrar les mesures que hem de prendre per preservar-lo i transmetre’l a les futures generacions, entenent aquesta transmissió i l’enfortiment de la cohesió social com els fonaments de la nostra continuïtat com a poble.

És per tot això, i per molts altres temes que no tenen cabuda en el format necessàriament breu d’un article, que ens cal disposar del poder polític necessari per escometre l’elaboració d’aquest Pla Estratègic que ens situï en una posició favorable per assegurar el progrés de la societat catalana. Després, caldrà aprofitar la projecció internacional de la nostra capital per promoure la cooperació entre realitats europees semblants i situar-nos entre els estats que encapçalin les grans transformacions que necessita l’espècie humana i el planeta on vivim.