Comerç, ciutat i cultura | Jordi Borja

Comerç, ciutat i cultura | Jordi Borja

Publicat el diumenge, 8 de juny del 2014, a La Vanguardia

L’urbanisme especulatiu

Palacio del Juguete, Colmado Quílez, la llibreria Canuda o La Colmena són alguns comerços emblemàtics de Barcelona que han abaixat la persiana o estan en perill de fer-ho. La LAU, que ha contingut 20 anys la pujada de lloguers de vells locals comercials, s’acaba al desembre. Com es pot compatibilitzar la existència d’aquests locals amb els preus de mercat al centre de les ciutats?

Si els centres urbans expulsen la població resident i consumidora per la pressió del turisme i les oficines, la ciutat perd la saba

Una de les revistes més sofisticades de les publicades a França des de fa força dècades es titula Commerce. Es tracta d’una revista de literatura i pensament. Comerç és intercanvi; en altres èpoques era freqüent utilitzar l’expressió «comerç de les idees» com a símil d’intercanvi intel·lectual. S’intercanvien béns, serveis i també idees. L’àmbit que facilita l’intercanvi generalitzat és la ciutat. Cultura, comerç i ciutat formen un bloc interdependent. No hi ha ciutat sense comerç, és la base de la cultura ciutadana. Per aquesta raó es pot definir la ciutat com espai públic, mercat, àgora. Els ciutadans no neixen, es fan en l’àmbit de l’espai públic.

Però no hi ha ciutat sense una població resident, estable, que garanteix la presència permanent del comerç. La plaça és alhora lloc de trobada i de socialització, d’intercanvi diari i divers. El comerç com un dels fonaments de la ciutadania no és simplement l’aprovisionament de béns de consum quotidià. És també animació de l’espai públic, creació de moments i llocs relacionals i securitzadors i una manera significativa de marcar diferencialment el territori. El comerç dóna un perfil propi al carrer i al barri.

El comerç ciutadà està vinculat als carrers i les places, als mercats oberts i als centres comercials integrats en el teixit urbà, a les galeries i a l’ús de llocs efímers per a comerços o intercanvis informals. Requereix població, proximitat i diversitat. Si els centres urbans tendeixen a expulsar la població resident i consumidora a causa de la pressió de les oficines públiques o privades, la ciutat perd la seva saba vital: els habitants i el comerç de cada dia.

Si aquests centres esdevenen zones turístiques, on els residents estables són substituïts per aparthotels, pensions i hotels, i el comerç diari, per botigues de souvenirs, restaurants de fast food i terrasses que monopolitzen l’espai públic, la pervivència de la ciutat i dels seus centres més significatius corre el risc d’acabar matant la gallina dels ous d’or. El turisme és una activitat intermitent, estacional i sotmesa a les modes i a la competència. A més té efectes depredadors sobre la ciutat, la qual cosa comporta la degradació de l’oferta. Els moments de boom turístic amb freqüència van seguits de llargs períodes de decadència.

No es tracta de demonitzar el turisme; és una activitat important per a les ciutats, sempre que no caiguem en el quasi monocultiu. Ni de negar als centres urbans que hi hagi monuments atractius, edificis potents i referencials i espais d’ús col·lectiu massiu; però sempre que es garanteixin la diversitat social, la funció residencial i el comerç quotidià i també l’especialitzat, la qual cosa fa del carrer un lloc d’estar i recórrer. Cortázar definia el pont com «una persona caminant pel pont». Passa el mateix amb la ciutat, els seus carrers i places: és la gent al carrer. Per això el comerç és indispensable.

Barcelona i les ciutats catalanes i espanyoles tenen una singular qualitat ciutadana especialment en les seves àrees centrals, les que marquen els llocs generadors de sentit, els que defineixen el perfil identitari i canviant, complex i integrador de barris i carrers.

Convertir-los en centres administratius o turístics és expropiar als ciutadans de la seva ciutat, condemnar-los a no ser, no exercir i no sentir-se ciutadans. Perquè això no passi les administracions públiques han d’intervenir activament en l’evolució de les zones que mereixen conservar-se. No fer res o donar més facilitats encara a la lògica cega del mercat o hiperlucrativa de l’especulació és una agressió a la ciutadania. Per conservar cal intervenir en els processos de canvi, per millorar la qualitat de la ciutat cal regular els usos múltiples de la ciutat i la diversitat de les seves poblacions. David Harvey, possiblement l’analista de la societat actual més citat avui, va escriure: «El capitalisme pot construir ciutats, però no les pot mantenir». El capitalisme especulatiu dominant actualment també les destrueix.

Actualment la progressiva liberalització dels preus del sòl, és a dir, l’especulació, i dels usos determinats pel mercat, tendeix a reduir el caràcter ciutadà de les zones centrals i turístiques. La legislació dels arrendaments urbans ho facilita. El resultat és que el comerç petit i mitjà de cada dia i la massa crítica de població resident tendeixen a desaparèixer o a disminuir fortament. Si continua aquesta tendència, tots els habitants acabarem sent suburbials. Els turistes, o els congressistes o els negociants que ens visitin, dedicaran potser unes hores a fer un tour per visitar-nos en les nostres reserves, que al seu torn seran guetos, barris tancats o conjunts marginals.