El passat 20 de maig, a la Casa-Museu Domènech i Montaner, l’arquitecte Lluís Domènech i Girbau va pronunciar la conferència que us adjuntema continuació per glosar la figura de dos dels arquitectes més rellevants del modernisme, posant-les en relació amb les conjuntures socials de la seva època.
‘En el concepte “ Modernisme” normalment queden agrupats Josep Puig i Cadafalch i Lluis Domènech i Montaner i ,en un sentit molt ampli, hi ha raons per que sigui així:
Mateix origen familiar, d’una nova família burgesa catalana.
Mateixa formació i professió exercida amb èxit.
Mateixa dedicació a la Política en base al seu amor pel País.
A partir d’aquí es poden començar a veure les diferencies i aquest es l’objectiu d’aquesta conferencia, no tant parlant de les diferencies arquitectòniques, que son evidents, i conegudes, sinó tractant de les dues activitats que els van relacionar en altres àmbits : la Política i L’activitat Acadèmica.
Intentar esbrinarles diferencies entre els dos protagonistes en la pràctica de les dues activitats , ens aproximarà al coneixement de les dues personalitats, en una primera conclusió, però també penso que ens fa pensar en situacions més actuals.
La primera diferencia, objectiva i important, es la d’edat: Puig(1867),Domènech (1850) ,son 17 anys, suficients perquè els canvis històrics que es registren en aquest interval afectin al caràcter i capteniment dels dos.
Quan neix Puig (1867) Domènech està acabant la llicenciatura de Ciències a La universitat i quan en compleix quatre, Domènech ingressa a la “Jove Catalunya”, moviment originat en el sí de la Renaixença, de vocació intensament catalanista i en el que hi milita Angel Guimerà com a figura més coneguda.
Seguim amb les dates:
1873.Domènech treu el títol d’arquitecte a l’Escola de Madrid i
1874.Viatja per Europa amb Josep Vilaseca. Opta al Premi de Roma i
1875.Es casa amb Maria Roura i entra com a professor auxiliar a l’Escola d’arquitectura de la mà d’Elies Rogent i
1876.Construeix la seva primera casa, per la mare, a la Ronda Universitat i
1877.Guanya amb el seu soci Vilaseca, el concurs de les Institucions Provincials d’ensenyament
1878.Escriu a la revista “La Renaixença” l’article “En busca de una arquitectura nacional”, important pel seu aspecte teòric, i que l’any 1883, cinc anys després, Puig i Cadafalch llegirà amb fruïció, al iniciar els seus estudis d’Arquitectura. No m’estendré en la importància del text de Domènech que ha estat reconegut com l’única aportació teòrica arquitectònica de l’època a Catalunya.(No els hi demano que retinguin aquestes dates sinó que notin la ràpida progressió de l’arquitecte).
Ara salto a uns anys més pròxims a la vida de Puig.
1881.Domènech construeix l’editorial Montaner i Simón i s’afilia al “Centre Català” de Valentí Almirall, superant la fase de la Renaixença. Els dos fets signifiquen una maduració tant arquitectònica com ideològica del jove Domènech (31 anys, Puig en té 14).
1891.Puig treu el títol d’arquitecte a l’Escola de Barcelona i
1892.Es casa amb Dolors Macià i Monserdà i
1892.Arquitecte municipal de Mataró i
1901.Professor auxiliar a l’Escola d’Arquitectura i Regidor de l’Ajuntament de Barcelona .
…………………….
(primeres observacions).
Per acabar de tenir una idea clara del desplaçament d’edat entre els dos ,en un taula dels anys, en paral·lel, es comprova com cadascun té aproximadament, 20 anys d’intensa vida política i acadèmica: Domènech de 1887 a 1907 i Puig de1901 a 1921,però la coincidència personal en aquestes dates tant significativeses de poc temps, menys de deu anys .
La primera cosa a la que ens tindrem que acostumar, doncs, es la extrema concentració, en el temps, de l’explicitació de les diferencies, tant les polítiques com les acadèmiques entre els dos.
Una segona conclusió ,es que les diferencies en el tarannà dels dos com a conseqüència de viure amb deu anys de diferencia, es manifesta, sobretot, en el que en podríem dir un canvi del RITME de les idees i de les coses en general.
En la primera fase de Domènech, a partir de 1873, en la que actua sòl, es produeixen les coses amb un ritme lent que només s’explica per l’amateurisme i esperit romàntic dels integrants de la Renaixença i del cercle d’intel·lectuals de la recent refundada Universitat que tendeixen a l’especulació difusa ,en tertúlies en les que Domènech participa intensament. Tot té un caràcter cultural.
En la fase en que Puig actuasòl, a partir de 1905,el ritme esdevé molt més ràpid, la lluita entre els partits polítics es de gran tensió, el camp s’amplia i Barcelona i Madrid seran escenaris simultanis de la política amb Cambó, la conflictivitat social arriba a un punt màxim (Setmana Tràgica).Tot té un caràcter polític.
——————————————————————————————————————————
Per fi l’any 1887 el dos personatges es troben. Puig s’afilia al Centre Escolar Catalanista, secció estudiantil del Centre Català en el que milita Domènech. Potser en aquest moment, quan l’estudiant d’arquitectura Puig i Cadafalch, es comença a interessar per l’arquitectura històrica, es coneixen mestre i deixeble arrel de la publicació per part de Domènech a “LA Àlbum Pintoresch i Monumental de Catalunya” del primer article sobre el Romànic del Monestir de S.Cugat.
L’any 1888 ve marcat per la fita de l’Exposició Internacional, que representa la consagració com a arquitecte de Domènech, el seu distanciament amb Valentí Almirall a causa del desacord sobre l’Exposició i la fundació, com a conseqüència de la desavinença, de la Lliga de Catalunya de la que esdevé President Domènech.
En un trajecte perfectament paral·lel, Puig es nomenat President del Centre Escolar Català ,on coneix a Prat de la Riba i a Cambó.
L’any 1892 es produirà un altra confluència notable: la fusió de les forces catalanistes en “La Unió Catalanista”, promovent la 1ª Assemblea a Manresa, presidida per Lluis Domènech i Montaner i a la que assisteix Josep Puig i Cadafalch, representant a l’ajuntament de Mataró, entre els 250 representants de 160 poblacions catalanes. S’aproven les Bases per majoria.
Feia només un any, com he dit, que Puig havia acabat la carrera d’arquitecte amb gran satisfacció del seu professor DIM.Es conserva a l’Arxiu de l’Escola el projecte “fi de carrera” de Puig,titulat ”Puente monumental”(1891).Es tracta d’una invenció violletiana,un pont de ferro de complicada mecànica estructural, ple de tornapuntes i encavallades, que es recolza en dues torres, una totalment neogòtica i l’altra un “chateau” neoromànic. Potser una premonició de la seva arquitectura futura. Unes magnífiques seccions aquarel·lades i un detall constructiu, deurien agradar molt al seu professor de projectes.
En els anys que van de 1892 a 1899 els dos arquitectes segueixen camins paral·lels.
Domènech està molt ocupat en les obres de Comillas (mostres a Can Rocosa) ,en les obligacions acadèmiques (1899 catedràtic) i en la militància al Centre Català, amb Prat i Cambó. L’ANY 1895 presideix els Jocs Florals.
Puig, funda amb Pompeu Fabra una acadèmia on preparen a estudiants d’enginyeria i arquitectura per l’ingrés de Carrera. De 1892 a 1896 es municipal de Mataró, ingressa a l’Ateneu barcelonès d’on el 1897 es nomenat bibliotecari, l’any abans en que Domènech en sigui President.
1899.Es confirma la unió de les diferents forces catalanistes en la fundació de la Lliga Regionalista, un partit organitzat com a tal en el que conviuen els catalanistes i l’oligarquia industrial.
Domènech comença a tenir reserves respecte aquest partit de classe, ja que es un intel·lectual de la Renaixença que es manté en el discurs entre romanticisme i positivisme . Aquest realisme l’impulsa a intentar la negociació amb el general Polavieja en nom del catalanisme. El seu amic el Dr.Robert es nomenat Alcalde de Barcelona. Però Domènech pateix per la realitat social i l’any 1902 en plena vaga general ,quan els fabricants s’inclinen per una repressió violenta dels obrers i Prat de la Riba es molt pressionat pel partit .Domènech respon a una nota de Prat: “M’ha sorprès la carta d’avui. Els amics fabricants tenen poc enteniment i els catalanistes en tindríem menys si els deixem que donguin la nota d’extermini. La repressió es forçosa pel Govern. Aquè fer-se’n responsables excitant-la públicament ?.Com podrem fer després de tota Catalunya un sol cos si els volem dividir en dos castes enemigues ?.Aprofitem l’ocasió ,estimat Prat, que no en tindrem altra més favorable, després del desengany que tindrà la classe obrera tirada al carrer pel Govern espanyol i republicans i sabrejada, en el mateix carrer, pels mateixos que l’han tirada.”(Arxiu Prat 21-2-1902,referenciada per Borja de Riquer en el seu llibre sobre la Lliga).
Puig, entretant, inicia una etapa de grans obres: Casa Garí (el cros),casa Ametller (1899-1900),casa Macaya (1901),casa de les Punxes (1903), i en Política ,per simetria, forma part del nucli dur de la Lliga. Prat queda en el centre, amic d’ambdós, de Puig i de Domènech, fins aquell moment.
1900.-Domènech,es nomenat Director de L’escola d’Arquitectura, en substitució de Elies Rogent, gran persona, bon intel·lectual i excel·lent organitzador.
Fins aquest moment la relació entre el dos arquitectes es excel·lent: Una vegada endegada la Historia General del Arte de Montaner i Simón amb el primer tomo de Domènech, aquest l’any 1901 li passa a Puig la confecció del segon tomo, degut a les seves obligacions com a diputat a Madrid. Ambdós faran junts la selecció del tercer tomo ,la part gràfica.
Les dues personalitats cada vegada conflueixen més, disminuint l’efecte de la diferencia d’edat.
(segones observacions).
Probablement una diferencia fonamental entre PIC i DIM provingui de la seva educació:
Domènech té una formació laica, amb una component religiosa, tant per part del pare com de l’ensenyament rebut a l’Escola Galavotti, en la que es professor un personatge singular i pedagògicament exemplar: Xavier Llorens i Barba. En aquesta conferencia no hi ha temps per estendre’ns en parlar d’aquest filòsof però es ell el que menciona els antics grecs com els pares del pensament occidental (l’home es la mida de totes les coses),el que li explica l’actitud del positivisme, creure en el progrés, peròtambé, el relativisme, el pessimisme de Nietzsche i l’ensenya a considerar totes les possibilitats d’un problema, ambrealisme, amb sentit comú.
Puig es un catòlic tradicional, format en les Acadèmies de les Congregacions Marianes, segons explica el professor Casassas en el llibre “La voluntat i la quimera”. Puig sent l’amor per Catalunya amb una component religiosa i viu les primeres experiències polítiques en l’ambient de Mataró. L’Exposició del 88 es per ell, estudiantd’arquitectura, un xoc, donat el paper basic que prenen els arquitectes, i ell decideix seguir la petjada de Rogent, deDomènech, de Gaudi.
Té la sort de trobar un gran amic en Enric Prat de la Riba i altres membres del Centre. I a part d’una carrera arquitectònica, decideixfer-ne una de política ,recolzat en els principis morals, les regles i deures que l’organització política li exigeixin. Sobre el tarannà de Puig es pot consultar la tesi doctoral de Tate Cabré de 2014 a la Universitat Autònoma amb el títol “El llegat periodístic de Puig i Cadafalch”.
Amb això arribem a un altra data important: L’any 1901,dins la complexitat amb que es desenvolupa la política catalana, la candidatura dels Quatre Presidents va ser un bon exemple de pacte amb la voluntat política d’eliminar el caciquisme i influir a Madrid. Domènech surt elegit recolzant-se en les qualitats parlamentaries del Dr.Robert que fa un memorable primer discurs al Parlament espanyol.(18-juliol-1901).
Puig es consolida en el grup de la Lliga , al voltant de “La Veu de Catalunya”, sota la direcció de Verdaguer i Callis, conservador catòlic i escriu sovint. L’any 1901 surt elegit Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, per la Lliga en renyida lluita amb els republicans.
1902,Es una data negativa: la mencionada Vaga general tensa molt les coses, la detenció de Prat de la Riba i ,per fi,la mort del Doctor Robert atribuïda per Domènech als disgustos parlamentaris i als mals tractes que ha rebut al Congrés.
Un cert buit de poder es nota a la direcció de la Lliga, ja que Prat era pragmàtic i sabia conciliar. Una somorta batalla per la direcció comença, llançada pel grup de Cambó,Puig,Casellas,mentre Domènech es més procliu a les postures del grup liberal-demòcrata de Casas-Carbó i Gabriel Alomar. Domènech fa pedagogia i publica a “La Lectura” de Madrid la possibilitat d’un futur independent per Catalunya.
Puig, amb la política de Museus municipal (Junta de Museus),assegura la seva posició i més quan es nomenat membre del Comitè d’Acció Política de la Lliga. En aquest moment comença l’influencia de Cambó sobre ell.
Aquest mateix any 1902, Puig s’acosta a l’Escola d’Arquitectura i passa a ser professor auxiliar de Resistència de materials i de Hidràulica,però els esforços per obtenir una càtedra fracassen burocràticament a Madrid i deixa l’Escola.
Un altra fet important va ser la publicació del número especial de la revista “Hispania “dedicatíntegrament a Domènech i Montaner, amb moltes il·lustracions i amb un llarg i únic escrit de Puig i Cadafalch dedicat a lloar al mestre arquitecte i al polític. Es difícil interpretar la intenció de Puig a l’escriure el seu article. En la part arquitectònica desplega els seus coneixements de l’actualitat europea i la seva afició a la classificació dels estils. A Domènech el situa en una tendència superadora de l’eclecticisme i es confessa el seu deixeble.
En la consideració política lloa les virtuts del President de las Bases de Manresa però no es refereix a l’actualitat més punyent. Tot plegat dona la sensació de voler situar-se prop de Domènech per, al mateix temps, deixar-lo encasellat, la qual cosa es una forma elegant de situar-lo en el passat.
1903.-Domènech es reelegit diputat i viu molt a Madrid.
Puig ,des de l’Ajuntament ,recolza el Pla Jaussely, que significa una reforma i modificació del Pla Cerdá contra el que Puig havia escrit articles molt negatius.
1904.-Es l’any crucial per la relació entre els dos arquitectes.
Puig ,lògicament ressentit per no poder accedir al claustre de l’Escola comença a veure la possibilitat d’aprofitar les possibilitats econòmiques de la Diputació per finançar institucions autònomes de l’Estat, el futur Institut d’Estudis catalans ,amb els Estudis universitaris corresponents on ell donarà classe ,auxiliat per Goday i Falguera. Tot això mou a la reflexió sobre els contrastos entre l’ensenyament oficial i el privat, d’actualitat plena.
En el Primer Congrés Universitari Català (BCN 1903) hi participen tots dos i Domènech en la seva ponència estableix la distinció entre educació i recerca acadèmica.
El 4 de març es publica “L’oeuvre de Puig i Cadafalch”, un llibre luxosament editat, il·lustrat i relligat que Puig ofereix com obsequi als assistents al VI Congrés Internacional d’Arquitectura que es celebra a Madrid i del qual Domènech n’és el vicepresident i rep un exemplar (*)
Entre els assistents hi ha personalitats de l’arquitectura europea com:Kuipers,Muthesius, i, sobretot Berlage que en aquells moments estava acabant de construir la Borsa d’Amsterdam, tant afí al pensament del Castell dels tres Dragons de DIM
La publicació del llibre sobre l’obra de Puig té un caràcter mediàtic-propagandístic insòlit en l’època i només es pot entendre com un intent d’equilibrar l’ascensió política amb la consagració arquitectònica de Puig i Cadafalch .(La pressa va envaint l’ambient i, com he dit, el ritme ve dictat per la política canviant.)
No sols la pressa envaeix l’ambient sinó que la tensió política es converteix en el marc referencial:
El 7 d’abril de 1904 es produeix el discurs de Francesc Cambó davant del Rei Alfons XIII que alguns membres de la junta de la Lliga ,entre ells Domènech havien intentat evitar.
El 14 d’abril Domènech publica, sotapseudònim, l’article “Fivellers de guardarropia” a la revista Joventut, retraient a Cambó la seva actitud.
Immediatament Domènech queda fora de la Lliga, amb altres companys i funden “El Poble Català”. A finals de Juny escriu la següent nota a Prat: “AmicPrat: Me sembla que entrega massa el moviment a la vanitat insubstancial d’uns i al cinisme aventurer i sense reflexió d’altres. Tots aquests podrien passar d’instruments (crec que es refereix a meres peces) i no de directors. Jo me’n vaig cap una altra banda, però ja ho sap amb V. Sempre amic. Lluís Domènech.”
Domènech no participa en la Solidaritat Catalana mentre Puig es elegit Diputat per la Lliga la legislatura 1807-1909.Setmana Tràgica.
I aquí es produeix l’altre fet cabdal que serà el motiu de la relació i posterior enfrontament entre Puig i Domènech:
L’apartamentde la política fa que Dim incrementi la dedicació a l’Escola i inicia els seus viatges al Romànic, des de 1901 a 1905.Precisament el discurs de l’apertura del curs 1905-1906 A L’Ateneu ,el president Domènech i Montaner el dedicarà a “Introducció a l’Historia de l’Art Romànic”, discursestranyament no publicat en els butlletins de l’Ateneu.
Els viatges del Romànic que Domènech fa amb els estudiants de L’Escola estan recollits en la monografia feta per E. Granell i T.Ramón l’any 2006,detallant cada ruta, amb una amplia mostra del tresor de dibuixos, fotos ,escrits i plànols originals de Domènech i dels seus ajudants que es conserven a l’arxiu del COAC i que son el fruit del treball pacient de recollida de dades.(+) i que encara constitueixen materialde recerca seriosa. Precisament l’any 2006 amb motiu de la presentació del llibre i d’una exposició, petita però magnifica, de les fitxes de Domènech intercalades entre les peces de l’exposició permanent del Romànic , es va donar una situació bufa: el professor Olivier Poisson,Conservador general del Patrimoni de França, en una conferencia annexa a l’exposició va esmentar els experts catalans en art Romànic sense mencionar a Domènech, situació que en el col·loqui posterior es van encarregar de corregir les professores Milagros Guardia i Inma Lorés.
No acaba aquí la pacient recerca de Granell i Ramón sinó que posen a la llum la documentació autògrafa de Domènech que hauria constituït l’índex del que ell mateix denominava “L’obra” i que no publicarà mai.
En aquesta mateixa època, Puig dona conferencies al Cercle de S.Lluc sobre Romànic el 1906 i el 1907,acompanyat per Josep Gudiol dirigeix la “missió científica” a les Valls d’Aran i Boí, organitzada( per l’Institut d’estudis catalans.(Segueix el marcatge).
Puig rep el Premi Martorell 1907 ,i publica l’Historia de l’Art Romànic A Catalunya ,durant 1909 i 1911.
Tal com expliquen Granell i Ramón, Domènech interromp repentinament els viatges l’any 1906,encara que manté plena activitat com a professor i Director.
Que ha passat ?
L’explicació més plausible es que la tensió política i la ruptura amb la Lliga, es trasllada al pla acadèmic i cultural on Puig es veu molt reforçat per una nova estructura cultural, el Noucentisme, que inspiren els seus amics Eugeni d’Ors i Josep Pijoan. Amics momentanis.
Concretament la polèmica es forma arran d’una carta del 25-3-1909 de Domènech al President d’Hisenda de la Diputació reclamant més recolzament econòmic per la cultura oficial i menys proteccionisme a les institucions que va creant el Noucentisme.
Contesta el 10-4-1909 Puig i Cadafalch a la “Veu “criticant amb molta acritud l’ensenyament que es dona a l’Escola d’Arquitectura ,estructura, segons ell passada de moda.
Domènech no aguanta la provocació i contesta amb dos articles al “Poble Català” (7-5-1909) ,un atacant obertament el que es fa a l’Institut d’Estudis catalans i l’altre titulat precisament “En defensa de l’Escola d’Arquitectura” en el que a més de defensar a l’Escola, acusa greument a Puig: “l’ha desacreditada a l’Escola, però pren lo que pot. Fa poc aquest senyor tant pretensiós va apropiar-se uns treballs sobre l’art romànic a Catalunya fets per senzills alumnes a la meva classe.Subrepticiament,sense el permís dels autors ni de l’Escola, els va sostreure de l’arxiu valent-se de la bona fe d’un auxiliar: els porters de l’Escola van tenir que anar a reclama’ls-hi i treure’ls-hi de casa. Després va tenir un gran empenyo en torna’ls-hi a tenir. El va reclamar particular i oficialment per medi de la Diputació…ell, un mestre especialista en la matèria .Fa massa honra a una Escola tant dolenta.”
Era una denuncia greu, i Puig espera fins el 19 de maig per a contestar a “La Veu” i entre altres arguments de defensa intercala la resposta a l’acusació de Domènech:
” Un director d’una Escola a Barcelona, pot encara gloriar-se d’haver arrabassat de la meva taula d’estudis uns plànols d’edificis vells, fets en una excursió pels deixebles i d’haver-se negat deixar son material als Estudis Universitaris, fins demanant-lo la Diputació que paga generosament la major part de sos gestos i reptar-me per haver arribat a les meves mans un clixé fet en les excursions pagades ab fondos públics i haver-lo empleat en l’ensenyança…”
(tercera reflexió)
Aquesta conferencia no es el lloc per explicar a fons que representa el Noucentisme en el context cultural i polític de Catalunya ,però crec interesant resumir unes conclusions que afecten a les relacions Puig-Domènech i que les presento com hipòtesi de treball per poder entendre dites relacions.
Al meu entendre el Noucentisme es un moviment cultural-polític provocat per una Elite que des de la Lliga de Catalunya vol crear un poder cultural, alternatiu i catalanista.
El poder econòmic de Francesc Cambó subvenciona una part important de la producció noucentista.
Les Institucions del Noucentisme es proposen com alternatives autònomes de l’Estat Central, recolzades en les Diputacions provincials, i amb mètodes molt pragmàtics: Hi ha una anècdota explicada pel propi Josep Pijoan, i recollida en l’imprescindible contribució que fan al llibre dels “Viatges”, els conservadors del Mnac Gemma Ylla-Català i Manuel Castiñeiras que denota el tarannà d’uns i altres. Diu Pijoan:
”Un dia Mn.Gudiol,amb gran secret, va comunicar-me que D.Lluis Domènech l’hi havia parlat de la meva obra de les pintures (es refereix al llibre publicat per Pijoan sobre pintura romànica) ,afegint que devíem badar, perquè les més importants no les coneixíem o no les publicàvem. Ja es pot imaginar el gran neguit que va portar-me la nova. Potser sí que badàvem. En Domènech no era home de dir una mentida: ara, esperar-se que ell em comuniqués detalls de ço que sabia, erabogejar. Per en Domènech jo era de la “Veu” i ell era del “Poble”; en aquells temps jo començava com a professor a l’Escola d’Arquitectura i en Domènech n’era el Director i me’n passaven de totes, de manera que tenia amargada l’existència en aquella santa casa. Amés, devia tenir el plan de publicar les dites pintures un dia o un altre, i això si, cas d’arribar a fer-ho, ho faria millor que ningú. Però jo no vaig tenir sossego,i un dia que vaig veure D.Lluis Domènech sortir de l’Ateneu acompanyat d’en Morelló,va passar-me pel cap com un llampec que les pintures devien ser a la Vall d’Aneu.En Morelló era d’Esterri d’Aneu;la Vall d’Aneu era l’única que no havíem explorat : Es clar que badàvem,,,En Morelló, en Domènech,les pintures…”
Sempre he trobat simpàtica la figura d’un arrauxat com Pijoan i aquesta manifestació seva afegeix llum sobre el contenciós.
En resum, Eugeni D’Ors subministra idees i formes, Pijoan intenta optimitzar la relació pensament-acció, Puig es un “controller” cultural, Raimon Casellas es crític amb l’art burgés i per tant crític amb el seu propi partit la qual cosa li provoca una frustració fatal.
Des del punt de vista d’aquestes precipitades conclusions ,els fets polítics i culturals que incideixen en un curt espai de temps , sobre Domènech i Montaner son excessius per la seva avançada edat.
He intentat analitzar a fons el conflicte cultural entre els dos arquitectes i crec que es pot adelantar que:
El projecte de Domènech correspon a una recerca acadèmica, un projecte lent fet amb els estudiants de cada curs, deixant-lo obert per si apareixen noves dades. Està centrat en el Románic,com a cas històric-antropològic dins l’evolució cultural de Europa, sobretot la del Nord.
El projecte de Puig es un cas d’institucionalització política del fenomen cultural del romànic. Larapidesa, com ja he dit, descriu la forma d’actuar de Ors ,Pijoan i ell mateix. Basat en una anàlisi històrica-estilística d’origen romà, es centra en el mètode classificatori.
Faré una breu referencia a l’arquitectura d’ambdós per a completar el retrat.
Domènech no pot sostreure’s a l’influencia de Viollet-le-duc, “inventor” d’arquitectures, al positivisme de Taine, al neoplatonisme abstracte de Llorens i Barba. El seu projectearquitectònic no té una referencia històrica concreta, com a model, encara que la seva memòria sigui un autèntic magatzem de dades arquitectòniques. El projecte es una mena de nebulosa que es va definint a mesura que avança, mitjançant el mecanisme de la sintaxi.
Crec que el nucli dur dels projectes de Domènech està constituït per l’estructura física, en ella es basa l’idea inicial: Montaner i Simón,Café-Restaurant,Palau de la Musica,fixem-nos que no es dibuixen inicialment els murs perimetrals sinó un ordre interior d’estructura de pilars que configuren la tipologia de l’edifici.
Puig té una referencia històrica de conjunt, mésimmediata, molt prop de l’arqueologia i “romana” quant a institucionalitzadora del poder, una imatge molt “urbana “del lloc, de la ciutat, pròxima a les idees de Jaussely, com es pot veure en l’illa de la casa de les Punxes.
En els projectes de Puig les idees particulars,formals,decoratives,primen sobre el planteig general (Amatller,Macaya)
La pròpia evolució de l’arquitectura de Puig pivota sobre fets estilístics.
L’any 1923 es la darrera data que examino: Es la data de la mort de Domènech i de l’exili polític de Puig a França. Inclús en aquestes tristes circumstancies sembla que volguessin guardar les posicions paral·leles. Prefereixo no incidir en els altres finals, el de Eugeni d’Ors,de Pijoan, del pobre Casellas, i del darrer exilat,Cambó del que ara coneixem les seves darreres passes a l’Argentina gracies a la investigació del professor Riquer.
Acabo constatant irònicament que tant Puig com Domènech surten ben parats del conflicte cultural i mal parats del polític
.En el primer cas, Puig i Cadafalch, gracies a la publicació de “Arquitectura Romànica a Catalunya”, amb Goday i Falguera, durant molts anys ha estat l’únic investigador d’aquest art i així ha sigut reconegutarreu. Domènech i Montaner, gracies a la catalogació del seu llegat i a la publicació del llibre “Viatges per l’arquitectura romànica” de E. Granell i T.Ramón, s’ha reivindicat per molts historiadors especialistes, alguns dels quals tinc el plaer de veure en aquest acte, com el gran investigador de l’Art Romànic.
En el segon cas, aDomènech, com hem vist, el conflicte amb la Lliga li costa la carrera política. A Puig ,dues dictadures amb una guerra entremig, també.
Es el darrer episodi de dues vides paral·leles.
L’any 1959 o 1960,no ho recordo bé, una tarda d’estiu vaig venir amb els meus pares a Canet a veure la família. En el mateix lloc que ara vostès trepitgen hi havia el jardí de Can Domènech i en ell Pere Domènech Roura, el fill de Domènech i Montaner, estava assegut a una taula plena dels papers ,de les fitxes del Románic,que havia ajudat a redactar al seu pare abans del daltabaix de 1906.Ell no havia pogut resistir la prohibició de Lluis Domènech de no tornar a treballar ni a parlar mai més del Romànic i ara davant meu, amb la ment alterada, tractava de seguir la recerca mentre murmurava frases irrepetibles sobre Puig i Cadafalch.’
