De sagrada a ciutadana

De sagrada a ciutadana

La dita «ets més lent que la Sagrada Família» sembla que té els dies comptats. D’una banda, es preveu que s’acabi el 2026, coincidint amb el centenari de la mort d’Antoni Gaudí, i ara s’anuncia la seva legalització | Juli Capella, soci d’AxA

Publicat a El Periodico el 19 d’octubre de 2018

La dita «ets més lent que la Sagrada Família» sembla que té els dies comptats. D’una banda, es preveu que s’acabi el 2026, coincidint amb el centenari de la mort d’Antoni Gaudí, i ara s’anuncia la seva legalització. El projecte presentat el 1885 a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals, on hi havia el ter – reny, mai va obtenir llicència i l’obra va seguir el seu curs contra vent, marea, guerres, incendis i boicots. Avui per fi podem dir que el temple passa a ser part de Barcelona, i no només de l’Església catòlica, que s’ha aprofitat de la seva relació amb la política per a aquests llimbs. El seu destí ara està compartit amb els veïns, amb els visitants i, exagerant una mica, amb tota la humanitat, donada la seva categoria artística. En – cara que al principi alguns considera ven que calia demolir aquesta obra modernista per lletja. Beth Galí va proposar convertir-la en estació de l’AVE, i l’efímer regidor socialista Daniel Mòdol la va qualificar de mona de Pasqua. Als anys 60 va sorgir alguna veu erudita que va afirmar que la part original de Gaudí sí que valia la pena, i que el millor seria deixar-la inconclusa. Oriol Bohigas va encapçalar aquesta actitud, a la qual es van afegir personalitats com Le Corbusier i Joan Miró. Sense cap èxit, ja que el temple va continuar impassible la seva erecció. I amb sorpreses, perquè quan per fi es va poder visualitzar la nau central, alguns il·lustres signants del manifest, com Óscar Tusquets, van quedar i impressionats i van recular, ho va explicar en el seu article ¿Com ens vam poder equivocar tant?». Tothom entén que una obra tan ambiciosa s’allargui en el temps i tingui canvis d’autoria. Però això s’ha d’explicar bé al visitant, com passa en altres catedrals. Es pot recordar que la part declarada patrimoni mundial per la Unesco afecta tan sols la façana del Naixement i la cripta, no el conjunt actual. I també es pot afegir que, si bé l’estructura volumètrica i els espais interiors modelats per la llum natural són excepcionals, la majoria d’arts aplicades en acabats i decoracions són de nivell molt desigual. Sens dubte, per sota de les contribucions de Josep Maria Jujol, deixeble de Gaudí, responsable dels millors encerts decoratius gaudinians. Sigui com sigui, cal agrair que per fi l’ajuntament hagi deixat de fer els ulls grossos davant de l’obra, Pasqual Maragall no es va atrevir a fer-ho perquè la seva família formava part de la junta del temple. Tota construcció, per més, més excepcional que sigui, ha d’estar emparada per la llei, pagar impostos i, com passa amb la catedral esportiva de la ciutat, el Barça, contribuir a la urbanització del seu entorn (en el seu cas, 112 milions d’euros). Així funciona l’urbanisme civilitzat. Perquè qui pateix aquestes obres són veïns de la ciutat que també paguen impostos. Però la patata calenta, no obstant, queda pendent: la plaça davant de la façana principal, perquè, el 1976, Núñez i Navarro, passant olímpicament del Pla General Metropolità que la reservava com a zona verda, hi va plantar un tros d’edifici on hi viu gent. Glups.