Edificis barrejats | Xavier Monteys

Un edifici d’habitatges i residencia geriàtrica a la cantonada del carrer Nou de la Rambla amb el Paral·lel. Una construcció remarcable que, per raons diverses, ocupa aquestes línies, entre altres per l’interès creixent que ha anat prenent aquesta avinguda en els darrers temps. Buit i molt brut, l’edifici en qüestió sembla estar a l’espera que s’utilitzi per a allò que va ser projectat. El que s’hi pot veure són, en realitat, tres edificis corresponents a tres propietats, dues als extrems del solar en angle -destinades a apartaments- i una que ocupa la cantonada dedicada a residència geriàtrica i els seus serveis. La separació entre aquestes parts resulta evident en fixar-nos en les dues escletxes, grans i estretes, excessivament literals al meu parer. De fet, el que veiem és el resultat d’una ordenació urbanística que ha aconseguit reunir en el que sembla un sol edifici tres volums destinats a usos diferents que corresponen a distintes qualificacions urbanístiques. És doncs, un edifici urbanísticament premeditat.

La presència en aquesta avinguda, tan desgavellada en la vorera dreta del tram final, es fa sentir especialment a través de la seva cantonada, que convida a girar des del Paral·lel i veure-la seguir pel carrer Nou de la Rambla. És aquest brutal angle, que a la cantonada és doble -amb un gest retòric notable-, i el fet que sigui un angle agut, el que fa que la perspectiva sigui vertaderament singular. Probablement a causa d’aquesta semblança amb una proa de vaixell, ens fixem encara més en la seva façana que deixa veure alguna cosa de l’interior i de la barreja d’usos que conté l’edifici. Les diferents utilitzacions i parts de l’edifici amb els serveis,les sales comunes i els accessos semblen l’excusa perquè la façana es comporti com un text que permet llegir la seva complexa activitat, allunyada de la banal repetició hotelera dels edificis del voltant. Les temptatives assajades en el projecte, tant en maquetes com en dibuixos, respecte a la façana, semblen indicar que s’ha construït encertadament la versió potser més realista, malgrat els esmentats gestos a la separació entre els tres edificis.

La façana utilitza diferents recursos per donar a entendre la superposició del programa, barrejant els paraments de vidre que deixen veure l’estructura a l’interior a les primeres plantes, els que recorden galeries longitudinals, o els elements projectats cap a l’exterior en formigó, a la manera d’una gelosia solar de grans dimensions que donen la mida de les habitacions, és a dir, l’escala habitable del conjunt. La façana sembla prendre un camí diferent a l’habitual en solars en cantonada, com si els mecanismes de composició de la façana es simplifiquessin en aquests punts. Reprèn al meu entendre el millor d’una altra antiga moderna cantonada, la de l’edifici Frégoli, construït quasi 40 anys abans als carrers Madrazo i Brusi. Un edifici petit de gran transcendència per l’arquitectura Barcelonina que va ser premiat pel FAD el 1975.

Tots dos comparteixen aquesta barreja d’elements a la façana i la seva disposició amb una característica singular, com és la progressiva sortida en voladissos conforme augmenta l’alçada. Aquesta impressió s’uneix a que les dues façanes semblen estar fetes més amb volums que no pas amb plans, més jugant que no pas dibuixant . Els anys que els separen deixen veure que en el Frégoli la barreja que mostrava la façana era una varietat de mides i tipus d’apartaments d’una planta o amb dúplex. Era un temps en el que inventàvem la varietat que el país no donava; ara sembla que aquesta varietat ha arribat als usos que reuneixen els edificis com el del Paral·lel. Tan sols falta que s’ompli.

Article publicat al Quadern de Catalunya de El País el 18 d’abril de 2013