El Born i els Encants | Oriol Bohigas - arqxarq
El Born i els Encants | Oriol Bohigas

El Born i els Encants | Oriol Bohigas

Tot i que l’arquitectura moderna havia nascut emparada per les exigències de servei i austeritat d’una nova societat revolucionada, fa uns anys aquests factors van anar diluint-se i, altre cop, la significació cultural més decisiva passà de la modèstia i la naturalitat dels fets socials, a la contrarevolució dels grans edificis icònics, luxosos, sobrecarregats per noves fórmules d’ornamentació i d’estil i per nous soliloquis de la tecnologia. Aquest procés ha estat criticat des de camps diversos -arquitectònics, urbanístics, socials i polítics- fins i tot pels mateixos professionals que n’eren prestigiosos autors.

Avui aquestes crítiques s’han fet més agressives i, segons sembla, més convincents. No crec que això es degui a la presència d’una consciència cultural més ferma o a una voluntat de redreçament del paisatge urbà. Simplement és que la gran crisi econòmica ha promogut més reflexions sobre la injustícia dels desequilibris socials. Semblen ara més inexplicables i menys justificades les despeses en certes excel·lències qualitatives quan els serveis socials mínims són encara tan escandalosament insuficients. És lògic criticar una arquitectura que sembla preocupar-se més de l’estil que de resoldre els problemes primaris de la societat. Davant el panorama dels milions de morts a tot el món per manca de casa i d’aliments, qualsevol despesa ornamental diferenciadora de classe és un menyspreu a la realitat. D’aquesta actitud radical se n’han deduït alguns criteris per adequar-hi la teoria i, sobretot, la pràctica del disseny, l’arquitectura i l’urbanisme. Avui està emergint una generació d’arquitectes molt preocupats per integrar en la seva obra l’adhesió intel·lectual a la pobresa, a les limitacions de coneixement i comunicació, a la lletgesa habitual i la manca de satisfacció que han estat les bases de la insensibilitat de la gran massa d’usuaris i que ara es reclamen com a aportacions redemptores, com a exhibició d’humilitat i, potser, de penitència.

Em sembla molt adequada i positiva aquesta resposta radical, però cal vigilar-la per evitar que ella mateixa es converteixi en un nou estil i derivi cap a un exacerbat realisme, és a dir, cap a l’anul·lació dels camps d’investigació i de creativitat, sense els quals l’arquitectura pot caure en la simple producció mercantil, sense la indispensable base cultural. Hem de reconèixer que l’arquitectura perniciosa de les icones urbanes i les aproximacions destraleres basades en la insolidaritat de la propaganda comercial han estat també uns camps útils per a les investigacions difícils d’experimentar en les realitzacions menys ambicioses i amb programes més vulgars. Seria difícil analitzar la història recent de la cultura sense incloure-hi els valors transcendentals d’aquestes propostes exagerades. No oblidem que és un fenomen que es repeteix al llarg de tota la història. No ens atreviríem a judicar despectivament els temples clàssics, les catedrals gòtiques o els palaus renaixentistes simplement perquè eren fruit d’una energia segurament més necessària en les diverses deficiències socials de l’època. Avui, que som segurament més conscients d’aquesta situació, hem d’acceptar els seus avantatges, assegurant, però, que els processos d’investigació i experiència estiguin de veritat relacionats amb la producció massiva i no només amb els aparadors de l’elitisme.

Però hi ha encara una altra consideració. Si volem que l’arquitectura i les instal·lacions públiques siguin també un instrument d’integració social, cal subratllar les excel·lències d’allò que ha d’utilitzar el poble. Vull dir que el luxe de l’excel·lència hauria de ser exigible en els espais i els serveis més populars. Encara que els resultats no foren exemplars, cal tenir present la famosa operació del metro de Moscou, un luxe fins i tot acreditat pel mal gust del poble, sotmès a la degradació dels models burgesos.

Totes aquestes consideracions són conseqüència d’una visita a dues obres recentment inaugurades a Barcelona: els Encants i el Born. Dos conjunts urbans de gran qualitat, que supera el nivell de molts serveis públics barcelonins. L’opinió ciutadana ha estat molt favorable però no ha mancat la crítica sobre la necessitat social de les inversions. ¿Hauria estat millor complementar alguns dels grans serveis sanitaris o escolars que ens manquen en comptes de monumentalitzar un marché aux puces o iconitzar unes runes urbanes del 1714? Jo no dubto que les dues obres són un encert arquitectònic, urbà i social en la línia de creació d’experiències noves i d’assimilació de l’excel·lència en els àmbits més populars. Fer que el mercat de rebuig sigui un model de popularització d’un espai d’experiències arquitectòniques i incloure dos testimonis històrics superposats en un itinerari urbà que reviu, són dos encerts en un judici social de la ­ciutat.

Publicat el 3 de Novembre a el Periódico