El retorn d’en Gurb | Màrius Carol

La ciutat és de tots i l’aposta pel mal gust que sembla imposar-se trenca amb la tradició d’una Barcelona que un dia va aspirar a competir en disseny amb Milà

Publicat a La Vanguardia el 26 de juliol de 2020

A Sin noticias de Gurb , Eduardo Mendoza va concebre una novel·la a les portes dels Jocs Olímpics del 1992 sobre la idea que la mirada exterior va permetre als barcelonins identificar-se i reconèixer-se en la seva ciutat, però les accelerades transformacions que experimentava Barcelona van aconseguir que els seus habitants se sentissin com alienígenes. Segur que el canvi a què està assistint la ciutat en la seva política de mobilitat i parcel·lació de l’espai públic, aprofitant l’efecte Covid-19, donaria per a una segona part. Del que hi ha pocs dubtes és que aquesta vegada no ens mira ningú des de fora –els turistes no sabem quan tornaran, cosa que fa particularment feliços alguns regidors i regidores– i ens sentim més marcians que mai en aquesta transformació de la ciutat. El cert és que aquesta irrupció compulsiva de la brotxa multicolor i dels dissenys impossibles als carrers de Barcelona no deixa ningú indiferent.

La solució per aconseguir una mobilitat sostenible i reduir la circulació s’hauria de dur a terme amb més debat, criteri i consens. Sobra dogmatisme i falta capacitat de pacte, a l’Ajuntament. La ciutat és de tots i l’aposta pel mal gust que sembla imposar-se trenca amb la tradició d’una Barcelona que un dia va aspirar a competir en disseny amb Milà. El Consistori, volent fer menys accessible el pas de vehicles, amenaça de convertir l’asfalt en una pista d’obstacles més pròpia dels salts d’hípica. Aquestes grans boles de formigó que semblen les bombes que el general Espartero llançava des de Montjuïc, i aquests bancs de pedra que semblen balcons despresos de l’Eixample formen part d’una llarga llista de bol·lards, separadors, tanques i altres objectes no identificats que la tinenta d’alcalde Janet Sanz ha repartit per la ciutat en la seva croada contra l’automòbil.

En un encantador llibre de la sèrie Diàlegs a Barcelona , publicat el 1986, Oriol Bohigas i Óscar Tusquets s’admiraven de com els francesos cuidaven l’espai públic i de la categoria de la seva Administració a l’hora d’ordenar-lo: “Només cal anar per França i veure els empleats com repinten d’or periòdicament i amb gran cura les puntes de les llances de quilòmetres de tanques dels jardins públics”.

Per cert, Tusquets recentment va escriure Passant a net, en què relata la proposta d’un enginyer especialista en trànsit que proposa que la velocitat màxima obligatòria a les ciutats sigui de 30 quilòmetres per hora i que a canvi se suprimeixin les limitacions existents: semàfors, carrils bus o bici, prohibició de girs, canvis de sentit. Es tracta que vianants, animals, ciclistes i vehicles de motor circulin com a l’ Índia, barrejats i sense limitacions. Tusquets escriu: “Com tota proposta que posa en qüestió un hàbit generalment admès o un excés d’ordenances, aquesta idea em va semblar molt suggestiva. Simplificar moltes vegades és la millor solució”. No és el cas de Barcelona, que continuarem omplint de pintura barata i artefactes abominables.