Elogi a l'arxiu

Elogi a l'arxiu

Els arxius fotogràfics conserven, cataloguen i divulguen un patrimoni construït a poc a poc, a partir de donacions dels autors o del seu entorn familiar, per adquisició i també, de manera excepcional, per rescat en llibreries de vell o directament de les escombraries.

Publicat el diumenge 28 de juny al diari ARA

La contemplació de la imatge en aquests arxius és directa, un acte de solitud reconcentrada i plaent. Permet un contacte directe amb la fotografia, sense intermediacions (entengueu comissaris), sense ornamentacions (paspartú, marcs…) i sense la magnificència dels espais expositius. Però la sorpresa està sempre garantida en els àlbums o caixes que guarden en aquests espais de sobrietat les imatges d’un passat per descobrir.

A Barcelona, els arxius fotogràfics són múltiples i diversos, però molts cops el seu patrimoni i la seva feina no són prou coneguts ni valorats pels ciutadans. La història d’aquestes entitats corre paral·lela a la de la tècnica fotogràfica i en certa manera també a l’evolució de la ciutat moderna, des de finals del segle XIX fins a èpoques recents. Sense voluntat d’exhaustivitat, hem triat cinc arxius de la ciutat que permeten fer un recorregut des de la segona meitat del segle XIX fins als anys noranta del segle XX.

El recorregut comença quan els fotògrafs abandonen els seus estudis -l’àmbit principal i únic dels primers professionals de la disciplina- i emprenen un viatge que els durà a terres més o menys llunyanes o, també, a tocar de casa. Els primers arxius fotogràfics, el del Centre Excursionista de Catalunya i el de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, es nodreixen dels reportatges realitzats pels viatgers que amb voluntat científica van voler construir un catàleg del país. Alguns, fins i tot, van ampliar l’àmbit territorial català i es van arriscar per terres llunyanes a la recerca del salvatge adscrit a territoris colonials. Anys després, quan l’exotisme i els imperis van trontollar, la mirada dels fotògrafs viatgers va ser de caire més urbanita. Els interessaven les ciutats que experimentaven un creixement vertical sense precedents i van seguir també la ruta de les performances multitudinàries, com les exposicions internacionals, d’arquitectura sempre efímera.

MIRAR LA PRÒPIA CIUTAT Amb tot, però, la majoria de fotografies que es conserven en els arxius de Barcelona són sobre la mateixa ciutat. Amb aquestes fotos podem resseguir el procés de construcció de la ciutat moderna, que s’enlairava, a poc a poc, sobre el pla dissenyat per Cerdà i que es construïa amb el quefer dels mestres d’obra basat en la repetició d’un model i d’una tipologia que havia demostrat la seva funcionalitat. Als fotògrafs els va interessar captar la transformació del paisatge.

A principis del segle XX, quan es va inaugurar la manera d’entendre l’arquitectura com a obra d’art i cada edifici havia de distingir-se del veí, és el mateix arquitecte qui encarregarà un reportatge fotogràfic. L’Arxiu Fotogràfic del Col·legi d’Arquitectes conserva una important col·lecció sobre el procés de construcció urbana. Hi ha, però, una Barcelona que viu i transita pels carrers, ja siguin els de nova creació o els que ja no ho són tant, que mercadeja en les magnífiques construccions de ferro que els acull, els mercats, o en parets disposades als carrers; uns carrers que en algunes parts de la ciutat s’omplen de dones i d’homes, també d’adolescents i encara d’alguna criatura, en el canvi de torn de les fàbriques. Fabricants que encarregaran reportatges fotogràfics als professionals del moment i professionals que, més enllà de l’encàrrec, se senten atrets per la diversitat de la vida urbana i que publicaran les seves imatges en les revistes i diaris en què la fotografia ocupa més i més espai. Alhora, les postals, amb imatges de la ciutat, es converteixen en un mitjà de difusió de la feina dels fotògrafs i una important indústria editorial. L’arxiu de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya conserva importants col·leccions de professionals de la fotografia de la dècada dels anys vint i trenta, així com també d’anys posteriors.

La Barcelona republicana es converteix en recer per a fotògrafes i fotògrafs estrangers que arriben a la ciutat fugint de la persecució hitleriana. Així, entre els d’aquí i els d’allà, construeixen una nova mirada sobre la ciutat a través de la nova fotografia. La Guerra Civil convocarà la presència de més professionals estrangers que, conjuntament amb els professionals barcelonins, van captar les dificultats de la vida quotidiana a la rereguarda.

Més recentment, alguns arxius creats als anys setanta s’interessen per recuperar el patrimoni fotogràfic de les dècades anteriors, d’aquell període qualificat de “gris”, anys quaranta, cinquanta i seixanta, un període que no ha obtingut gaire atenció per part de la historiografia fotogràfica. Amb tot, però, aquell període va tenir importants repercussions en la configuració de la ciutat. Barcelona veu aparèixer els polígons industrials en territoris que havien sigut agrícoles. A l’altra banda de la ciutat, apareixen els polígons residencials, on s’enlairaven milers i milers d’habitatges. És la imatge de la Barcelona en construcció.

I, finalment, els habitants d’aquells polígons, d’aquells suburbis exclosos de la imatge construïda de Barcelona, van crear el seu propi arxiu, l’Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris, amb un important fons construït a partir de les fotografies fetes per professionals o no, però amb un denominador comú, eren del lloc i compartien una comunitat d’experiències.

Tot aquest ingent patrimoni fotogràfic que es conserva en els arxius d’entitats, poc conegut i menys valorat, complementa el patrimoni fotogràfic conservat en els arxius i museus públics. Ara bé, tots comparteixen els mateixos reptes. El primer, la catalogació. Els arxius no han pogut catalogar la totalitat dels seus fons. Queden tresors als dipòsits nevera sense que ho sapiguem. El segon, la conservació i ampliació d’aquests fons. I el tercer, la difusió de les imatges.

Tot això vol dir diners, diners que la gasiveria de la ciutat de Barcelona pel que fa a la conservació del patrimoni i, encara més, del fotogràfic, pot, si no acabar -la tossuderia de les entitats és envejable i no ho permetran-, situar a un punt sense retorn de pèrdues irreparables. Confiem en el futur. Ignasi Canals i Tarrats va fer aquesta fotografia a Espot el juliol del 1920. L’autor, empresari tèxtil, va formar part de les seccions d’esports de muntanya, fotografia i cinema del Centre Excursionista de Catalunya des del 1917. Va participar en nombroses ascensions. Les seves imatges van ser premiades en diversos concursos i va practicar la cinematografia amateur.