La relació de número d’arquitectes que es graduen, les condicions de treball i el futur i destins de la professió estan íntimament lligats.
Per ser arquitecte cal un perfil complex. Es necessària una gran capacitat de síntesi de coneixements per estudiar una carrera que demana cultura i coneixements tècnics, capacitat analítica de les condicions preexistents, intuïció i invenció a parts iguals, risc i sentit comú, visió espaial,etc. Una carrera que s’inicia amb els estudis a l’escola i que obliga a un procés d’aprenentatge dilatat, fonamentat en la pràctica i en el reciclatge permanent d’informació.
Fins fa relativament poc les condicions d’accés als estudis d’arquitectura quedaven filtrades per una nota de tall alta (+notable/10). Un sistema que suplia el difícil i tens tradicional Examen o Prova al que es sotmetien els estudiants per entrar a les Écoles de Beaux Arts (que mantenen bona part d’escoles Europees) i que posteriorment va ser substituït per un curs selectiu. Actualment no hi ha cap filtre. A ETSAB Barcelona la nota de tall és un 5/14 (sic!) .
El 1970 hi havia tres escoles d’arquitectura. Actualment per conèixer la situació cal fer un survey. L’escola de Madrid es funda el 1844, la de Barcelona el 1875. No es fins 1958 que es funda Sevilla. Als 60 Valencia(1966), Valladolid (1968) i Pamplona, la primera universitat privada. A la dècada dels 70 es funden Las Palmas (1973), La Coruña i la del Pais Vasco (1977). Mes endavant, Alicante (1984) i Granada (1995). A Catalunya, l’Escola del Vallès es funda el 1973 i mes recentment Reus (1991) i Girona (2005). Barcelona desdobla l’escola en dues als 80, una de mati i una de tarda/nit. La resta d´universitats privades es funden a finals dels 90 del s XX, coincidint amb el boom de la construcció i just quan la bombolla comença a desinflar-se. Un creixement que, a diferència dels enginyers de camins, s’ha produït paral·lelament a la concentració de feines i encàrrecs en un número progressivament mes reduït de despatxos locals, però sobretot internacionals, que acumulen encàrrecs públics.
Son dades conegudes però convé posar-les de nou sobre la taula. El 1970 hi havien 3631 arquitectes a España. Actualment per tenir les dades cal fer un survey que demostra tenim la ratio mes alta del mon civilitzat.
L’argument per no reduir el numero d’estudiants i integrar escoles és sovint pervers. Obligaria, diuen, a expulsar professors ajudants i associats. Però unes escoles on les feines de taller són fonamentals no poden prescindir de cap dels professors actuals que estan treballant amb ratios professor/alumne doblades respecte a altres països europeus. Els professors associats, actius professionals de l’àmbit, vinculen l’ensenyament a la professió real i a les variables necessitats de la societat. A banda,tenen un cost molt baix per la universitat. Calen nous professors, precisament per adaptar els ensenyaments a les noves contingències, interessos i qüestions emergents de la professió.
Estudiar arquitectura comporta submergir-se en un gimnàs on projecte, creativitat, tècnica i capacitat de gestió, es posen en joc cada dia. On la recerca de bellesa i contenció van acompanyades d’una necessària capacitat d’integració de molts coneixements complexes.
No hi ha prou espai per treballar pels arquitectes que cada any es graduen d’aquestes escoles i que acumulen un dels índex d’atur mes alarmants entre les professions tradicionals. Uns índex que obliguen a emigrar o a integrar-se en un col·lectiu escombraria de professionals mal retribuïts.
La professió s’ha desenvolupat i abarca avui mes camps, es cert. Però inclús així, entesa la professió en el sentit mes ampli, no pot absorbir el número ingent de nous professionals que les escoles públiques i privades aboquen al mercat. No es casualitat que hi hagin arquitectes fent feines que no tenen a veure amb la professió per sobreviure. La presencia d’un arquitecte de Sevilla “cachondo i de humor ácido ” a Gran hermano, n’és un símptoma.
Les escoles han de ser espais actius de debat i de risc, no d’estiba.
Maria Rubert de Ventós 11/2016
*(aquest text esta escrit abans de la publicació de l’enquesta sobre les condicions de la professió . Per tant, no inclou cap dada de les analitzades)
