Els arquitectes més interessants del nostre país treballen en despatxos professionals de petita o mitjana dimensió i desenvolupen el procés de pensar, dissenyar i controlar la construcció de l’edifici.

Esteve Bonell

Los arquitectos más interesantes de nuestro país trabajan en despachos profesionales de pequeña o mediana dimensión i desarrollan el proceso de pensar, diseñar y controlar la construcción del edificio.

Esteve Bonell

En un moment en que s’està plantejant una nova etapa a la direcció de l’ETSAB i, davant els problemes que es presenten, tant en la professió com en l’ensenyament de l’Arquitectura, em sembla oportú transmetre una reflexió sobre el futur paper de l’arquitecte i la repercussió que aquest ha de tenir en els plantejaments pedagògics.
Aquesta reflexió va ser motivada per la meva intervenció en una taula rodona al COAC organitzada per l’AJAC sobre el futur de l’Arquitecte el passat 1 d’octubre.
L’ARQUITECTE HA DE SER GENERALISTA?
Fa alguns dies, el 7 de Juny, es van entregar els premis Mies van der Rohe d’arquitectura al millor edifici construït a Europa els dos últims anys.
Amb aquest motiu se’m va demanar un comentari sobre el seu futur.
Comentari que portava per títol; L’arquitectura no depèn només dels arquitectes, però sense els arquitectes no es fa arquitectura.
Més que parlar del futur dels PREMIS MIES VAN DE ROHE o parlar del futur de L’ARQUITECTURA, és oportú parlar del futur de l’ARQUITECTE.
Malgrat el constant interès que històricament ha despertat l’Arquitectura a Catalunya i Espanya, la greu situació econòmica ha fet evident una sèrie de contradiccions que posen en crisi el treball de l’arquitecte i la qualitat de l’Arquitectura.
Els arquitectes més interessants del nostre país treballen en despatxos professionals de petita o mitjana dimensió i desenvolupen el procés de pensar, dissenyar i controlar la construcció de l’edifici.
El seguiment d’aquesta triple funció és el que històricament ha garantit la qualitat arquitectònica.
Ara bé, actualment s’està posant en qüestió aquest procés amb l’intent de dificultar el ja precari treball de l’arquitecte.
L’amenaça d’un avantprojecte de llei de serveis professionals, elaborat pel Ministerio de Economia y Competitividad, suprimeix la reserva exclusiva de les activitats pròpies dels arquitectes i habilita als Enginyers amb competències a projectar i dirigir obres d’edificis residencials, culturals, docents o religiosos.
La figura de l’arquitecte va perdent pes i el seu camp d’actuació va quedant cada vegada més delimitat.
És per això que hi ha un cert desassossec sobre el futur de la professió i la previsible repercussió en la qualitat de les seves obres.
És evident que la construcció de la ciutat és un treball col·lectiu, fruit de la col·laboració de diferents professionals; enginyers, sociòlegs, economistes, advocats i un llarg etcètera, dirigits per la voluntat política dels nostres gestors.
Però és també en bona part gràcies al treball, la dedicació i la responsabilitat dels arquitectes el què ha permès a l’arquitectura catalana i espanyola al prestigi que avui té.
Aquest reconeixement ha demostrat la capacitat de síntesis que tenim els arquitectes per interpretar la complexitat urbana, lligant els criteris funcionals i criteris constructius amb la definició formal dels edificis per aconseguir el lògic equilibri entre qualitat i economia. Aquesta capacitat de síntesi és la que desenvolupa l’arquitecte generalista.
Els moments de crisi haurien d’afavorir situacions de canvi.
La cultura, en tots els seus àmbits, hauria de tenir, en aquests moments, una gran oportunitat.
Pel que fa a l’arquitectura, caldria impulsar unes reflexions que permetin consolidar el paper de l’arquitecte, el seu compromís i el seu paper en la societat.
És evident que les coses han de canviar i, afortunadament, la crisi obliga a la reflexió tant per part dels arquitectes com de la pròpia administració.
Durant el passat període d’eufòria econòmica, la resposta arquitectònica era en molts casos grans edificis de formes exagerades, costosos de construir i també de mantenir.
He llegit fa poc una frase del poeta Juan Goytisolo que resumeix perfectament la situació; “tot s’ha transformat en espectacle i el què compta és la visibilitat i no la qualitat”
És necessari recuperar la qualitat.
Més que renovar les formes, s’ha de renovar la manera de fer les coses, perquè donin resposta al moment de crisi actual.
És necessari controlar l’especulació, ja que ha de perdre pes tant a nivell econòmic com formal.
En el sentit disciplinar, l’arquitecte i l’urbanista han d’anar junts, com una única professió que ha de recuperar el seu prestigi i la seva capacitat d’intervenció en la construcció de la ciutat.
Per altra banda la sortida de la crisi ha de tenir un costat positiu ja que obliga als arquitectes a adaptar-se i a repensar la seva manera de treballar:
S’ha de construir una bona arquitectura amb menys costs, que significa simplificar i ajustar els pressupostos però sense deixar d’arriscar en la recerca de noves idees o noves solucions per les noves necessitats.
La construcció ha de ser més rigorosa, menys especulativa i més respectuosa en l’entorn.
Una arquitectura coherent amb els aspectes constructius, tecnològics i mediambientals que compleix la seva funció urbana quan és definidora de les responsabilitats públiques i on els costs econòmics i els aspectes creatius responguin a les sol·licituds socials.
En el futur hauria de predominar els aspectes culturals sobre els aspectes materials.
I és aquí on té un paper important l’arquitecte generalista.
Encara que pugui ser evident en aquests moments la divisió del treball professional en diferents competències està afavorit per:
– les innovacions tecnològiques del sector constructiu,
– els urgents problemes ecològics i energètics,
– les complexitats que avui dificulten el procés constructiu,
Però apostar per l’especialització és un error intel·lectual des del punt de vista professional i també pedagògic, ja que és necessari ressaltar el caràcter cultural que sempre ha identificat l’Arquitectura Catalana i que hauria de continuar en el futur, amb uns professionals que tinguin una capacitat sintètica i una visió humanista:
– on convergeixin l’habilitat compositiva amb els aspectes constructius,
– on els coneixements constructius tinguin tant valor com la cultura del territori,
– on la imaginació plàstica, afavorida pel món de les idees, vagi de costat del coneixement artesà, l’ofici de fer les coses ben fetes.
– sense oblidar el patrimoni històric, el què significa conèixer la història.
Per això s’ha de fugir de les pressions de l’especialització tècnico-científica del món globalitzat.
Perquè hi ha el perill de desarmar l’aspecte unitari del procés projectual i constructiu que hauria de garantir a l’arquitecte generalista la seqüència de pensar, dibuixar i controlar l’execució d’un edifici. I no reduir només el seu treball al disseny d’una proposta, a banals respostes funcionals, a unes simples aplicacions constructives o, en el pitjor dels casos, al seguiment d’un maquillatge estètic de l’obra.
En un interessant article, Mario Botta parla de la “Necessitat de l’arquitecte generalista”, com a fonament de l’ensenyament a l’Acadèmia d’Arquitectura de Mendrisio, i malgrat la contradicció i l’anacronisme que podria semblar, es proposa la defensa dels estatuts del Moviment Modern pel què fa a la capacitat de l’arquitecte de sintetitzar coneixements, tal com convidava Muthesius a practicar l’arquitectura “de la cullera a la ciutat” o recordant les afirmacions de Mies van der Rohe o Carlo Scarpa quan reconeixien que “Deu està en el detall”.
Això significa la necessitat de protegir el coneixement generalista del procés arquitectònic, seguint les diferents escales del projecte per mantenir la unitat del mateix des dels plantejaments inicials al resultat final.
Vull acabar tal hi com ho fa Mario Botta en el seu escrit;
“la necessitat d’un rol poètic potencia una figura generalista, l’única capaç d’afrontar les paradoxes més inquietants del món actual, on el procés de modernització tècnica condueix a la degradació social.
La resistència a l’especialització dels coneixements es justifica com alternativa a la globalització salvatge que condiciona l’experiència cultural de l’home contemporani.
Quan naixia a Mendrisio fa casi 20 anys l’Academia, aquestes consideracions eren intuïcions d’escenaris que després han crescut exponencialment en els últims 10 anys.
Parlar de l’arquitecte generalista és el testimoni, avui, que el projecte intel·lectual, pedagògic i professional que llavors es va proposar ha trobat en aquest moment la seva raó històrica.“
Esteve Bonell, arquitecte

- Esteve Bonell -