Ferrara sense boira | José Enrique Ruiz-Domènec - arqxarq
Ferrara sense boira | José Enrique Ruiz-Domènec

Ferrara sense boira | José Enrique Ruiz-Domènec

La ciutat italiana de Ferrara, terra de literaturaimúsica, té a la seva esquena una història plena d’inquietud. Residència dels Borja, va servir d’escenari per a les obres de lord Byron,Dickens, BassaniiDeSica

Publicat el dimecres, 3 de septembre de 2014 a LA VANGUARDIA | CULTURALS

 

Arribo a Ferrara amb tren des de Bolonya a trenc d’alba per mirar de comprendre per què Dickens va escriure en els seus Pictures fromItaly que “l’aspecte d’aquesta ciutat ombrívola mitja hora abans que surti el sol un matí esplèndid és tan pintoresc com irreal i fantasmagòric”. Recorro els seus carrers encara buits de gent, amb les botigues tancades, en silenci, buscant indicis del seu caràcter; em deixo portar per la immensa literatura que ha estat creada en el seu entorn, no només Bassani, que va convertir la seva descripció del jardí dels Finzi- Contini en un lloc de la memòria al qual tots acudeixen per parlar sobre aquesta ciutat; fins i tot els que opten per la màgia de la pel·lícula de De Sica, que interpreta a la seva manera el text de la novel·la, potser perquè recorden els dubtes de Dominique Sanda estirada en un divan amb música melosa per a l’ocasió; també Ariosto i Tasso, que van escriure en aquesta ciutat; i el poc conegut Antonio Frizzi, il mio cicerone. I és que passejar per Ferrara condueix a la literatura que s’ha creat sobre ella.

Quan arribo davant de la catedral de San Giorgio, em passa que en comptes de fixar-me en el campanile d’Alberti com dicta el cànon de visita guiada, m’imagino el passeig de la Sastre poetitzat al film d’Antonioni Més enllà dels núvols. I intento entendre davant de la façana gòtica aquesta novel·la filmada sobreels límits que imposa la bellesa del cos femení i el sentit del rifiuto de l’home. Una llum vermellosa comença a brillar en aquell moment quan em desplaço pels porxos de la loggia dei mercanti buscant el Castello Estense, on tinc una cita. Res important. No com fa temps, quan em passejava a l’hivern per aquesta ciutat cada cop que anava a Ravenna; ara només vull entendre una història que va començar a perfilar-se en temps de BorsoId’Este, primer duc de Ferrara, la imatge del qual contemplo en una escultura a la porta del Palazzo Communale (és falsa perquè l’original la van destruir els soldats de Napoleó); però ja em va bé per imaginar-me aquella època, i per pensar sobretot en el terrible pare de Borso, Nicolau III d’Este, l’home que no va dubtar a tancar i decapitar la seva dona Laura Malatesta més tard per haver comès adulteri amb el seu fillastre. Terrible història que lord Byron va recrear en el seu poemaParisina, que més tard van musicar Donizetti i Mascagni (aquest amb el text de D’Annunzio).

Ferrara, terra de literaturaimúsica; amb una història a la seva esquena plena d’inquietud. Quan arribo al castell Estense m’enfilo a la Torre dei Leoni per observar-hi l’Adizzioni Erculea, realitzada pel gran arquitecte Biaggio Rossetti per al duc Ercole I pels volts del 1500. Em quedo una bona estona observant el disseny urbanístic que va convertir Ferrara en “la primera ciutat moderna” d’Europa: el perfil del carrer anomenat avui Viale Ercole I. Prenc algunes notes i faig uns matussers esbossos a llapis, fixant-me bé en la cruïlla on s’aixeca el Palazzo dei Dimanti, que va fer construir Alfons I: un prodigi de concepció arquitectònica a l’altura del somni urbanístic. Eren els temps del Renaixement, la dècada decisiva, 1515-1525, on es dirimia el futur d’Europa. Des de Ferrara, els temps de les tres grans dames que van envoltar Alfons, la seva esposa Lucrècia Borja, un nom que ja és suficient per situar l’època, i les seves dues germanes, Beatrice, que en casar-se amb Ludovico el Moro, duc de Milà, entra en aquest món de l’alta política, i sobretot Isabella, a la qual Leonardo va dibuixar i Ticià va retratar, casadaamb el duc de Màntua,massa a prop de l’esperit de Rigoletto per oblidar-la; mecenes, dona de talent, expressió de la bellesa, una icona del Renaixement en “femení”. M’arriba la convicció d’aquesta imatge recorrent la muralla de la ciutat, que he començat a la porta degli Angeli, a on he arribat pel Viale Belvedere.

Els carrers han començat a omplir-se, fins i tot assetgen amb fotografies les façanes de la Certosa de San Cristoforo o de Santa Maria in Vado; no deixen res lliure de la seva empremta. La digitalització ha fet el miracle; monuments assetjats; desisteixo d’entrar al Palazzo Schifanoia. Massa gent; així no podré apreciar els frescos del seu interior, ni captar les al·legories que s’hi descriuen. Prefereixo donar tombs pels carrers que no tenen presència en les guies turistes; i per allunyarme de la gentada em poso els auriculars del meu iPod, i naturalment escolto el Quart Llibre dels Madrigals de Gesualdo; precisament perquè els va compondre aquí pels volts de 1596 quan va venir per contreure matrimoni amb Eleonora d’Este, una de les últimes descendents d’aquest llinatge; matrimoni infeliç, música sublim: aquí va entrar en contacte amb el madrigalista Luzzasco Luzzaschi, aquí va expressar la seva “Ió tacerò”; aquí va donar vidaauna nova manera d’entendre la música que només es valoraria realment quan Stravinsky la va elogiar com la forma alternativa abans de l’eclosió dels venecians i els de Brandenburg.Enmig d’aquesta sonoritat, anant per carrers perduts, buscant l’ombra perquè la calor començava a ser insuportable, m’adono que aquesta ciutat no és irreal i fantasmagoria, malgrat estar plena de fantasmes, els fantasmes de l’alta cultura humanística que ens crida ara que tot vol oblidar-se; ningú no recorda que un cop va existir aquest projecte polític i cultural, el que va crear la família Este entre els anys 1425 i 1596. Una altra història d’Europa, realment fascinant; res a veure amb la dels Estats nacionals i la seva pompa de circumstància, la història dels jardins oberts per a uns quants, la que vibra en els madrigals, la que és eterna. Ferrara, sense boira.