Fundadors de ruïnes | Joan BarrilFundadores de ruinas | Joan Barril

Fundadors de ruïnes | Joan BarrilFundadores de ruinas | Joan Barril

Avui se celebra el Dia Mundial de l’Arquitectura. Ens hem acostumat a consagrar un dia a alguna manifestació de l’ésser humà com una manera de provocar l’alarma. No hi ha mai un dia per a l’alegria o per a la fortuna. Hoy se celebra el Día Mundial de la Arquitectura. Nos hemos acostumbrado a consagrar un día a alguna manifestación del ser humano como una manera de provocar la alarma. Jamás hay un día para la alegría o para la fortuna.Sí que n’hi ha, en canvi, per recordar una malaltia, una necessitat de pau o una conjura contra la fam. El fet que avui sigui el Dia Mundial de l’Arquitectura converteix aquesta activitat en una causa. Malament han d’estar les coses en els que dominen l’ofici per haver d’atorgar un dia que sensibilitzi la població de la seva necessitat.

Tots som d’alguna manera els responsables de convertir l’espai en el nostre espai per sentir-nos-hi bé. Fins i tot els nòmades, siguin de cap de setmana o de civilització, van amb les seves tendes senyorejant la terra i en un moment donat diuen: «Acamparem aquí», i es calculen els pendents, les ombres dels arbres, les pedres que serviran de magatzem, la proximitat de la font o la protecció de les roques. Des del principi dels temps l’espècie humana s’ha dedicat abans a l’arquitectura que a l’agricultura, a la caça o a l’artesania. I el que primer va ser pura necessitat aviat es va convertir en una capsa màgica. L’arquitectura va definir temples, senats, fortaleses i tombes. L’arquitecte dels pobles primitius o de l’actualitat manté la necessitat de posar en diàleg l’espai subterrani de la terra sobre la qual es forjaran els fonaments per portar la construcció fins a un lloc més alt des d’on viurem la nostra petita acròpolis individual. Allà hi introduirem els nostres sentiments, la nostra memòria, la nostra sensibilitat i la nostra funcionalitat. Encara avui, quan algun ciutadà examina per primera vegada la que serà la seva llar, pensa: «Aquí hi posaré la butaca per llegir, aquí hi instal·laré el meu reproductor de música, aquí hi penjaré un parell de pintures que m’agraden i en aquest balcó hi plantaré arbustos florals». Una vegada més l’arquitectura es convertirà en el magatzem de la resta de les arts.

Però les coses no pinten bé per a aquest col·lectiu ni tampoc per a la ciutadania. Un article de Lluís Comerón, degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, afirmava que en els últims tres anys no s’havia arribat a superar la xifra d’una vivenda per arquitecte en un any. Realment aquesta seria una ràtio de mínims que és el més semblant a un ERO del mateix mercat de la construcció. Però encara hi ha més. El Govern del PP, en una curiosa i exagerada interpretació del liberalisme, intenta aprovar que els enginyers també puguin ocupar el lloc dels arquitectes. Els tradicionals treballs de canals, camins i ports, privats avui de la liquiditat de les administracions, així podrien trobar, al rebuf de grans grups financers resistents a una nova bombolla immobiliària, un treball de subsistència que acabaria de fer desaparèixer de la faç de la terra molts arquitectes resignats avui com a molt a la rehabilitació. El somni de Frank Lloyd Wright s’està esvaint per les tenalles del poder financer i dels enginyers de plantilla, més forçats a rebaixar els costos que a trobar un mínim de bellesa.

Perquè, en el fons, l’arquitectura està sent l’escullera d’aquesta actitud de curt termini amb què el Govern espera pagar els favors que al seu dia li van permetre arribar on és ara. No només s’ha devaluat la figura del polític, també s’ha optat per crear una nova cort dels diners que no té res a veure amb les necessitats reals de la població. Si l’arquitectura ve de lluny, portem-la encara més lluny. No fem realitat aquell aforisme de Tagore que diu: «Quan els necis assenyalen la lluna, miren al dit».

L’altre dia l’ornitòleg i naturalista Jordi Sargatal em mostrava una foto en què ell, als seus 20 anys, i una dotzena d’entusiastes, intentaven impedir amb els seus cossos l’arribada als aiguamolls de l’Empordà d’uns quants buldòzers disposats a fer-hi carreteres i edificar-hi cases concebudes per un poderós grup immobiliari. La foto era del 1978 i la diferència de forces era palmària. Sargatal em va dir que, de sobte, es van acostar al lloc del previsible enfrontament uns quants jeeps de la Guàrdia Civil. La cosa estava perduda, però sorprenentment el responsable de la Guàrdia Civil es va dirigir a la dotzena de manifestants dient que havia rebut l’ordre de protegir-los i de fer retirar les màquines. El president que havia donat l’ordre era Adolfo Suárez. Gràcies a aquell gest avui aquells aiguamolls són la zona humida més gran del sud d’Europa. Algú va mirar cap a les generacions futures i es va acabar una destrossa que hauria estat irreversible. Avui, els arquitectes estan com Sargatal, esperant una ordenació clara, raonable i bella de la construcció. Però naturalment ja no confien en l’arribada de la Guàrdia Civil per salvar-los.

Article publicat el 7 d’octubre del 2013 a El Periódico Sí lo hay, en cambio, para recordar una enfermedad, una necesidad de paz o una conjura contra el hambre. El hecho de que hoy sea el Día Mundial de la Arquitectura convierte esta actividad en una causa. Mal deben estar las cosas en los que dominan el oficio para tenerse que otorgar un día que sensibilice a la población de su necesidad.

Todos somos de alguna manera los responsables de convertir el espacio en nuestro espacio con el fin de sentirnos bien. Incluso los nómadas, sean de fin de semana o de civilización, van con sus tiendas señoreando la tierra y en un momento dado dicen: «Acamparemos aquí», y se calculan las pendientes, la sombras de los árboles, las piedras que servirán de almacén, la cercanía de la fuente o la protección de las rocas. Desde el principio de los tiempos la especie humana se ha dedicado antes a la arquitectura que a la agricultura, a la caza o a la artesanía. Y lo que primero fue pura necesidad pronto se convirtió en una caja mágica. La arquitectura definió templos, senados, fortalezas y tumbas. El arquitecto de los pueblos primitivos o de la actualidad mantiene la necesidad de poner en diálogo el espacio subterráneo de la tierra sobre la que se forjarán los cimientos para llevar la construcción hasta un lugar más alto desde donde viviremos nuestra pequeña acrópolis individual. Allí introduciremos nuestros sentimientos, nuestra memoria, nuestra sensibilidad y nuestra funcionalidad. Aún hoy, cuando algún ciudadano examina por primera vez la que será su morada, piensa: «Aquí pondré la butaca para leer, aquí instalaré mi reproductor de música, aquí colgaré un par de pinturas que me gustan y en ese balcón plantaré arbustos florales». Una vez más la arquitectura se convertirá en el almacén del resto de las artes.

Pero las cosas no pintan bien para ese colectivo ni tampoco para la ciudadanía. Un artículo de Lluís Comerón, decano del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, afirmaba que en los últimos tres años no se había llegado a superar la cifra de una vivienda por arquitecto en un año. Realmente ese sería una ratio de mínimos que es lo más parecido a un ERE del propio mercado de la construcción. Pero todavía hay más. El Gobierno del PP, en una curiosa y exagerada interpretación del liberalismo, intenta aprobar que los ingenieros puedan ocupar también el lugar de los arquitectos. Los tradicionales trabajos de canales, caminos y puertos, privados hoy de la liquidez de las administraciones, podrían así encontrar al rebufo de grandes grupos financieros resistentes a una nueva burbuja inmobiliaria, un trabajo de subsistencia que acabaría de hacer desaparecer de la faz de la tierra a muchos arquitectos resignados hoy todo lo más a la rehabilitación. El sueño de Frank Lloyd Wright está desvaneciéndose por la tenaza del poder financiero y de los ingenieros de plantilla, más forzados a rebajar los costes que a encontrar un mínimo de belleza.

Porque, en el fondo, la arquitectura está siendo el rompeolas de esa actitud cortoplacista con la que el Gobierno espera pagar los favores que en su día le permitieron llegar a donde está. No solo se ha devaluado la figura del político, también se ha optado por crear una nueva corte del dinero que nada tiene que ver con las necesidades reales de la población. Si la arquitectura viene de lejos, llevémosla más lejos todavía. No hagamos realidad aquel aforismo de Tagore que dice: «Cuando los necios señalan a la luna, miran al dedo».

El otro día el ornitólogo y naturalista Jordi Sargatal me mostraba una foto en la que él, a sus 20 años, y una docena de entusiastas, intentaban impedir con sus cuerpos la llegada a los Aiguamolls de l’Empordà de unos cuantos bulldózer dispuestos a hacer carreteras y edificar casas concebidas por un poderoso grupo inmobiliario. La foto era de 1978 y la diferencia de fuerzas era palmaria. Sargatal me contó que, de pronto, se acercaron al lugar del previsible enfrentamiento unos cuantos jeeps de la Guardia Civil. La cosa estaba perdida, pero para su sorpresa el responsable de la Guardia Civil se dirigió a la docena de manifestantes diciendo que había recibido la orden de protegerlos y de mandar retirarse a las máquinas. El presidente que había dado la orden era Adolfo Suárez. Gracias a aquel gesto hoy esas marismas son la mayor zona húmeda del sur de Europa. Alguien miró a las generaciones futuras y se acabó un estropicio que hubiera sido irreversible. Hoy, los arquitectos están como Sargatal, esperando una ordenación clara, razonable y bella de la construcción. Pero por supuesto ya no confían en la llegada de la Guardia Civil para salvarles.