La nova Diagonal | Xavier Monteys - arqxarq
La nova Diagonal | Xavier Monteys

La nova Diagonal | Xavier Monteys

La reforma permet una nova perspectiva de les façanes per als que passegen

Publicat el 26 de febrer del 2015 al diari EL PAÍS

Encara falten uns dies per inaugurar-la, i ja se n’ha parlat molt en diversos mitjans. El tema més recurrent és el del paviment i les molèsties que ocasiona als que el trepitgen, i amb raó, i assenyalen que no és comprensible que un paviment així no es provi abans, cosa que resulta inherent a qualsevol procés de disseny. Un altre és, també amb raó, el de les andanes per agafar l’autobús, massa estretes. Això ja ha estat motiu d’una demanda de millorar-les. Al meu entendre les andanes són estretes, insuficients, i encara ho són més per les barres d’acer inoxidable que les estrenyen uns 30 centímetres i pel perfil col·locat al sòcol per evitar que es passi per sota la barrera. Un disseny que sembla pensat amb la lògica de castigar. Les voreres dels autobusos s’han hagut de corregir amb un nou pas de vianants intermedi, perquè en origen aquestes voreretes són parcials i el darrer tram és més estret i plantat. Tot plegat fa pensar que, després del carril bus, el dels taxis i els de les bicicletes, algú ha pensat de manera funcionalista que ara era hora de fer un carril de vianants. Un concepte que avui faria les delícies de la teòrica de l’urbanisme Jane Jacobs.

Els fanals encara no han estat contestats, però són un altre dels elements de poca qualitat, amb un disseny banal, més adient per a un polígon industrial que per a la Diagonal. Són massa gruixuts, i en el seu disseny contrasten els subtils talls a la secció per incloure-hi la lluminària amb les anelles per penjar elements soldades a taller i sense cap integració amb la carrosseria del bàcul. A més, els llums enlluernen, especialment els situats a la part posterior, que són visibles i molesten des de l’altra banda. ¿Com és que són mes elegants els bàculs dels semàfors amb la seva corba i la secció variable, tan bonica? Els nous fanals són, a més, propicis per fer una observació sobre els antics, encara útils a la part de ponent de l’avinguda. Els vells fanals ja van ser objecte d’una reparació que en va millorar l’eficàcia. A la Gran Via i al passeig del Born, per citar dos casos, aquests fanals, tot canviant les lluminàries, segueixen fent un paper. Per què aquí no? Una avinguda com aquesta és obligatori que barregi elements nous i vells. Avui la idea d’una cosa totalment nova sembla equivocada; en canvi, s’hauria de partir d’un concepte que podríem definir com a parcialment nou.

Hi ha altres coses en aquesta reforma, algunes ridícules, com ara construir tan ben fets i a mida els vorals i, en general, les peces de granit que defineixen l’especialització de zones d’aparcament, càrrega i descàrrega i els escossells, per acabar confiant a la pintura la senyalització de les places de motos. Però per sobre de tot hi ha una cosa bona, que és la perspectiva que ofereixen les façanes per als qui passegen, que ara semblen noves, retrobades. Aquest efecte es pot observar quan caminem com més lluny millor de les façanes, i especialment quan ho fem en el sentit contrari al trànsit dels laterals. Ara passegem per un lloc que abans no podíem trepitjar, i les façanes mostren els seus volums de tribunes, balcons o pilastres, i per tant ombres i relleus. Caminar per un lloc abans inexistent és fantàstic, i esperem que ho puguem seguir fent. Ho dic perquè les terrasses dels bars que aviat assaltaran l’avinguda s’haurien de col·locar, com a París, sota tendals, i arrambades a les façanes dels locals que les sol·licitin i no al millor lloc per passejar. Les finques a la Diagonal són més amples que la mitjana de l’Eixample i, per tant, no hi ha excusa per no poder-les situar allà. Això obligaria a substituir les taules i cadires bulímiques d’aquesta ciutat per altres més petites: a París ho són molt més, i la capital és immensament més gran que la nostra ciutat de províncies.

El fet perspectiu tan sols té una estridència molt eloqüent: el paper que juguen la major part de les façanes modernes de la Diagonal, que quasi en la seva totalitat corresponen a edificis d’oficines. Aquestes façanes planes, amb voladissos especulatius i vidres de cotxe tunejat, no aguanten la perspectiva i fan mal a la vista. L’arquitectura moderna comercial no casa gaire bé amb la perspectiva cònica i, de manera concreta, menys encara l’arquitectura moderna entre mitgeres. Ara es veuen els errors d’aquesta arquitectura afaitada, sense lèxic ni vocabulari, sense matisos, i sense la feble excusa de la funcionalitat o de la racionalitat de la seva construcció, no té per on agafar-se. Es tolera perquè en una ciutat hi ha d’haver de tot, però tot plegat hauria de fer pensar. Una arquitectura que ara ha quedat exposada a una evidència: no sap estar-se a la ciutat.

 

Foto de portada extreta del diari EL PAÍS