Els estudis d’Andrés Jaque sobre la relació entre la construcció i la vida domèstica l’han convertit en una referència mundial. El Museu PS1 moma de Nova York li acaba d’encarregar una instal•lació per a aquest estiu
Publicat el diumenge 1 de març de 2015 al diari EL PERIÓDICO
No és el mateix dormir en una casa que viure-la. I és la mateixa arquitectura del nostre veïnat la que ens porta a conscienciar-nos del valor social i polític que tenen les construccions del nostre entorn. És una de les teories que estudia i defensa Andrés Jaque (Madrid, 1971), el jove arquitecte de qui tothom parla i el primer espanyol a guanyar el Lleó de Plata al millor projecte d’investigació de la Biennal d’Arquitectura de Venècia (l’any passat). Jaque és referència mundial en el seu sector, el que ell anomena “l’arquitectura política”. “Es fa política per si mateixa”, explica. “Els bancs de les places, els porticons que filtren el sol, les baranes que permeten que moltes persones puguin pujar tranquil·lament unes escales donen més qualitat de vida que la majoria dels polítics. Per desgràcia, són molt pocs els polítics que ho entenen”.
Va ser el 2012 quan la carrera de Jaque va canviar radicalment: el MoMA (Museu d’Art Modern de Nova York) adquiria IKEA Disobedients, el seu treball d’investigació i de performance (una visió crítica de la relació entre l’àmbit domèstic i l’espai públic), una fita per a un arquitecte espanyol. Des d’aleshores, Jaque ha acumulat reconeixements: va ser finalista a la VIII Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme per la Casa Sacerdotal Diocesana de Plasència, i també als Premis FAD i al Mies van der Rohe European Award (per la seva casa House In Never Never Land, que va construir a Eivissa). I els seus Escaravox de Matadero Madrid van rebre el premi COAM (Col·legi Oficial d’Arquitectes de Madrid) el 2013.
Ara, com a professor de la Universitat de Colúmbia de Nova York, segueix teoritzant sobre l’arquitectura i la seva relació amb el ciutadà, un àmbit que també ha analitzat des de l’estudi dels “ruscos” de vivendes que van proliferar a Espanya als anys 60 i 70. “En alguns casos eren projectes molt bons en què es van assajar relacions socials progressistes; no obstant, mentre que al centre de les ciutats hi ha un esforç d’actualització i posada a punt, aquests barris perifèrics estan molt abandonats, i això és innecessari perquè les seves estètiques, el seu preu i moltes de les seves prestacions tenen un gran potencial”, assegura. En el fons, el que Andrés Jaque estudia és l’essència de la construcció de les cases “normals”, molt allunyada dels edificis dels arquitectes estrella que van silenciar el treball d’altres professionals en l’època anterior a la crisi. “Van ser encàrrecs de pressupostos desorbitats i totalment excepcionals, no són representatius d’una professió ni d’una època, encara que sigui una temptació explicar la història d’aquesta manera. El que va passar als 2000 va ser més complex: el progressiu abandonament de l’arquitectura en mans de promotors de productes financers amb capacitat per influir en la regulació del sòl i en l’urbanisme”.
