La difusió de l’arquitectura catalana dels anys 30 queda eclipsada pel Modernisme
La Casa Bloc (1932-1939), de Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana, va ser pionera a Europa en el terreny de l’habitatge obrer. Està considerada com un dels tresors del racionalisme català, però no va obrir les portes al públic fins a l’any 2012, després que l’Ajuntament de Barcelona museïtzés un dels seus habitatges. El col·lectiu El Globus Vermell, que es dedica a fomentar el coneixement de la ciutat i la seva arquitectura, va presentar a l’abril un mapa de Barcelona amb 47 obres racionalistes per estendre el coneixement d’aquest moviment. “No és gaire conegut, tret d’entre el col·lectiu d’especialistes, com els arquitectes. Encara està pendent de donar-li valor i promocionar-lo entre tots els públics”, afirmen els integrants del nucli central del col·lectiu, Joan Vitòria, Jordi Garet i Laura Gómez.
Dels 47 edificis del mapa d’El Globus Vermell, 45 estan datats entre els anys 1928 i 1939, el moment principal en què els arquitectes van voler portar la qualitat arquitectònica a les classes populars i dignificar les seves condicions de vida en termes d’higiene i il·luminació natural dels habitatges. Només dos són posteriors: la seu de la Fundació Joan Miró, un treball tardà de Sert, i la reconstrucció del Pavelló de la República del 1937, del mateix arquitecte i Luis Lacasa. A més, Barcelona té un altre edifici modern cèlebre, la reconstrucció del Pavelló Alemany de l’Exposició Universal del 1929, de Mies van der Rohe.
Eclipsat pel Modernisme
Alguns dels edificis racionalistes més coneguts de Barcelona són el dispensari central antituberculós, de Sert, Torres i Subirana; la joieria Roca (actualment propietat de la casa Tous), dissenyada per Sert en solitari, i la fàbrica Myrurgia, d’Antoni Puig i Gairalt. Però cap pot competir amb la popularitat del Modernisme i els grans noms d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. “L’èxit mediàtic del Modernisme ha tapat el racionalisme, i també van fer-ho les circumstàncies històriques. Només es va poder desenvolupar en un període de temps molt curt. Va ser gairebé com una flor d’estiu: és molt breu però la seva reverberació és molt important. Popularment no se li ha donat la importància que té”, afirma l’artista Domènec, que ha fet dels aspectes estètics i ideològics de l’arquitectura racionalista un “eix central” de la seva obra. “Moltíssima gent que passeja pel centre de Barcelona no sap que a 100 metres del Macba hi ha el dispensari central antituberculós -subratlla l’artista-. I la Casa Bloc comença a ser coneguda ara”. Segons Mercè Vidal, professora d’història de l’art modern i contemporani de la UB, “amb la política d’enlluernar el turisme, tot s’ha centrat en el Modernisme, i s’ha sobrevalorat”. “S’haurien de fer campanyes de difusió en molts àmbits, amb cicles de conferències i projeccions de pel·lícules sobre l’arquitectura racionalista”, diu Vidal, que prepara un llibre sobre el racionalisme barceloní.
A banda del valor patrimonial, El Globus Vermell reivindica el racionalisme com una font d’on es poden extreure idees per entendre el present. “Ha tingut molta influència en els edificis i ciutats que s’han fet d’aleshores ençà -afegeixen-. Per això creiem que és important que tota la ciutadania conegui aquesta part de la nostra història. Només podem saber qui som si coneixem d’on venim”. “A les facultats d’arquitectura al racionalisme se li ha donat valor, es té en molt bona consideració i és el model que se segueix”, subratlla Mònica Piera, doctora en història de l’art i presidenta de l’Associació per a l’Estudi del Moble.
La presència del racionalisme arreu de Catalunya no és gaire abundant, si es compara amb el rastre que el Modernisme va deixar fins i tot a les localitats més petites. La Fundación Docomomo Ibérico, dedicada a la documentació i la conservació de l’arquitectura i l’urbanisme del moviment modern, té registrats 242 edificis d’aquest estil a Catalunya. Però cal tenir en compte que aquesta xifra inclou edificis construïts en la mateixa línia després de la Guerra Civil i fins als anys 60. Pel que fa a edificis anteriors a la Guerra Civil, n’hi ha exemples arreu del país, des de Tortosa, com l’antic mercat del peix, d’Agustí Bartlett, fins a Olot, on hi ha l’edifici d’habitatges Casa Serra, coneguda com la Casa dels Nassos, de l’arquitecte Bartomeu Agustí. A Girona hi ha un altre edifici emblemàtic, el xalet Tarrús, de Josep Claret, conegut també pel seu estat de conservació precari i pels problemes judicials que han enfrontat els propietaris i l’Ajuntament de Girona els últims anys a l’hora de protegir-lo. A Barcelona, segons El Globus Vermell, a més dels edificis més difosos, n’hi ha d’altres que estan en una situació més delicada, com el de Sixte Illescas al carrer Lincoln i un altre de Ramon Puig i Gairalt al carrer Déu i Mata, que han caigut en l’oblit.
Els edificis racionalistes reflecteixen de manera especial les vicissituds polítiques del seu temps. La Casa Bloc també és un exponent de les derives històriques de l’arquitectura. “Es va inaugurar oficialment després de la guerra amb una funció completament diferent de l’original. Era per a obrers i van anar-hi a parar principalment militars i treballadors de les casernes de Sant Andreu”, recorda Domènec. També és el cas del mercat municipal de Reus, d’Antoni Sardà i Moltó. Ho explica l’arquitecte Anton M. Pàmies, autor d’un estudi pioner sobre el racionalisme al Camp de Tarragona publicat el 1976 i encara vigent. “Sardà va guanyar la plaça d’arquitecte municipal l’any 1929. Havia acabat la carrera feia poc, tenia coneixements del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) i els va començar aplicar, com es pot veure al mercat municipal. El projecte és anterior a la guerra però es va construir després”. Al cap de poc, com que era afí als vencedors, va fer un tomb cap al neoclassicisme.
Una arquitectura austera
“No és una arquitectura monumental. Són habitatges per a obrers, cases particulars, escoles. Com que no és una arquitectura monumental i no crida l’atenció i el sistema constructiu és senzill, la conservació d’aquesta arquitectura ha sigut més difícil”, afirma Gemma Domènech, investigadora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.
El Museu de Cerdanyola va presentar fins a l’abril una exposició, La dissort del racionalisme, que n’és un bon exemple: de set cases racionalistes de Bellaterra, només dues, la Casa Francisca Bruguera, d’Andreu Audet, i la Humedas, de Jordi Tell, conserven les característiques originals.
Del GATCPAC al Grup R
El moment fundacional del racionalisme a Catalunya és la conferència que Le Corbusier va oferir a la Sala Mozart de Barcelona el 1928. Un any després es va formar el GATCPAC. A més de Sert, Torres i Subirana, hi havia Antoni Bonet i Castellana, Raimon Duran i Reynals, Germán Rodríguez Arias i Sixte Illescas. “El focus d’irradiació del racionalisme és efectivament el GATCPAC, que arriba a tenir prop de 90 socis. I sobretot ho és Sert, que havia treballat al despatx de Le Corbusier i que ensenya el camí als altres. Però hi ha més arquitectes que no en són socis”, explica Domènech, que els últims anys ha rescatat la memòria del racionalisme a les comarques gironines. “Es va produir una confluència entre l’arquitectura i el pensament republicà -diu Domènech-. Però el GATCPAC no tenia cap militància política i el que els lligava era el pensament social republicà”. Els estralls del franquisme també es van fer notar en els edificis que ja estaven construïts. “El racionalisme tenia molt mala imatge, era l’arquitectura de los rojos ”, afirma Domènech. Per aquest fet es considera un anatema i no es torna a recuperar fins als anys 60 gràcies als arquitectes del Grup R, com ara Oriol Bohigas.
Mentre que a Catalunya encara hi ha camí per recórrer en la difusió del racionalisme, a França ja s’han qüestionat els seus valors -un dels primers polígons d’habitatge obrer als afores de París va funcionar com a camp de detenció durant la Segona Guerra Mundial-, i s’ha obert un debat sobre el cantó fosc de Le Corbusier com a col·laboracionista. Pel que fa a Catalunya, segons Domènec, “s’ha de recuperar, no com un relat heroic sinó amb les seves limitacions i els seus encerts”. I Mònica Piera el qüestiona recordant que la convivència amb altres moviments del moment va ser molt “negativa” i que els rigors del seu funcionalisme van “reduir les tipologies” de mobles a les més bàsiques i també va tallar amb la tradició. “Va haver-hi uns moviments que anaven en paral·lel al racionalisme absolutament contraris els uns dels altres. El moviment modern va oferir un nou model de vida, però, què va deixar voluntàriament de banda, i què hem perdut?”, es pregunta Piera.
