Mor I.M. Pei, l’arquitecte que va crear la piràmide de vidre del Louvre

Mor I.M. Pei, l’arquitecte que va crear la piràmide de vidre del Louvre

Autor de grans museus i edificis públics, ha mort als 102 anys

Publicat a l’ARA el 17 de maig de 2019

Museus, gratacels corporatius, luxosos habitatges verticals… L’arquitecte Ieoh Ming Pei, que tenia la capacitat d’adaptar-se a tot tipus de demandes –va ser extremadament prolífic–, ha mort aquesta matinada als 102 anys, a casa seva, a Manhattan, segons ha informat el seu fill, Li Chung Pei. Feia poc havien celebrat el seu aniversari amb un sopar familiar.

Pei tenia la nacionalitat nord-americana però va néixer a la Xina el 1917. Va formar el seu propi estudi, I.M.Pei & Associats, el 1955 i va rebre el premi Pritzker el 1983. Va començar treballant per a un poderós promotor immobiliari, William Zeckendorf, el 1948, poc després de llicenciar-se. Pei sabia mantenir l’equilibri entre la modernitat i la tradició i tenia un estil net, amb edificis angulosos i monumentals. El que més valorava, segons havia explicat en més d’una ocasió, era que les seves obres resistissin el pas del temps i no passessin de moda. Li preocupava que les idees i la pràctica professional sovint no interactuaven.

La torre del Banc de Xina a Hong Kong

Va ser qui va idear la piràmide de vidre del Louvre, del World Trade Center de Barcelona, i el responsable dels museus Everson de Siracuse i el Des Moines Art Center a Iowa, l’ala oest de la National Gallery de Washington i el Rock and Roll Hall of Fame de Cleveland. Inicialment, l’arquitecte va rebutjar el projecte de Cleveland però després va fer una immersió intensa viatjant als concerts de les estrelles de rock amb Jann Wenner, l’editor de ‘Rolling Stone’. Faria el mateix quan li van encarregar el Museu d’Art Islàmic de Doha: va començar llegint la biografia de Mahoma i després va viatjar per tot el món visitant les grans obres arquitectòniques de l’islam. La seva llista de projectes és inabastable: habitatges socials, auditoris, torres d’oficines, edificis administratius, aeroports (com el JFK de Nova York) o, per exprés desig de Jacqueline Kennedy, la John F. Kennedy Library a Boston.

John F. Kennedy Presidential Library

Pei va ser molt admirat però també va haver de fer front a algun fracàs, com quan es van a començar a trencar els vidres de la John Hancock Tower a Boston. Tot i que el problema eren els vidres, es va iniciar una batalla legal que va durar vuit anys i que va generar pèrdues milionàries per a la firma de l’arquitecte. Va estar a punt d’haver de tancar el despatx.

Pei havia de ser banquer com el seu pare, però a ell li fascinava l’arquitectura. Va estudiar al Massachusetts Institute of Technology i a Harvard i va treballar al National Defense Research Commitees a Princeton durant la Segona Guerra Mundial. Es va convertir en un expert en bombes de fusió. «Creien que si sabies com construir edificis havies de saber com destruir-los», havia explicat.

La seva firma va arribar a tenir uns 300 treballadors. Era un gran col·leccionista d’art del segle XX, sobretot nord-americà de després de la Segona Guerra Mundial.