Mor l’arquitecte Richard Rogers, autor del Pompidou i les Arenas

Mor l’arquitecte Richard Rogers, autor del Pompidou i les Arenas

L’italobritànic havia guanyat el Pritzker el 2007 i havia assessorat l’Ajuntament de Barcelona en urbanisme

Publicat a l’ARA el 19 de desembre de 2021 | Laura Serra

L’arquitecte Richard Rogers és autor d’alguns dels edificis més decisius de l’arquitectura contemporània. L’hi reconeixia el jurat del premi Pritzker quan el va guanyar el 2007 i ho demostra la llista de grans icones urbanes de les quals és el pare, començant pel Centre Georges Pompidou, creat juntament amb Renzo Piano i finalitzat el 1977. Rogers va morir dissabte als 88 anys, segons ha anunciat el seu fill aquest diumenge, sense detallar-ne les causes. El 2018 havia patit un accident a Mèxic que l’havia allunyat de l’arquitectura.

El Centre Pompidou de París, de Richard Rogers i Renzo Piano, projectat del 1971 al 1977. AFP
Richard Rogers i Renzo Piano el 2017 davant de l’edifici que van idear, el Centre Georges Pompidou. MARTIN BUREAU / AFP

Rogers havia sigut batejat com “l’últim humanista”, per la relació que traçava entre arquitectura i la inclusió social, perquè buscava crear espais públics que acollissin la diversitat contemporània i la vida col·lectiva. Si amb el Pompidou l’arquitecte volia acostar a la ciutadania un temple del coneixement –i va construir-lo amb la meitat del solar per poder obrir una gran plaça al davant–, el futurista Edifici Lloyd’s, enclavat en plena City de Londres (1986), és un dels emblemes del moviment high-tech, de la concepció de l’edifici urbà com a màquina. A la Terminal 4 de Barajas (2005), dissenyada en col·laboració amb Antonio Lamela i guardonada amb l’Stirling, va mostrar de nou el seu interès en una arquitectura funcional moderna que, sense renunciar al potencial estètic i al color, s’adaptés a l’usuari i integrés espais públics i privats. “No m’interessen les estructures abstractes –deia quan se li preguntava per l’arquitectura icònica–. No vam concebre la T4 com un edifici icònic sinó com un edifici que transmetés l’emoció del viatge. Que fos un lloc alegre, plaent, il·luminat amb els colors de l’arc de Sant Martí, amb sostres alts i suggerint el moviment de les ones”.

Rogers tenia despatxos a Londres, Madrid, Tòquio i Barcelona. A la Ciutat Comtal hi havia cosignat amb el despatx Alonso Balaguer (AxA) –un dels fundadors del qual, Luis Alonso, també va morir recentment– la rehabilitació de la plaça de toros de Les Arenes, en la qual es va elevar tota la pell de l’edifici per guanyar uns metres d’alçada, i l’Hotel Hesperia Tower (tots dos el 2006). També havia assessorat l’Ajuntament de Barcelona en diverses etapes en qüestions d’urbanisme, i va ser nomenat Amic de Barcelona.

La conversió de l’antiga plaça de toros de Les Arenes en un centre comercial arrenca amb una solució agosarada: convertir la façana en una pell sostinguda per una gran corona metàl·lica. MANOLO GARCÍA
El Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, de Richard Rogers. FREDERICK FLORIN / AFP

Rendiment i productivitat

Richard Rogers, baró Rogers de Riverside, nascut a Florència el 1933 però en una família anglesa que quan tenia 5 anys va tornar al Regne Unit, veia l’arquitectura i la ciutat no només com una qüestió urbanística sinó com un motor de canvi. Política, en definitiva. Era un defensor de la ciutat compacta com a model de sostenibilitat, una idea que ha marcat l’arquitectura contemporània. La seva preocupació per conceptes com el rendiment energètic, la responsabilitat ecològica i la productivitat ha deixat empremta.

El seu primer edifici el va signar amb el Team 4, que va formar amb la seva esposa i la parella Wendy i Norman Foster –amb qui havia coincidit a la Universitat de Yale als EUA–, i va ser la Fàbrica Reliance Controls a Swindon (1967). Aviat es va dissoldre l’equip i Rogers va acostar-se a Renzo Piano per desenvolupar els seus edificis avantguardistes i d’alta tecnologia, com el Pompidou. Allà es fa evident la seva màxima de buscar espais diàfans, transparents, flexibles i eficients, fàcils d’utilitzar. I ho va fer subratllant una arquitectura a la vista: va treure a l’exterior els elements funcionals com les escales d’accés o els tubs de serveis. Va ser un atreviment estètic per part de dos arquitectes encara poc coneguts. El centre va aixecar una gran controvèrsia als anys 70, quan es va batejar com la fàbrica de gas, i, en canvi, s’ha convertit en una de les icones arquitectòniques més visitades de França.

El 1977 va fundar a Londres el seu propi estudi, des del qual ha escampat projectes arreu del món. És l’autor de la seu del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg (1994), del Palau de Justícia de Bordeus (1998), de la T5 de Heathrow (2008), del districte financer de Xangai (1994) o The Millennium Dome, una cúpula lleugera però de les més grans del món en capacitat on es va celebrar l’entrada al 2000 (1999). A Espanya ha firmat les Bodegues Protos de Peñafiel, a Valladolid (1999), o el Parc Balear d’Innovació Tecnològica, a Mallorca (2001). Una de les seves últimes obres va ser l’edifici 3 del nou World Trade Center (2018).

The Millennium Dome de Richard Rogers és un gran cúpula al sud-est de Londres. MARTIN HAYHOW / AFP
El 2009 li van dedicar una exposició al CaixaForum i posava amb la maqueta de Les Arenes. TONI ALBIR / EFE