La seva empremta a Barcelona té a veure amb dues idees: sanejar i modernitzar el centre i monumentalitzar la perifèria
Publicat a El Periódico el 1 de desembre de 2021
L’any 1977, a punt de ser nomenat director de l’Escola d’Arquitectura, Oriol Bohigas va convidar el comitè d’estudiants a casa seva al carrer de Calvet. Hi havia un sofà blau, integrat a les parets en forma d’u, que permetia amplies reunions. Vam sortir impressionats: volia conèixer els nostres neguits i els de molts altres. Dos anys més tard havia revolucionat l’Escola amb un nou equip de professors i convidat els millors arquitectes internacionals, que estaven canviant l’arquitectura i l’enteniment de la ciutat.
Bohigas va transformar tota una sèrie d’institucions en espais de discussió i avantguarda, agitant la vida social de Barcelona; també la nocturna, des de bars i festes. I ho va fer envoltat d’un grup variat d’amics i amigues, amb el recolzament dels millors arquitectes, artistes i intel·lectuals. En aquest sentit, la seva empremta no es limita a les múltiples estructures construïdes al llarg dels seus 95 anys, ni tan sols a les revolucionàries idees implantades. Continuarà evolucionant amb la conversa cultural i política sobre arquitectura i ciutat que ell mateix va fomentar. A l’Ajuntament de Barcelona, com a regidor de Cultura, va impulsar el primer programa de biblioteques i a l’Ateneu va convertir una institució adormida en un espai obert i vibrant.
En un acte d’optimisme, Oriol Bohigas va deixar el barri benestant de Sarrià per anar a viure amb Beth Galí a Ciutat Vella. A diferència de Gaudí, que va traslladar la seva residència del parc Güell al taller de la Sagrada Família, que l’embolcallava en un acte de reclusió voluntària, Bohigas va obrir casa seva a la plaça Reial a qualsevol iniciativa, una declaració d’intencions i un estímul pel que havia de ser el futur del centre de la gran Barcelona.
La seva empremta a la ciutat té a veure amb el conjunt d’iniciatives iniciat als anys 80, que van construir una alternativa a l’urbanisme racionalista del ‘zoning’. Dues idees impulsen els projectes: sanejar i modernitzar el centre –és a dir, introduir-hi arquitectura moderna i actualitzar les propostes d’esponjament dels anys 1930– i monumentalitzar la perifèria, atorgant-hi les mateixes condicions urbanes que a les zones centrals. La paperera, la vorada i el panot seran iguals al centre burgès de de l’Eixample que a Nou Barris o a Sants: és la Barcelona democràtica. Una estratègia que es dibuixa amb projectes a Ciutat Vella, com la plaça de la Mercè, la de George Orwell i la reorganització de la plaça Reial, que va dibuixar Federico Correa. Però també a Gràcia, fomentant el renaixement de la vida social amb la reducció dràstica del tràfic i la urbanització de les places, des de la de la Vila fins a la minúscula de Trilla, amb només nou palmeres i sis bancs que transformen un aparcament en una veritable plaça. En condicions més perifèriques s’urbanitzen encreuaments i s’amplien voreres, noves escultures decoren places com la de Sòller amb Corberó i la de la Palmera amb Richard Serra. Un model de ciutat basat en el no model, és a dir en les possibilitats d’intervenir de manera oportunista sobre l’espai cívic. Un programa que es converteix en una manera de fer i que no ha parat. Oriol Bohigas havia construït molts edificis des del seu despatx MBM amb la seva família professional, l’amic de la infantesa Josep Martorell i, més tard, David Mackay –la seu de la Metal·lúrgia a la Diagonal, escoles amb espais comuns bonics com la Thau o la Garbí, fàbriques de totxo imponent com la Giró, esglésies austeres de les barriades recents, habitatge obrer com el del carrer Pallars i moltíssimes més coses. Però la construcció de la Vila Olímpica, el primer nou barri sense blocs que recupera la mançana i reivindica el carrer corredor, i la transformació del litoral són els projectes més importants i complexos de la Barcelona dels anys 90.
Un reconeixement a la rauxa i l’enginy de l’arquitecte Oriol Bohigas és també un reconeixement al que és avui Barcelona. Una ciutat que voldríem socialment més equilibrada i també més alegre i plural, com la que va contribuir a agitar, dibuixar i construir. On la recerca insistent d’un compromís social, progressista i la tradició de la millor arquitectura moderna segueixin sent motors d’idees i projectes. Trobarem a faltar el carisma i la simpatia personal d’aquest gegant de la cultura i de l’urbanisme.
