Ponència del Seminari d’Arquitectura e Industria ‘Profesión y oficio’ organitzat per Arquitectura y Sociedad amb la col·laboració d’AxA, el novembre de 2018 a Barcelona
A les taules de dibuix del despatx de José Antonio Coderch sempre havíem de tenir: fulls en blanc de paper sulfuritzat mida DIN A4, llapis de mina tova HB, goma d’esborrar i doble decímetre. La seva finalitat era disposar dels instruments necessaris per a projectar de forma immediata, i poder corregir el que estàvem dibuixant.
El paper sulfuritzat per a calcar havia de ser prou resistent a l’esborrat constant, el llapis tou, per dibuixar a mà i poder esborrar amb facilitat, la goma d’esborrar, segurament el més important, per eliminar tot vestigi de situacions anteriors sense deixar rastre i evitar la comparació entre diferents propostes, el doble decímetre, per obligar a dibuixar sabent la mesura de les coses sense necessitat d’utilitzar l’escalímetre.
Aquests eren i són els instruments de l’arquitecte per a projectar, que vaig aprendre al taller de Coderch. Dibuixar a mà i observar, aquestes serien les bases del meu ofici.
Una professió és la feina que algú exerceix proveït d’un títol acadèmic i pel qual rep una retribució econòmica, mentre que un ofici artesanal o manual es basa en la tradició i el costum, i només s’accedeix a ell a través de l’aprenentatge en un taller o despatx; la finalitat de l’ofici és la recerca de la perfecció de l’objecte realitzat, a través del treball.
Els arquitectes poden aprendre l’ofici practicant en un taller, observant gestos, paraules i experiències viscudes a la feina, i adquirir així la destresa per relacionar treball manual amb coneixement transmès. A la mà hi ha la habilitat i al cap, el coneixement.
Quan el flux entre elles es converteix en una cosa natural, instintiva, com qui juga a tennis de taula, llavors s’està en condicions de concebre projectes, i el nivell creatiu dependrà de l’habilitat i el coneixement.
Quetglas, a l’article ‘Rafael Moneo, Versos y oraciones de caminante’, aborda la qüestió de la temporalitat, el passat fet present en la tradició de l’artesà, i el seu contrari: el present sense passat, el present que només coneix el passat com història, que saben els professionals.
“El passat no té res a veure amb la història. No hem de confondre el passat amb la història. L’ofici coneix el passat; la professió llegeix la història …… “
“El passat forma part de la vida dels oficis. La història forma part del guarniment cultural de les professions “
Entesa d’aquesta manera, la tradició és atemporal, és de tots els temps, com a conseqüència de l’absència d’història en ella.
El seu coneixement prové de les sàvies experiències de generacions anteriors, de les quals nosaltres, i cada generació, som dipositàries, i tenim el deure de mantenir-les i transmetre-les. No hem d’obligar a cada generació que reinventi la roda.
La tradició pot fer seus els nous sistemes constructius, els nous usos, precisament perquè la tradició d’un ofici és la consciència dels problemes als quals es van enfrontar generacions anteriors, i com varen saber donar-los resposta amb el que tenien al seu abast. A partir de la tradició, l’experimentació produeix adaptacions de manera acumulativa, deixa de ser una cosa fixada en el temps, per a convertir-se en una manera de fer viva, saviesa col·lectiva al servei de les necessitats d’una societat, és a dir es converteix en ètica.
Entenc que la paraula ètica en arquitectura necessita comentari, ja que qualsevol pot dir que la seva arquitectura està al servei de la societat i és ètica. En aquest sentit, crec que el més oportú serà recordar una resposta de Coderch, en l’entrevista que li va fer Baltasar Porcel publicada a la revista Destino el 1967, en què, coneixent al personatge i la seva obra, pot donar-nos més llum sobre aquesta qüestió:
“L’arquitectura, ara i aquí, presenta diversos camins, i hi ha gent que treballa bé, tot i que, pel meu gust, massa carregats de teories. Molta xerrameca estètica i d’”estar immersos en els contextos socials”. Me’n toco el nas! Cal realitzar-se en la tradició. Aquí està la força! Tradició i ètica. Sense això, no es pot fer res. Cal fugir d’aquests corrents esterilitzadors i navegar contra corrent. Un contra corrent viu, creador. “
Ahir, quan acabava d’escriure aquests comentaris sobre l’ofici i la professió, em va sorgir el dubte de com hauria de ser avui la nostra relació amb la tradició, i vaig pensar en dues direccions.
La primera és allò que sentim d’un lloc com a fet cultural, i que ens commou. La segona, vaig pensar en dos mestres: Siza i Zumthor, i vaig recordar una cosa que havia llegit de Peter Zumthor*:
…. pocs són els problemes arquitectònics pels quals no s’hagin trobat respostes vàlides amb anterioritat…
… Si faig una anàlisi retrospectiva, he de dir que la meva formació com a projectista em produeix la impressió d’una cosa ahistòrica. Projectar no és cap procés lineal que, partint de la història de l’arquitectura, condueixi de manera lògica i directe, per dir-ho així, a un nou edifici …
… Res del que conec sembla casar amb el que vull, i que encara no sé com ha de ser. En aquestes situacions, intento desprendrem del meu coneixement arquitectònic acadèmic, que, sobtadament, em deixa paralitzat …
* Del
llibre ‘Architektur denken’ · Peter Zumthor
Tenint en compte el que s’ha dit anteriorment, on l’ofici neix a partir de la tradició i el coneixement adquirit, i juntament amb una metodologia que parteix d’una tècnica ja coneguda, presento un celler a Mont-Ras, que vaig realitzar l’any 2014 en col·laboració amb l’arquitecte Jorge Vidal.
El projecte desenvolupat en el nostre estudi exemplifica com entenc aquest compromís amb l’arquitectura i la seva pràctica. En aquest sentit, per a mi és important la interpretació que dono a la cultura de la Mediterrània i el seu paper rellevant en la relació entre espai i matèria, des del domèstic al públic. Amb una economia d’esforç en la qual el rigor creatiu és la base per al benestar de les persones.
El programa del celler respon a la necessitat de l’elaboració del vi i d’aconseguir una relació de proximitat amb la masia existent. Es disposen quatre naus amb espais de servei intermedis on s’ubiquen les instal·lacions.
A la primera nau s’emmagatzemen els espais útils del desenvolupament agrícola de les vinyes juntament amb els laboratoris, àrees d’embotellament i cambra frigorífica.
La segona de les naus està destinada a les tines de maceració del most.
La tercera nau emmagatzema durant llargs períodes les botes i les ampolles en repòs. Finalment, la quarta nau està destinada a l’àrea de tast, gaudi i emmagatzematge de les ampolles de pela. L’accés des de la part superior de la masia cap a la nau de tast es realitza a través d’una escala soterrada que organitza el recorregut dels propietaris. L’accés a les altres tres naus es realitza directament des de les vinyes.
Les condicions climàtiques són determinants per a un celler, s’exigeix una humitat entre el 65% i 75%, una temperatura constant entre 15º i 17º, una bona ventilació, il·luminació tènue i materials porosos que permetin la seva “respiració”.
La resposta a aquestes exigències configura espais i materials que evoquen la sensualitat pròpia de les caves tradicionals. En el nostre cas, la utilització del maó vist juntament amb les seves juntes de morter, per als murs perimetrals, permet la respiració entre terra i celler. La seva coberta jardí descarrega el pes de la terra sobre de voltes de formigó. La plataforma superior es transforma en un captador i receptor d’aigua, que és enviada a un dipòsit per a la seva posterior reutilització. Els murs de contenció perimetrals responen a la millor geometria per descarregar els esforços de compressió de la terra. Es resol amb voltes de maó, col·locats en vertical que permeten l’entrada de llum zenital a tot el perímetre.
Plantes i seccions es complementen amb un mateix concepte estructural, un amb maó i l’altre amb formigó a través d’un sistema voltat en murs i sostres.
Enterrem el celler per mantenir un clima amb una temperatura i humitat adequades i poder crear l’atmosfera necessària per sentir la presència del vi, a partir de la sensualitat de la forma, dels seus materials i de la seva il·luminació. En aquest sentit, la planta, les seves galeries, la secció semisoterrada, el caliu dels materials i la seva integració amb la terra conreada pretenen crear un lloc apte per a la funció exigida.
Podeu veure el video resum del seminari aqui:
