Polièdric Bohigas | Blanca Cia

Polièdric Bohigas | Blanca Cia

Publicat el dijous, 12 de juny del 2014, a EL PAÍS

L’arquitecte i humanista condensa a ‘Refer la memòria’ la seva vida i mig segle XX a Catalunya

«Un dia, parlant sobre les nostres respectives decisions universitàries, Martorell —Josep Martorell— ens va deixar bocabadats: havia decidit estudiar arquitectura (…). A mi em va obrir el cel. Vaig pensar en Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i en no sé quants prohoms que van ser alhora arquitectes, historiadors, poetes, pintors i polítics”. És l’apunt que fa l’arquitecte Oriol Bohigas en el llibre Refer la memòria (RBA), que avui es presenta. Un gran volum que és el compendi de tres llibres ja editats: Combat d’incerteses —de la seva infància i joventut—, Dit i fet —els anys de la maduresa— i Passar comptes, reflexions que sonen a anàlisi de la vida i del panorama general.

Anotacions, records, reflexions —no necessàriament cronològiques— de Bohigas que transcorren per la seva dilatadíssima vida: al desembre complirà 89 anys. Aquell comentari quan cursava setè de batxiller en una xerrada habitual entre estudiants que decideixen el camí que prendran —fins a aquell moment Bohigas semblava encaminat a l’enginyeria industrial— va resultar premonitori de la seva polièdrica vida. Una etapa el va portar a una altra o, senzillament, es van barrejar.

Es va graduar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) el 1951, i immediatament es va integrar en el Grup R —amb Josep Antoni Coderch, Josep Martorell i Antoni de Moragas, entre d’altres—, que impulsava l’arquitectura racionalista. “Almenys una tarda a la setmana ens reuníem per criticar els projectes que estàvem fent i per xafardejar”, explica Bohigas en el llibre. La política —en ple franquisme— i la cultura s’integraven de forma natural en aquestes xerrades.

A una etapa dedicada professionalment a l’arquitectura dins MBM, l’estudi fundat per Bohigas, Martorell i David Mackay, quan tots tres van sortir de l’ETSAB el 1951, se’n van anar succeint d’altres que desfilen per Refer la memòria. Quan l’arquitecte es va embarcar en el projecte d’Edicions 62 (va estar al capdavant de l’editorial entre 1975 i 1999), va promoure també la Fundació Miró (la va dirigir entre 1981 i 1988) i, per si fos poc, ho va compatibilitzar amb la responsabilitat de l’ETSAB (1977-1980). Uns càrrecs no representatius, sinó d’acció. “L’ampliació de l’edifici era una altra operació que calia fer”, explica Bohigas de la seva etapa a la Fundació Miró. I una cosa semblant va passar quan va estar a l’ETSAB, i també quan va assumir la presidència de l’Ateneu Barcelonès (2003-2011), ja que en tots dos casos Bohigas va impulsar importants obres de transformació. I, per descomptat, la seva llarga etapa com a transformador de l’urbanisme de Barcelona com a delegat, a les ordres directes primer de Narcís Serra i després de Pasqual Maragall. De Refer la memòria, més concretament de la part Combat d’incerteses, es pot deduir que Bohigas es va pensar bastant d’acceptar el càrrec que li oferia Serra —al setembre de 1980— per emprendre la transformació d’una Barcelona grisa, amb barris oblidats, desordenada, d’esquena al mar.

bohigas1

El conjunt d’habitatges de l’illa del carrer Pallars, una construcció per a treballadors, de Martorell i Bohigas, de 1959 / F. Catala-Roca

Bohigas explica: “En una d’aquestes reunions al despatx de l’alcaldia, Serra va tenir una llarga conversa telefònica i després em va explicar de què es tractava. Eren els primers contactes per programar la possibilitat de fer a Barcelona els Jocs Olímpics de 1992. Aquesta notícia bomba, inesperada, em va fer decidir d’acceptar el càrrec perquè evidentment els Jocs Olímpics podien ser l’instrument de les grans transformacions urbanes a Barcelona”. Relacions intenses i personalíssimes tant amb Serra com després amb Maragall, per definir el que després es va acabar denominant el model Barcelona. Monumentalitzar la perifèria i funcionalitzar el centre. Uns conceptes que Bohigas posa com a exemple del que es va fer en aquell llarg decenni: donar una qualitat a l’espai públic dels barris que integraven la ciutat i dotar el centre —l’únic que sí que complia uns estàndards mínims— d’infraestructures i serveis de què mancava, com ara escoles públiques. Una època en què Bohigas feia i desfeia, primer des dels despatxos municipals, i després des del seu despatx professional, MBM, on va prendre forma la Barcelona olímpica. Probablement un acaparament de responsabilitats que només es pot entendre en una determinada època. Políticament situat a la vora del PSC però sense militar-hi.

També del dietari desordenat que constitueix Refer la memòria es desprèn que l’etapa com a regidor de Cultura de l’Ajuntament no va ser la millor. “Una regidoria gairebé inútil”, tal com titula les reflexions sobre aquesta etapa de la seva trajectòria (1991-1994), que acaba abruptament quan presenta la dimissió arran que es rebutgés un informe en què Bohigas requeria 10.000 milions de pessetes per dotar la ciutat d’equipaments culturals. Aquest informe després va prendre forma de llibre: Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona. La reconstrucció del Liceu —ell era el regidor quan es va cremar—, el projecte del MNAC, el Macba i, sobretot, l’impuls d’una xarxa de biblioteques formaven la columna vertebral del pla que havia traçat: “Vaig comprendre que els pressupostos no es decidien tant a l’Ajuntament com al carrer Nicaragua, seu del PSC”. Aquesta afirmació és a la tercera i última part del llibre, Passar comptes, que és la més breu i que incorpora anotacions cenyides a fets concrets. Una part que va escriure entre 2007 i 2011, després d’un llarg parèntesi de 17 anys, quan va concloure les anotacions de Dit i fet, el segon volum que integra Refer la memòria. És a Passar comptes on Bohigas es mostra políticament crític. I també critica l’evolució de l’arquitectura de la ciutat: “Certament, Barcelona ofereix un bon catàleg per a ús indiscriminat de les revistes d’arquitectura de tota mena (…). El recurs d’omplir la ciutat amb tantes icones arquitectòniques autònomes i cridaneres coincideix amb el fet de deixar de banda la prioritat de l’espai urbà”.

Bohigas, persona

bohigas2

Oriol Bohigas amb Joan Miró en la preparació del model de l’escultura Dona i ocell

És a la primera part del llibre, i menys a la segona, on Bohigas parla més d’ell mateix, de la seva família —catalanista d’esquerres—, del seu pare, Pere Bohigas i Tarragó (periodista), de la seva joventut, del seu amplíssim cercle d’amics, coneguts, de les converses d’arquitectura amb una copa a la mà fins a altes hores de la matinada. “Sempre li ha agradat la vida nocturna, perquè creu que és quan emergeixen més debats i es discuteixen les idees. Això sí, l’endemà a treballar com un rellotge. És extremadament complidor”, explica la també arquitecta Beth Galí, companya de Bohigas des de fa 40 anys. Tots dos es van traslladar a viure a la plaça Reial a principis dels setanta. “No ens vam plantejar mai deixar Ciutat Vella, fins i tot en els temps més difícils”, afegeix. Galí testifica que a Bohigas el que sempre li ha agradat és seduir. “No em refereixo només a la seducció personal, que també, sinó a la intel·lectual. La capacitat d’articular un discurs que atrapi”, afegeix. Galí destaca també que Bohigas és un emprenedor nat, incapaç d’estar aturat, i probablement és un dels exponents d’una generació de lluitadors que es va forjar abans de la democràcia. Conversador i polemista incansable, i amb un concepte noucentista de la cultura, són altres trets seus que subratlla Galí.

Defensa la família com a institució, encara que no s’ha caracteritzat per ser un pare d’“atenció personalitzada”, segons el concepte que utilitza Josep Bohigas, l’únic fill arquitecte dels cinc que ha tingut. I que, en certa manera, va encaminar independentment la seva professió, per protegir-se —“en el bon sentit de la paraula”, aclareix— de l’aclaparadora personalitat del seu pare. “Parlem molt d’arquitectura i ens hem presentat a alguns concurs junts, però hem perdut”, explica. I comenta que de l’època de la gauche divine —de les nits del Bocaccio o de les vetllades fins a l’alba a Cadaqués— recorda el que comentava el seu pare: que mentre tots prenien copes, ell, a més, treballava.

Bohigas, arquitecte

Seixanta anys d’arquitectura donen per a molt. Poc, o gairebé gens, tenen a veure els primers anys de Bohigas i de MBM —per exemple l’illa Pallars, un exponent de l’arquitectura moderna o realista— amb les últimes intervencions, com ara el DHUB de la plaça de les Glòries, o la comissaria dels Mossos d’Esquadra de plaça Espanya. Esteve Bonell, arquitecte que coneix bé Bohigas i la seva evolució, creu que hi ha algunes constants en les obres de MBM dels primers anys: “Hi predomina la idea de la ciutat i un realisme coherent amb la realitat social”. En els anys cinquanta i seixanta Bohigas va realitzar edificis d’habitatges, molts dels quals eren socials. “Era l’època en què a Madrid s’aixecava el que van anomenar Poblats de Colonització, que eren grans blocs d’altura. A Barcelona, en canvi, eren edificis de maó vist, obres modestes però amb rigor constructiu”, afegeix Bonell, que recorda que l’arquitectura de Bohigas per a les escoles també va ser nova: “Res de passadissos que separaven els nois i noies, grans espais oberts i de trobada, construccions modernes”. Per exemple, l’escola Thau i la Garbí.

L’època racionalista és, per a molts arquitectes consultats, la millor de Bohigas, per davant del disseny de la Vila Olímpica. “Les obres de maó vist dels anys seixanta estaven molt ben fetes. A aquesta època li va succeir una altra, als setanta, en què s’utilitzaven prefabricats.» Era una etapa en què MBM explorava molt amb els materials, probablement la més interessant”, opina Xavier Monteys, doctor en arquitectura de l’ETSAB i crític d’EL PAÍS. Monteys situa l’arquitectura més interessant de Bohigas entre els cinquanta i els setanta, una manera de projectar renovadora en aquella època. Just abans que entrés en l’etapa de transformació de Barcelona, ja des dels despatxos de l’Ajuntament.

Bohigas, urbanista

bohigas3

Una perspectiva del projecte de la Vila Olímpica, de 1992

Sosté Bohigas a Refer la memòria que un dels problemes dels arquitectes d’avui dia és que dibuixen poc i només fan fotografies. Quan ell va assumir la direcció de l’urbanisme de Barcelona, el 1981, hi havia molt per dibuixar. Probablement a Bohigas se l’identifica, sobretot, amb les polèmiques places dures que van emergir a la ciutat en aquella dècada, com ara la dels Països Catalans, a Sants, o el parc de l’Escorxador. “Quan vam arribar a l’Ajuntament, cap dels dos tenia ni idea de planificar res”, explica Josep Anton Acebillo, que després de treballar al despatx MBM va acceptar la proposta de Bohigas de ser el responsable de projectes urbans. Un tàndem, el de Bohigas i Acebillo, que es va prolongar durant més d’una dècada i que és el responsable d’encerts i també de desencerts. “És molt difícil ser pragmàtic i radical alhora, i això Bohigas ho té”, comenta Acebillo, que el defineix com “molt modern i molt poc contemporani”. En arribar a l’Ajuntament, el panorama de la ciutat era desolador. “Fins a aquell moment, la forma d’actuar era anàrquica, no es dissenyava el conjunt d’un carrer o una zona, sinó que cadascú actuava independentment. Els fanals es posaven per una banda, els bancs per l’altra, les calçades per una altra. I una de les decisions principals de Bohigas va ser crear un únic departament per projectar amb una visió de conjunt”, recorda. És en aquest camp, el de l’urbanisme i l’arquitectura, on Bohigas ha publicat una quinzena de llibres. La cursa de Barcelona per optar a ser candidata olímpica va ser decisiva. Una transformació que Bohigas va iniciar des de les oficines d’Urbanisme i que va continuar des del seu despatx professional MBM, quan Pasqual Maragall li va encarregar el disseny de la Barcelona olímpica. Per cert, un encàrrec directe. “Van saber trobar el registre entre la regeneració de la perifèria i la millora de l’espai públic”, considera l’actual arquitecte en cap del consistori barceloní, Vicente Guallart, per a qui el projecte olímpic va ser allò que va donar la visió de conjunt.

Bohigas, agitador cultural

bohigas4

En una manifestació a la Diagonal de Barcelona demanant la llibertat d’Els Joglars

Signant de manifestos gairebé compulsiu, Bohigas va ser durant anys un agitador cultural. A més de promoure Edicions 62 i la Fundació Miró i de ser regidor de Cultura, va encapçalar tota mena d’iniciatives, entre les quals hi havia l’enderrocament de la part no original de Gaudí de la Sagrada Família. És de les poques persones que reuneix premis i reconeixements per la seva doble faceta: l’arquitectònica i la cultural. “És un patriarca cultural, i allà on ha estat ha regenerat el que hi havia entre mans”, explica Vicenç Altaió, poeta i promotor cultural: “Ho va fer a la Fundació Miró i ho va tornar a fer a l’Ateneu”. I això que Bohigas no estava gaire segur de si s’hi havia de tornar a presentar: “No sé si faig bé”, escriu a Refer la Memòria. Bohigas havia començat les obres a l’edifici, convençut que l’Ateneu havia de desenvolupar més activitat: “L’Ateneu es justifica, sobretot, perquè ha de ser un centre cultural de potència reconeguda (…)”. Ferran Mascarell, que precisament el va succeir com a regidor de Cultura i va ser qui va impulsar el pla de biblioteques, el defineix com una persona molt culta: “Ha empeltat, en la seva personalitat, els principis del noucentisme amb la radicalitat de les avantguardes”. Considera que una de les virtuts de Bohigas és que entenia la cultura com un eix transformador de la societat.

Cultura i política han anat de la mà en el cas de Bohigas, que a la part final del llibre es mostra obertament independentista. En una de les anotacions del dietari de l’última etapa, d’agost del 2009, Bohigas va escriure: “L’objectiu polític eficaç no és tant assolir directament la independència com aprofitar al camí cap a la independència”.