Política i arquitectura | Lluís Domènech Girbau (AxA) - arqxarq
Política i arquitectura | Lluís Domènech Girbau (AxA)

Política i arquitectura | Lluís Domènech Girbau (AxA)

Tots els ciutadans som subjectes polítics i no sabem prou quant d’afortunats pel fet de poder exercir periòdicament el nostre dret a decidir votant les opcions que considerem millors per la societat.

Però, també, l’alta temperatura del debat polític, l’asfixiant pressió dels fets que cada dia es produeixen, fan que tendim a separar-los dels problemes quotidians de l’arquitectura, entre ells, els que tractem en les reunions d’AxA.

En el fons intentem protegir el nostre treball de l’excessiva contaminació de lo mediàtic, dels canals de comunicació en els que es mou la política, de les decisions partidistes que, tanmateix per la seva parcialitat, produeixen decisions errònies, entre elles les relacionades amb el Territori i l’Arquitectura.

Dit això, el desitjable seria, i és l’objectiu primari d’AxA, que l’apropament de l’arquitectura a la Societat, al seu servei, comportés una assumpció, per part nostra, del fet polític com a dada ineludible, sense la qual el món professional dels arquitectes continuaria abstret en la torre de marfil, del que l’han despertat la crisi político-econòmica-social del país.

La setmana passada he assistit, en representació d’AxA, a dos actes polítics; l’un, multitudinari, convocat pel govern de la Generalitat per presentar la “nova política industrial” a Catalunya, l’altre a la seu d’Esquerra Republicana, convocat per la sectorial d’Arquitectura, Edificació i Territori d’aquest partit, per discutir hipòtesis en el camp de l’urbanisme i l’arquitectura en el cas que Catalunya sigui un país independent.

Els dos actes crec que van ser importants no sols perquè corresponen als partits amb majoria en el Parlament, i per tant, actors principals en l’acció legislativa i executiva, sinó perquè el contingut concret, “tècnic” del que es va parlar afecta, d’arrel, a la nostra professió. Només puc, ara, fer un petit resum d’aquest contingut.

En el cas de la sessió. “La Catalunya industrial, un objectiu compartit”, presidida i clausurada pel President Artur Mas, els 2.500 assistents van rebre la informació d’un programa, amb horitzó 2020, per l’impuls industrial, dividit en els set àmbits que es consideren, estadísticament, en bona situació de sortida per desenvolupar. Són:

  • La indústria alimentària
  • Les indústries de la Química, Energia i Recursos
  • Els sistemes industrials (Components, serveis, centres de recerca)
  • Indústria del Disseny
  • Mobilitat sostenible
  • Salut i ciències de la vida
  • Indústries culturals i basades en l’Experiència

Com és evident, cap d’aquests àmbits s’ha pensat a mida dels arquitectes (predomina l’esperit d’enginyer), i també haig de dir que no hi vaig veure a cap col·lega, però crec que, com a mínim, en els àmbits 2,3,4,5 i 7, hi ha qüestions que el procés de raonament arquitectònic tindria un bon impacte en aquests terrenys en els que es modifica el territori, el paisatge i l’hàbitat. És probable que AxA organitzi a finals d’any o a començament de 2015 un congrés que sota la denominació “Arquitectura i Indústria”, intenti, al mateix temps, una reconsideració i un apropament entre aquestes dues disciplines, que des de la fi del S. XIX, constitueixen el desideràtum de les teories de la bona arquitectura.

Els organitzadors de la sessió a la seu d’Esquerra Republicana van tenir l’encert de convidar a tres personalitats, independents, amb un currículum exemplar, quant a poder plantejar imaginativament, objectivament, raonablement quina seria la manera d’enfocar les reformes en l’Urbanisme i l’arquitectura en el futur de la independència de Catalunya: Enric Arquellol, Josep Parcerissa i Xavier Carceller van apuntar una reflexió crítica sobre la realitat actual i les possibles correccions o innovacions a introduir en aquest hipotètic futur: La urgència de solucionar la indefinició de l’organització territorial (comarques, vegueries, etc.), el futur de les entitats locals (definir competències de proximitat). La necessitat de reunificar competències amb la vista posada en Europa (el dret a la propietat). La necessitat d’anar a un sistema obert, integrat, de classificació i qualificació del sòl. O dit d’altra manera la necessitat de Plans directors de geometria variable, amb l’eliminació de les rendes del sòl parasitàries, i la introducció d’un objectiu i sanejat sistema d’expropiació. En una perspectiva a mig termini es dibuixa l’objectiu de rearmament ètic, imprescindible, per una bona política territorial, i també, en un camp més projectual la definició d’un “urbanisme de les ciutats”, segons aquells criteris que Manuel Solà-Morales va exposar en el text de l’Escola, “l’art del ben establir”. És molt d’agrair que un Partit polític, passant per sobre prejudicis o tàctiques immediates, es llenci a la reflexió d’aquest futur urbanístic, que si tot va bé tindria la manifestació, altament simbòlica per l’urbanisme, de la Via Catalana del proper 11 de setembre, en omplir de gent i de vida urbana, les dues vies bàsiques de la Ciutat: la gran Via i la Diagonal.

Lluís Domènech Girbau

President d’AxA