Provisionalitat i descobriment | Xavier Monteys

Provisionalitat i descobriment | Xavier Monteys

Les solucions a les Glòries topen amb la força d’un vell dipòsit d’aigües retrobat

Publicat el dijous 15 de gener de 2015 a EL PAíS

A la plaça de les Glòries de Barcelona s’han executat tres intervencions provisionals. Una és l’organització de la plantació provisional de les alzines que formaven el bosquet al centre de la plaça, desmantellat per les obres; de les tres, aquesta té, almenys, el sentit de donar un lloc per guardar-hi els arbres i que, mentrestant, sigui de profit (ara, però, encara és tancat). Una altra és un punt d’informació, del qual tan sols cal esperar que faci verdaderament aquesta funció, hi hagi algú i estigui obert. No hi ha res més decebedor que veure la “i” i constatar que no hi ha ningú. La tercera és una pèrgola de perfils d’acer i tendals de lones de colors que aixopluga la sortida del metro.

Les tres intervencions són fruit de la idea de provisionalitat i emergència, i també de certa economia, cosa que s’acaba manifestant en un predomini del muntatge per sobre de la construcció pròpiament dita, i de l’evidència de la logística que les fa possibles. Manufactures metàl·liques en forma de perfils en fred, tubs, xarxes, malles que exhibeixen acoblament i muntatge. No sols hi podem comptar les unitats, sinó que ens podríem atrevir a desmuntar-les. En totes tres es fa present la idea d’embolicar successives vegades; vull dir que, quan no tenim gaire a oferir, emboliquem amb diferents papers per tal de fer l’objecte més important. El vestim, en podríem dir. Els gabions mig plens del bosquet d’alzines, les malles i xarxes del punt d’informació i les lones de la pèrgola tenen justament aquest aire en comú.

El més militar és el bosquet, i si alguna cosa té de bo és que està organitzat amb l’eficàcia d’un campament provisional; és un viver pel qual podem passar. El més forçat és el punt d’informació, que recorda, pels materials i una certa genètica formal, la gàbia d’ocells del zoo de Londres, i és el que pot acusar més la seva feblesa si l’Ajuntament no li dóna sentit. No hauria pogut ser una parada de tramvies? Podria haver donat informació i un bon servei. El més banal és la pèrgola: sola i aïllada, no la salven els colors ni l’aplicació que fa que amb el mòbil es puguin traduir els colors a notes musicals. En veure-la no podem evitar pensar en el viaducte que mai es va voler que servís d’aixopluc per als vianants. Si alguna cosa podria haver tingut sentit era acompanyar els que surten del metro fins a les portes del DHUB, que de fet és utilitzat com a passatge amb escales mecàniques —un regal per als vianants i, òbviament, un regal per a l’edifici, que veu així augmentar el seu valor ciutadà—. Ni els textos al paviment ni els escrits a les lones de la pèrgola —la més encertada és la de “Glòries, territori inspirador”— aconsegueixen justificar-la. El recurs d’assenyalar l’estació de metro hauria estat bé, però no és així; de fet, el cartell lluminós amb la M plantat allà fora és l’única cosa que “diu la veritat”, com diria Rafael Sánchez Ferlosio. Tan sols cal veure les molèsties que s’han pres per actualitzar degudament la boca de l’estació folrant-la amb una construcció volumètrica pintada de negre per veure el nul esperit col·laborador de la pèrgola en qüestió. Tot plegat, una manca de sentit pràctic vestida de sentit pràctic.

Les coses han succeït de manera que les construccions de Glòries gairebé han coincidit amb l’aparició d’un edifici singular a Sarrià-Sant Gervasi, un dipòsit d’aigües subterrani sota una pineda i que l’Institut de Cultura vol usar l’any vinent per a actes diversos sense un programa
concret.

És fàcil d’entendre l’empenta amb què des de Cultura de Barcelona s’han posat a treballar, ja que troballes així no són freqüents. La construcció té tots els ingredients per atreure l’atenció, començant pel fet que s’hagi descobert, més que no pas construït. És de grandària suficient, uns 600 metres quadrats, i està formada per crugies de pilars i arcs de maó que suporten voltes també de maó. Impressiona, en l’època de l’acer estructural i de les grans llums, veure com els menyspreats arcs segueixen fent la mateixa feina sense escampar-ho als quatre vents; ara, només cal que els fanàtics de posar els edificis en normativa no el facin malbé.

Resulta de cert interès pensar en les dues obres alhora, les intervencions de Glòries i la cisterna. I, des d’aquest punt de vista, és exemplar l’exposició que ha comissariat Perejaume al MNAC, en la qual proposa emparellar certes obres. En aquest cas, la pèrgola, amb tants esforços per dotar-se d’un sentit i un programa, i l’altre sense cap esforç. La cisterna és una petita demostració del predomini de la construcció per sobre del programa; ja hi haurà algú que hi trobi un ús adequat. En canvi, a les Glòries es pensa en uns usos que amb dificultat justifiquen la construcció. Provisionalitat i descobriment per atzar emparellats.

Foto de portada extreta del diari EL PAÍS | Carles Ribas