Quan Barcelona es va posar escultural | Miquel Molina

Quan Barcelona es va posar escultural | Miquel Molina

La casa de subhastes Christie’s va vendre el novembre un quadre de Roy Lichtenstein, Nurse, per 95,4 milions de dòlars. Es tracta de la xifra més alta pagada mai per una obra d’aquest artista novaiorquès mort el 1997. Aquesta transacció és la constatació que aquest geni es cotitza avui en el mercat al més alt nivell. I, per lògica, l’evidència que els posseïdors d’un Lichtenstein són persones molt afortunades.

Publicat el diumenge 20 de desembre de 2015 al diari LA VANGUARDIA

Seguint amb aquest raonament, pot dir se que els barcelonins -encara que la majoria ho ignorin- són feliços propietaris d’una gran obra d’aquest artista pop art que va trobar la seva inspiració en el còmic. El fet és que els transeünts topen diàriament amb la seva monumental Barcelona’s Head, erigida al passeig de Colom poc abans dels Jocs del 92. En aquells mateixos anys, obres d’artistes també molt cotitzats com Richard Serra o Claes Oldenburg es van incrustar al paisatge urbà en el marc d’una operació liderada per l’alcaldia barcelonina.

L’artista Xavier Corberó (Barcelona,1935),va ser el monumentman, l’artífex d’aquella captació de talent. Avui la recorda mentre mostra a La Vanguardia la seva fascinant casa museu d’Esplugues de Llobregat. Hem vingut aquí perquè volem contrastar amb ell la impressió que les escultures d’aquesta legió estrangera d’artistes s’han quedat encallades en el temps, destenyides, mentre la ciutat creixia sense procurar los un entorn més amable.

Reconstruïm els fets segons el seu testimoni: l’operació la va impulsar l’alcalde Narcís Serra durant una visita a Nova York en la qual Corberó el va presentar al galerista Joseph Helman. En aquella vetllada, en la qual participaria el gegant de l’automoció Lee Iacocca i que va acabar en la mítica Danceteria de Basquiat, Haring, o els B 52’s, es gestaria un projecte que va portar a Barcelona, a molt baix cost, obres d’Ellsworth Kelly, Bryan Hunt, Beverly Pepper o Rebbeca Horn, a més de les ja esmentades.

Xavier Corberó, que es va sumar a la festa amb una escultura pròpia a la plaça Sóller, es mostra escèptic quan se li pregunta si no creu que podria plantejar-se un trasllat dels mistos d’Oldenburg, dins del mateix districte, a algun lloc on siguin més visibles que al descampat de Vall d’Hebron on són ara. Creu que el que és important és cuidar bé les obres.

Entre torturats rostres esculpits en pedra, arcs flotants i àlbums on apareix fotografiat amb Duchamp o Dalí, Corberó rememora el debat que va causar la instal·lació de l’obra de Richard Serra a la Verneda. La peça-dos murs corbs de formigó- va irritar els veïns, que veien com es trossejava una plaça pública tot just conquerida. La intenció de l’artista californià era potser experimentar amb l’ús de l’espai, però Corberó va apaivagar els veïns dient-los que el mur pretenia»separar la zona de nens de la dels grans».

Potser no és la millor obra de Serra, però la seva mera existència dóna fe de l’ambició d’aquells anys preolímpics. Una ambició perduda? És oportú recordar ara el deute pendent de la ciutat amb un altre escultor global, Jaume Plensa, que ha projectat un cap geganti translúcid que se situaria al front litoral i donaria la benvinguda a Barcelona des del mar i des de l’aire. El seu elevat cost d’instal·lació la situa avui fora d’escala del pressupost municipal. Però es tracta d’una idea que convindria madurar, digna d’una ciutat que no pot deixar de somiar i que hauria d’anar-se’n buscant una icona alternativa a la Sagrada Família.

Tornant a aquell pla internacional d’escultures, potser una manera de revaloritzar-lo seria dedicar-li una exposició en ocasió del 25é aniversari dels Jocs, el 2017. Podria consistir, perquè no, en una mostra sobre cadascun dels monuments en el context de l’obra dels seus autors, als quals es convidaria a assistir.

Li preguntem a Corberó la seva opinió:
–És una bona idea, però cal afanyar­se, perquè molts d’aquells escultors ja són molt grans.