VITTORIO GREGOTTI (19272020) | Arquitecte i urbanista
Publicat a La Vanguardia el 16 de març de 2020
Vittorio Gregotti, nascut a la localitat piemontesa de Novara el 1927 en el si d’una família d’industrials tèxtils, va morir ahir al matí a la clínica San Giuseppe de Milà a causa d’una pulmonia associada amb el coronavirus. Tenia 92 anys. Arquitecte, urbanista, intel∙lectual, assagista, crític, director de revistes i persona d’una inesgotable curiositat cultural –li interessava des de la música, la primera vocació, fins a les arts plàstiques, passant per la filosofia i la psicoanàlisi–, Gregotti ha estat un dels arquitectes italians de referència de la segona meitat del segle XX, juntament amb Ernesto Rogers, Ignazio Gardella, Gio Ponti, Aldo Rossi o Renzo Piano.
L’arquitectura sovint rectilínia –de vegades amb un aire monumental– de Gregotti sempre va beure de les fonts del moviment modern. La racionalitat en els plantejaments i la recerca de la precisió en les execucions, com també el rebuig de la mera espectacularitat, van marcar de manera determinant la seva trajectòria, en què destaquen obres com el Centre Cultural de Belém a
Lisboa o el Teatro degli Arcimboldi a Milà. També els edificis per a les universitats de Cosenza, Palerm, Florència o Venècia. I l’església de San Massimiliano Kolbe a Bèrgam, el gran teatre de Provença a Ais de Provença o la seu central de Pirelli a Milà. Els principals treballs de Gregotti en l’àmbit de l’urbanisme van ser el projecte per a l’àrea milanesa de Bicocca, l’inacabat –segons ell per les infiltracions mafioses– barri zen a Palerm o, últimament, la ciutat satèl∙lit de Pujiang, a 30 quilòmetres de Xangai.
Format al Politècnic de Milà, on es va titular el 1952, Gregotti va treballar ambAuguste Perret a París i va viure a Chicago abans de tornar a Itàlia, on s’incorporaria a BBPR, el despatx de Banfi, Barbiano, Peressutti i Rogers, autors de la cèlebre Torre Velasca, per muntar posteriorment el seu propi estudi, a partir del 1974.
Inicialment hi va treballar amb Ludovico Meneghetti i Giotto Stoppino, i després amb molts altres professionals, com Augusto Cagnardi i Michele Reginaldi, amb projectes en una vintena de països. Va ser particularment rellevant la tasca com a director de revistes, entre les quals Casabella, que va dirigir entre el1982 i el 1996, o el seu treball per a la Trienal de Milà i la Biennal de Venècia. També la seva tasca docent en escoles d’arquitectura com les de Venècia, Milà o Palerm, al seu país, i també Harvard, Lausana, Princeton Cambridge o Tòquio, entre d’altres, a l’estranger.
Juntament amb Rogers, als anys cinquanta Gregotti va construir un dels primers ponts entre l’arquitectura moderna italiana i l’espanyola quan va entrar en contacte amb autors catalans com Federico Correa o Oriol Bohigas, que van inspirar, sobretot a Bohigas, la revisió historicista i contextualista del moviment modern.Al cap dels anys aquest contacte va fructificar en la rehabilitació de l’estadi de Montjuïc de cara als Jocs Olímpics del 1992, una obra signada per Gregotti, Correa, Milá, Buxadé i Margarit.
El procés de construcció no va estar exempt de tensions entre Gregotti, un home de caràcter, i els seus col∙legues barcelonins, però va complir degudament el seu programa regit per la idea d’incrementar l’aforament fins a les 60.000 localitats i convertir el vell equipament, inaugurat el 1929 segons el projecte de Pere Domènech, en l’escenari central dels Jocs Olímpics del 1992.
