Un toc de distinció | Carme Tierz - arqxarq
Un toc de distinció | Carme Tierz

Un toc de distinció | Carme Tierz

El Cinema Aribau es va inaugurar el 7 de desembre de 1962 amb l’estrena de “West Side Story”

Publicat el diumenge, 21 de septembre de 2014 al ARA suplement setmenal

 

EL 1960 LA INAUGURACIÓ del Teatro Cine Novedades, aixecat al terreny que havia ocupat l’antic Teatre Novetats -destruit pel foc feixista el 1938-, va ser l’origen d’un ambiciós projecte engegat per la familia Balañá: la construcció de “les millors sales d’espectacles d’Europa“, segons deia la publicitat. L’eslògan no faltava a la veritat, atès que l’arquitecte de la nova sala, Miquel Ponsetí, va estudiar detalladament els teatres més moderns a l’hora de dissenyar-la. Els cronistes van ponderar les virtuts arquitectòniques del local, i van destacar la bona feina dels seus decoradors, Ramon Tomàs iAntoni Bonamusa, responsables dels marbres i el vellut que l’embellien.

L’entusiasme amb què tothom va rebre el nou cinema va donar empenta al somni dels Balañá, que van confiar a Bonamusa -bé fos en solitari o formant equip amb Tomàs- la decoració de les sales que van edificar els anys següents -Regio Palace, Aribau, Urgel, Palacio Balañá, Club Coliseum, Bosque i Alcazar-, com també la dels espais ja existents que van reformar, com el Delicias, a la Travessera de Gràcia, i el Teatre Principal. L’interiorista va erigir-se, d’aquesta manera, en una peça clau per al desplegament del projecte; de vegades, fins i tot va adquirir més protagunisme que els arquitectes encarregats dels plànols. Joan Munsó Cabús, biògraf cinematogràfic de la ciutat i autor d’Els cinemes de Barcelona (Proa, 1995), així ho explica, referint-se a l’Aribau: “Tot i que el projecte del local portà la firma de l’arquitecte Pere Ricart Blot, l’Aribau -construit per Federico Vallet SA, sota la direcció d’Enrique Mira- és, en realitat, obra d’Antoni Bonamusa, decorador prestigiós que acabaria sent l’artífex de tots els cinemes Balañá“. L’historiador en remarca l’elegància dels vestibuls, la bellesa i calidesa de la sala, pensada perqué el miler d’espectadors que l’omplien s’hi trobessin a gust -gràcies als colors i textures de les parets o els motius clàssics de l’ornamentació, que donava a l’espai un toc de distinció. Són qualitats que l’Aribau compartia amb la resta de cinemes del grup: amb un Bosque d’aspecte sever un prisma rectangular de 23 metres d’amplada, 11 d’alçada i 31 de llargada que, a l’interior, prescindia de columnes per garantir la visibilitat des de qualsevol butaca i havia forrat les parets arab línies verticals per fer-les òpticament més altes, o amb el Palacio Balañá, un altre cinema de façana geométrica amb un gran vestíbul il·luminat amb un llum de Venini de Murano. De fet, els vestíbuls de Bonamusan o eren llocs de pas, sinó de relació social: una barra de bar, butaques còmodes i un disseny de llums que creava un ambient acollidor afavorien la conversa entre els espectadors abans de l’inici de la sessió.

Tan rellevant com els detalls ornamentals, però, va ser l’ús de materials com el formigó o l’estuc metàl·lic, que Bonamusa va utilitzar, per primer cop, a l’Urgel per assegurar “un pis compacte i essencialment dur, bé que amb una certa elasticitat“, en paraules de Munsó Cabús. Era la dècada dels 60, uns anys de canvis socioculturals i polítics, però també estétics i tecnològics. Els nous materials van influir en el disseny d’interiors i en el d’objectes, i van respondre a la demanda d’una població que volia innovació en les formes i confort. La feina de Bonamusa als cinemes Balañá il·lustra una tendéncia que buscava la sofisticació renunciant a l’ostentació del passat.

L’interiorista i els empresaris van mantenir-se fidels a aquest model quan van emprendre la construcció de l’última sala en col.laboració, el Club Coliseum, en una part del terreny que fins aleshores connectava amb el Coliseum de la Gran Via. Inaugurat el 1978, el Club Coliseum amagava al seu interior un elegant hall que va quedar finalista en els acreditats premis FAD aquell mateix any. Pel que fa al Teatre Principal, la remodelació (1979) va ser respectuosa amb la seva història centenria. Enrere quedava l’impacte causat per espais com l’Aribau o el Palacio Balañá, renovadors del concepte tradicional de les sales d’exhibició cinematogràfica. La següent renovació del sector, igual d’impactant (o més), encara trigaria uns anys a arribar: entre els últims 80 i els primers 90 irromprien els complexos multisales. Però aquesta és una altra història.

 

Foto extreta de l’article