La pròxima frontera urbana potser és on menys ens ho esperem, dins les nostres pròpies ciutats
Publicat a La Vanguardia el 17 de novembre de 2020
La pròxima frontera urbana potser és on menys ens ho esperem, dins les nostres pròpies ciutats. És l’espai dedicat a aparcaments, que és inutilitzat un 95% del temps.
Els últims anys la situació ha canviat: els serveis de cotxes de lloguer i vehicles compartits, com ara Lyft, Via o Uber, disminueixen enormement la necessitat d’aparcaments, ja que cada vehicle compartit pot eliminar fins a una dotzena de cotxes privats. I ara es preveu que, en un futur pròxim, els vehicles autònoms tinguin conseqüències semblants en una escala encara més gran.
Suposem que, un dia, es generalitzi l’ús compartit dels cotxes urbans. Quin seria el nombre mínim d’espais d’aparcament necessaris? En un article recent publicat a Nature’s Scientific Reports, els meus col∙legues del MIT i jo mirem de trobar una resposta exacta a aquesta pregunta basantnos en l’anàlisi dels big data obtinguts a Singapur. La nostra conclusió és que, si l’ús compartit de vehicles s’estén, es podria alliberar fins a un 86% dels espais d’estacionament actuals sense que augmentés significativament el nombre de quilòmetres recorreguts.
A banda del valor econòmic, aquestes places d’estacionament alliberades ens permetrien reimaginar les ciutats. Podrien servir per a funcions relacionades amb la nova mobilitat, per exemple per instal∙lar estacions de recàrrega de vehicles elèctrics i andanes per recollir persones als vehicles compartits. I hi ha altres usos més creatius. Alguns experiments com PARK (ing) Day permeten als ciutadans convertir les places d’aparcament en terrasses i jardins, i conviden tothom a conviure en uns espais públics abans reservats als cotxes privats.
En el futur cada metre quadrat podria tenir múltiples funcions, gestionades dinàmicament mitjançant plataformes digitals. Ens ho imaginem en un projecte recent amb Sidewalks Labs, la companyia germana de Google dedicada a la innovació urbana. Es tractaria d’una versió accelerada i millorada digitalment del que hem vist des que va esclatar la pandèmia a començaments del 2020, amb la ràpida reprogramació d’espais públics en ciutats del món.
Barcelona ja ha fet assajos importants de reprogramació tàctica urbana; per exemple, en el programa de conversió de les superilles, que va començar el 2016 amb la recuperació dels accessos per a cotxes i la creació d’un nou espai social per als vianants. Ara podria aprofitar la pròxima bonança per continuar experimentant amb l’espai públic.
És evident que unes transformacions tan profundes de les nostres ciutats suscitarien preguntes polítiques i econòmiques a què caldria donar resposta mitjançant experiments i debats públics. Però és possible que l’any que ve permeti que Barcelona i moltes altres ciutats del món s’acostin més al vell somni de l’urbanista Lewis Mumford: “Oblidemnos del maleït cotxe i construïm ciutats per als amants i els amics”.
