Zoo | Xavier Monteys - arqxarq
Zoo | Xavier Monteys

Zoo | Xavier Monteys

Fa dies que a la premsa ha saltat l’alarma per l’estat i la situació creada al parc de la Ciutadella de Barcelona. Les veus d’alarma assenyalen la manca d’una consideració del parc com a paisatge i la necessitat d’un pla per tal de conservar-ne el valor i la seva relació especial amb els elements construïts.

 

Publicat el 10 de juliol de 2015 al diari EL PAÍS

Un dels problemes és la preocupant reforma del zoològic; i és veritat, és preocupant. El zoològic ha passat per millors èpoques, i segur que la situació actual no afavoreix gaires contemplacions amb tot allò que no es considera necessari, però també és cert que altres parts de la ciutat han tingut millor fortuna. El zoo és motiu, actualment, d’una reforma per acoblar-lo a un nou discurs pel qual els animals estiguin reunits segons un concepte diferent, recreant un biòtop que faci possible reunir espècies en un espai comú i deixar que els animals actuïn amb elements disposats i que alterin, si cal, la fesomia de l’entorn. Tot plegat amb la intenció de veure els animals sense gàbies, per expressar-ho d’alguna manera.

L’obra, més ben dit les obres, que ara es poden veure donen al recinte un aspecte inquietant per la seva grandària i contribueixen a veure’l com una instal·lació precària, i si m’ho permeten, bruta, molt bruta, i excessivament descuidada en el seu manteniment.

Ja sé que l’objectiu dels cuidadors són els animals, però fins i tot no crec que la inevitable (?) reforma de millora es pugui dur a terme en aquest lloc de la mateixa manera que en un mercat municipal, on els paradistes són instal·lats mentre duren les obres en un mercat provisional. El zoo hauria de ser abordat com un jardí, un jardí diferent amb espècies botàniques i animals; i, en canvi, s’ha acabat per imposar un tipus de jardí-parc d’atraccions on, òbviament, les atraccions són els animals i els visitants fins i tot poden llogar cotxets elèctrics per voltar pel jardí, sens dubte una mala idea. No em mou escriure aquests línies la defensa dels animals, que també: em mou cercar la dignitat d’un jardí, on la col·lecció no és botànica, sinó els animals vius i la recreació dels seus hàbitats. I si no hi caben tants animals algú podria pensar a reduir el nombre d’espècies, que ara l’espai està saturat.

Les construccions segueixen proliferant, i el nombre d’edificis ha crescut, cadascun amb arquitectures diferents, i no s’acaba per veure una idea de qualitat ni una idea que tracti d’apreciar allò que existia. Reformar el zoo no és el mateix que reformar una casa amb les inevitables i banals reformes de banys i cuines per posar-los al dia. El jardí com a tal conté elements d’altres moments de la història dels parcs i els jardins de Barcelona i s’haurien de posar en valor. Tot s’ha reformat introduint maneres de veure els animals que han estès, a quasi tots els petits recintes, la reeixida experiència de les gàbies de llorets feta fa uns anys, i han acabat per vulgaritzar aquelles petites construccions amb els seus vidres. Vaig comptar fins a 22 classes de baranes i tanques i em vaig cansar de fer-ho. No estic en contra de la reunió de diferents elements, i seguir un criteri no és necessàriament garantia d’èxit. Però el que es pot veure allà és tan sols fruit d’un gust descuidat, i fa la impressió d’una gran improvisació. Les tanques, reixes i perfils d’acer, i també els grans vidres, sovint fan de mal acoblar-se amb les construccions que simulen elements naturals. Una regla bàsica ho hauria de presidir: allò que arriba més tard s’ha d’acoblar al que hi havia abans, i no a l’inrevés.

A l’interior del jardí zoològic ha anat proliferant un tipus de recinte en el qual ara podem veure també l’animal quan es refugia de les mirades del públic. Aquesta aparent inofensiva alteració ha acabat fent que, en lloc de petits teatres on veiem als animals actuar en els seus hàbitats naturals interpretats, siguin ara cases amb la intimitat robada. Encara queden però alguns recintes entre tantes construccions gegantines que mantenen un aire ingenu i que resulten peces que haurien de conservar-se. Aquests recintes, amb óssos, pingüins o micos, són com petites escenografies que en el conjunt del jardí adquireixen el seu màxim valor i el completen. Fins i tot, si algun dia el zoo marxés, seguirien tenint un valor teatral innegable. El zoo, que ara per ara afligeix el parc de la Ciutadella, no està a l’altura de la ciutat i no val els 19,90 euros de l’entrada.

 

Foto de portada de Carles Ribas