La memòria i la sostenibilitat, protagonistes del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2024
Publicat a Núvol. del diari ARA, el 7 de gener de 2025 | Albert Nogueras, arquitecte | Foto: Parc al Turó de l’Alçament de Varsòvia, Polònia, 2023. Obra de topoScape i Archigrest. Foto de Michał Szlaga
Malgrat que ens trobem en una era digital on els progressos més sorprenents es tradueixen en línies de codi i interfícies intangibles, a pocs dies d’entrar en el primer quart de segle del nou mil·lenni, les ciutats segueixen sent una de les màximes expressions del desenvolupament i de la intel·ligència humana. Per als urbanites, transitar cada dia pels carrers de la nostra ciutat no representa cap experiència extraordinària, ni tan sols reflexiva, que ens convidi a meravellar-nos de la complexitat del nostre entorn construït. Cada dia de la nostra vida orbita al voltant de diferents edificis que cosim amb trajectes que discorren per voreres, places, avingudes, parcs o calçades. Ho fem de forma sistemàtica, regint-nos per convencions que tenim profundament assimilades des de les beceroles de la nostra capacitat racional. La ciutat és sempre allà, com un escenari fix i predeterminat que sembla que només pugui ser d’aquella manera i que hagi brollat accidentalment del no-res. La sofisticació de les ciutats ha arribat a un grau de definició que moltes vegades només ens permet tenir una lectura fragmentada de les seves parts i, com diríem, els arbres no ens deixen veure el bosc. Cal adreçar-se a un mirador, a la planta més alta d’una torre o mirar des de la finestra d’un avió, especialment si és de nit, per copsar la magnitud del què representa viure en macroestructures comunitàries que han concentrat l’esforç de milions de persones al llarg de segles.
Per aportar una definició mínimament acurada de la ciutat, convé fer una distinció entre dos significats diferents que recull aquest terme. Com apunta el sociòleg Richard Sennet, per una banda, la ciutat s’entén com el lloc físic i, per l’altra, s’interpreta també com el lloc d’una mentalitat composta de percepcions, comportaments i creences compartides. Sennet assenyala que en francès aquesta dicotomia es mostra prou clara a través de dues paraules: la ville i la cité. La ville respon a tot allò que forma part del medi construït, mentre que la cité fa referència a la gent i a tota l’activitat que hi habita. Si ens centrem en la ville, ens trobem que es conforma fonamentalment d’edificis (espais privats) i de tot el magma urbanitzat que els comunica (espais públics). L’espai públic és el lloc on dos desconeguts es troben sense cap jerarquia preestablerta. Per aquest fet, l’espai públic es pressuposa que ha de ser neutre i universal tot i que, tanmateix, sempre és fruit del disseny capriciós d’uns autors. Cada metre quadrat d’una ciutat ha estat fruit de la negociació entre urbanistes, paisatgistes, antropòlegs, sociòlegs, ambientalistes, topògrafs, enginyers i d’altres professionals. La consolidació de la ville representa una suma apassionant de discussions entre múltiples actors que decideixen com ha de ser el terreny de joc de les nostres vides. La materialització de l’espai públic caracteritza la fisonomia de les ciutats i conforma la pàtina visible que li confereix una identitat física.
A Barcelona, per sort, el debat sobre l’espai públic a les ciutats ja fa anys que és ben viu gràcies al Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, organitzat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que en l’edició d’enguany va distingir dues intervencions urbanes excepcionals que reflexionen sobre la memòria històrica i la sostenibilitat ambiental. En la categoria General, el projecte guanyador va ser el parc al Turó de l’Alçament de Varsòvia, dissenyat pels estudis topoScape i Archigrest. Aquest antic abocador reinterpreta el passat tràgic de la ciutat mitjançant la transformació de runes de la Segona Guerra Mundial en elements estructurals del parc. El Jurat va valorar com aquesta intervenció integra història, oci i natura, convertint-se en un memorial viu que fuig del monumentalisme per oferir una experiència pedagògica i ecològica. L’espai adopta una estètica innovadora que redefineix el concepte tradicional de parc urbà, convidant els visitants a participar activament en la seva configuració.
En la categoria de Fronts Marítims, una novetat excepcional en aquesta edició del 2024 arran de la celebració de la Copa Amèrica a Barcelona, el projecte premiat va ser el de la renovació de la platja i el port de Porto do Son, a Galícia, obra dels estudis CREUSeCARRASCO i RVR Arquitectos. Aquesta intervenció aborda amb èxit la convivència entre les activitats urbanes i portuàries, tot creant un passeig marítim que combina natura i funcionalitat. La decisió de preservar l’antiga muralla marítima i situar les noves instal·lacions al seu darrere ha estat clau per protegir la ciutat davant fenòmens climàtics extrems, alhora que s’ha millorat l’accés al mar i la qualitat urbana de l’espai. Destaca, en l’apartat ecològic, la implementació d’un sistema de dunes que renaturalitzen el front marítim i milloren la seva accessibilitat. Tota la transformació del port de Porto do Son harmonitza de forma brillant les necessitats urbanes i naturals, connectant la ciutat amb el seu entorn marítim sense posar en conflicte l’activitat econòmica i productiva del port amb la d’oci i gaudi dels seus ciutadans.
La selecció de la resta de projectes finalistes va demostrar la gran diversitat i l’impacte social i de recuperació històrica i d’identitat que tenen moltes de les intervencions urbanes i paisatgístiques que es duen a terme arreu d’Europa. Aquests projectes finalistes van ser el Bosc Urbà de Tbilisi (Geòrgia), de Ruderal, que crea un pulmó verd per a la ciutat; el Palau d’Exposicions de Charleroi (Bèlgica), obra d’AgwA i Architecten Jan de Vylder Inge Vinck, que revitalitza una estructura postindustrial; les Set intervencions a Monte (Suïssa), dissenyades per studioSer, que milloren l’accessibilitat per a la gent gran, i el Passeig de la Boca de la Mina a Reus, de Batlleiroig, que integra història i ecologia. En la categoria de Fronts Marítims, el Passeig marítim de Palamós, obra d’Estudi Martí Franch Arquitectura del Paisatge i Ardevol Consultors Associats, va destacar per l’encert en la seva proposta a l’hora de connectar la ciutat amb la platja i la natura i, finalment, el Bulevard de la Platja de Delfzijl (Països Baixos), de LAOS Landscape Urbanism, i el Parc Marítim de Rímini (Itàlia), de Benedetta Tagliabue – EMBT Architects, també van rebre menció per la seva capacitat d’abordar la relació ciutat-mar amb solucions sostenibles i originals.
Amb 24 anys d’història i més de 2.800 projectes presentats, el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà no només reconeix les millors intervencions urbanes del continent, sinó que també fomenta la reflexió sobre el paper de l’espai públic en la qualitat de vida i la democràcia de les ciutats europees. Aquesta edició va rebre 297 propostes de 35 països, destacant la capacitat dels projectes finalistes per afrontar reptes contemporanis com el canvi climàtic, la regeneració urbana i la memòria col·lectiva. Els guanyadors, anunciats en una cerimònia presidida per Beth Galí al CCCB, exemplifiquen com l’arquitectura i l’urbanisme poden esdevenir eines poderoses per transformar les ciutats en espais més humans, sostenibles i connectats amb el seu passat i el seu entorn.
«Després de més de 20 anys d’història, els premis compten amb un doble carril molt valuós que s’enriqueix a cada edició. Per una banda, comptem amb un arxiu viu de projectes que ens serveix per fer exposicions itinerants com les darreres que han estat a Praga i als Estats Units. Per l’altra, mantenim constant l’ambició reflexiva i d’observació sobre tot allò que té a veure amb l’espai públic. El premi congrega una xarxa d’experts i entitats repartits entre el jurat, l’organització i els participants que són els que generen el debat sobre quina ha de ser la discussió i els reptes més rellevants al territori europeu», explica Lluís Ortega, arquitecte i secretari dels premis. Ortega creu que l’interès de l’espai públic rau en l’ambigüitat que trobem moltes vegades a l’hora de classificar-lo. Molts projectes provenen més aviat del terreny arquitectònic mentre que d’altres se centren en intervencions paisatgístiques de major escala. No obstant, sempre hi és present una capa política que fa que no es tracti només d’una aproximació tècnica sinó que ho és també ideològica.
«L’espai públic tothom se’l sent seu i per això sovint genera polèmiques. A Barcelona, per exemple, tenim molt presents i naturalitzats aquests debats. El nivell d’excel·lència del nostre espai urbà és alt, però actualment no tenim marge per a ser innovadors. La ciutat està massa consolidada i és difícil pensar en projectes transformadors. Potser el de les Tres Xemeneies serà el més significatiu pròximament. En l’edició anterior, per exemple, es va premiar un projecte a Holanda que transformava una infraestructura similar a la Ronda de Dalt en un canal inundat amb natura i camins per a vianants al voltant. Penso que, els propers anys, se centraran en recuperar espais postindustrials i en afrontar els reptes que planteja l’emergència climàtica, la gestió de l’aigua i la planificació de les costes», matisa Ortega, i afegeix que la idea del que és estrictament urbà cada cop és més canviant i que els límits de les ciutats són més difosos.
