En veure la recent pel·lícula de Paola Cortellesi «C’è ancora domani», els cinèfils recordaran la d’Ettore Scola «Una giornatta particolare» de 1977. Ambdues tracten de la situació de violència masclista que pateixen dues dones romanes, de classe mitjana baixa, carregades de fills. Delia (Paola Cortellesi), el 1946, al final de la segona guerra mundial, i Antonietta (Sofía Loren), el 1938, el dia que Hitler visità la Roma de Mussolini.
Malgrat les coincidències, neorealisme i temàtica domèstica, el desenllaç de totes dues és radicalment diferent. A la primera pel·lícula, Delia assoleix el seu alliberament a partir d’exercir el seu dret al vot, reconegut per primera vegada per l’Assemblea Constituent italiana. A la segona, Antonietta descobreix, vuit anys abans, un món de respecte i sensibilitat gràcies a la seva impossible relació amb Gabriele (Marcello Mastroianni), periodista homosexual perseguit pel règim feixista i veí ocasional de la protagonista.
L’emotiu desenllaç de la pel·lícula de Cortellesi culmina amb la mirada de complicitat solidària de les dones que votaven per primera vegada, obligant Ivano, el seu marit, a renunciar momentàniament a reprimir Delia, que compta amb la complicitat de la seva filla Marcella. Final que ens conduiria a pensar que la conquesta del dret al vot comporta la superació de la injustícia i desigualtat de gènere. No sembla així, ja que el mateix sistema democràtic es resisteix al canvi de mentalitat i a l’alteració dels rols de gènere. Així llegim que, en la recent cimera del COP29, els representants d’Aràbia Saudí, l’Iran, Rússia, Egipte i el Vaticà, van obligar a canviar les conclusions del congrés mundial, eliminant les referències a la violència contra les dones en polítiques climàtiques que posaven en qüestió les estructures patriarcals dels seus governs, destacant la coincidència amb l’Església catòlica.
«Una giornatta particolare» explica que Gabriele, tot i saber del seu arrest imminent per la policia feixista, defensa les seves idees a Antonietta, mestressa de casa devota de Mussolini, fent que aquesta arribi a entreveure un món de respecte a la seva persona que el sistema li oculta. Tot això a través de l’accés a la cultura, amb l’anecdòtica lectura de «Els tres Mosqueters» d’Alejandro Dumas, que Gabriele li regala abans de ser detingut. Serà aquest l’inici de la transformació d’Antonietta? El mestre Scola no ens ofereix gaires esperances. La pel·lícula sobreposa a aquesta transformació momentània, l’arribada del marit Emanuele, addicte «camisa negra«, amb la intenció de celebrar íntimament amb la seva dona l’orgàstica visió de la trobada entre el Führer i Mussolini, tot això amb el fons insistent de la música de «Horst-Wessel-Lied«, l’himne oficial del feixisme. Les marxes militars, semblen ofegar les expectatives de canvi d’Antonietta i la por la condueix al llit marital.
Avui, com llavors, ressonen himnes de guerra, i la globalització ha estès discursos de la por que penetren nítids en les persones i en les llars, abocant-nos a ideologies d’ultradreta basades en l’individualisme; la indiferència davant l’extermini; el negacionisme climàtic i de gènere; el retorn a identitats fictícies i excloents; la ira de déus inexistents; la inseguretat de bancs invisibles; el rebuig a la diferència i a la immigració; la supressió i privatització dels serveis públics o la utilització de la intel·ligència artificial per a manipular les persones. Consignes que ja s’inclouen sense pudor en determinats programes electorals.
Potser Paola Cortellesi hauria d’haver advertit Delia que, un cop conquerit el dret al vot, calia dirigir-lo cap a opcions de respecte al gènere, a la humanitat i a la terra. Advertir que la democràcia per si sola no assegura l’avanç cap a la igualtat, tal com es va escenificar a la COP29, en la qual només trobem vuit dones entre els setanta-vuit representants dels països participants.
No es pot esperar que la solució a aquesta qüestió vingui a partir del contingut de dues pel·lícules, però pot ser d’utilitat extreure alguns dels seus missatges. De la primera, el poder de la complicitat combativa de les dones, i la importància de no votar partits que neguin la violència de gènere (segons la ONU, en 2023 van morí al món 51.100 dones i nenes víctimes del masclisme); i de la segona, la seguretat que no estem soles, Gabriele ens acompanya amb els seus llibres i amb la veracitat de la seva tasca periodística tot i que el sistema intenti silenciar-lo (entre el 2006 i el 2024, més de 1700 periodistes han estat assassinats a tot el món.)
Marçà 2024.
