El teatre del CCCB és un edifici fruit de la reforma de l’antic teatre de la Casa de la Caritat. El nou teatre allotja dues sales, una de les quals, la més gran, correspon a l’antiga sala del primer pis, ara transformada per poder-la fer servir per a concerts, arts escèniques o conferències. A fora, el nou edifici deixa sentir la seva presència al carrer Valdonzella a través de les finestres gegants de la sala del primer pis i de la superfície de la teulada inclinada. Les finestres s’han reparat munint-les de una nova fusteria metàl·lica i d’uns porticons gegants folrats per la cara de la sala amb panells perforats, d’aquesta manera permet enfosquir la sala i millorar-ne l’acústica.
L’interior de l’edifici és blanc: sostres, parets, portes o finestres, tot és blanc, cosa que li dóna un aire de maqueta conceptual i estableix una relació entre el vell i el nou d’una manera calculadament equivalent. El nou teatre aprofita el cos del costat del pati d’illa per allotjar tot el sistema d’accessos, especialment les dues escales mecàniques. Així, el vestíbul adopta uns trets genètics que l’assimilen al cos nou del CCCB amb les seves grans escales mecàniques, però també amb el veí MACBA i les seves rampes en façana: el color blanc ajuda molt en aquest sentit, i ocupa una situació anàloga a la que tenen les rampes al MACBA enfrontades a la plaça des Àngels.
La façana al pati d’illa, en origen, constava de dues plantes de deu arcs cadascuna i marcada per dues motllures longitudinals que corresponen a les línies d’imposta de l’edifici. Els arcs han estat cegats, menys els dos que formen la porta. Sobre aquesta façana cega, blanca i dibuixada per les ombres de les motllures i les restes dels arcs, s’han retallat les lletres CCCB que apareixen a intervals quan aquestes coincideixen amb els arcs. El resultat són unes incisions convertides en finestres que escriuen la façana. Les lletres, encara que incompletes, es llegeixen clarament des de l’exterior, no així des del vestíbul i les escales, on apareixen com si fossin volums de llum convertits en uns potents elements reflectants gràcies al seu gruix i al color blanc.
Aquest vestíbul és l’espai més atractiu de l’edifici. La seva forma en planta, lleugerament esbiaixada, afavoreix diferents angles de visió, i aquesta visió s’amplia a més a través del forat de les escales que ajuda a veure l’intradós de la façana quasi al complet. Moure’s per les escales mecàniques té un caràcter únic ja que obliga a desplaçar-nos al llarg de la façana pujant o baixant. Així els fragments de les lletres retallats al gruix del mur actuen com a estranys òculs enllardats de llum del migdia.
Les coses que té la ciutat han fet que l’espai públic al que serveix aquesta façana quedi ara format per quatre façanes diferents però relativament anàlogues dos a dos. D’una banda, les finestres verticals i repetides de la Casa de la Caritat amb les horitzontals i més grans de la Facultat d’Audiovisuals de la Blanquerna, i de l’altra, la façana posterior del MACBA amb la que ens ocupa. La del MACBA sembla encarcarada: les seves extravagants finestres, similars a talls fins horitzontals practicats sobre el tambor del vestíbul, es veuen ara com una versió de les incisions finestrades del teatre del CCCB. Una representa l’obstinació moderna contra l’ornament; en canvi, l’altra ha sabut assimilar les motllures i els arcs al que en realitat són: ombres. L’arquitectura moderna, tant preocupada per la llum, a vegades sembla oblidar el paper de les ombres.
Article publicat a El País el 12 d’abril de 2012
