El gerent de l’AMB, patrocinadora d’AxA, és partidari de la “geometria variable” per articular acords entre totes les administracions que actuen en el territori de Barcelona posant el focus en infraestructures urbanes, mobilitat, activitat econòmica, habitatge i desigualtat social
Publicat a Rethink BCN l’octubre de 2021 | Rafael Pradas
L’arquitecte Ramon Torra Xicoy és gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) des de 2011. Ha estat també arquitecte municipal i director de serveis territorials de Granollers i director de Serveis Tècnics i gerent de la Mancomunitat Metropolitana de Municipis. És professor en cursos de màsters i postgrau de la UPC i de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.
Quina és la seva visió global de la realitat metropolitana de Barcelona?
El que entenem de manera genèrica com a àrea metropolitana és pot considerar un espai difús, de geometria variable, del que se’n poden tenir diferents visions. Està assumit culturalment com un àmbit de relació que, segons per a quines coses, pot ser més ampli o més petit i que sobretot ha de ser reconegut per les persones i per les institucions que en formen part. Està molt bé parlar de la Regió Metropolitana però tenim un país molt petit de set milions i mig d’habitants. El quid de la qüestió no és que calgui la Regió Metropolitana per suplir el que no fa la Generalitat sino que la Generalitat potser no està fent el que hauria de fer.
Geometria variable com alternativa a la suposada institucionalització de la regió metropolitana…
Efectivament, amb geometria variable vull dir que les solucions poden ser diferents per a les diverses qüestions plantejades, siguin el transport o l’habitatge. Esta clar, per exemple, que hi ha un àmbit urbà ampli en el que es produeix la mobilitat real de la gent que busca habitatge i que hi ha elements de distancia que es tradueixen en els preus. Les polítiques d’habitatge tenen àmbits que no són necessàriament els de l’àrea ni els de la regió, són uns altres. El mateix passa amb les polítiques de desenvolupament econòmic que es mouen més per eixos que generen sinergies, com la B30 o els corredors del Besòs i el Llobregat, que per una superfície determinada. Els eixos es poden allarga perquè les comunicacions són determinants quan parlem de coneixement, de l’economia 4.0, de la recerca, dels àmbits en que la indústria es relaciona precisament amb el coneixement, la recerca i la innovació. Són territoris que possiblement no s’adapten a cap àmbit institucional.
Territoris massa grans o massa petits al capdavall…
Quan parlem d’àrea metropolitana ens referim a un territori que podria arribar a ser tot Catalunya depenent de la perspectiva amb que es contempli. Amb el tren d’alta velocitat hi ha tres quarts d’hora entre Barcelona i Figueres. Tots coneixem gent que viu en un lloc i treballa a l’altre. Hi ha canvis que hem de saber interpretar: què volen dir els espais metropolitans en un territori com Catalunya?. L’àrea metropolitana de Londres equival gairebé a la superfície de Catalunya i Paris amb l’Ile de France és més d’un terç de Catalunya, molt més enllà del que seria la regió metropolitana.
Com es pot governar aquesta complexitat?
Diem àrea metropolitana i ens referim a àmbits territorials amb una superfície concreta i la governança que hi ha al darrera, però la governança cada cop més és concurrència en determinats temes. No és una sola administració la que mana sinó que es tendeix a que n’actuïn vàries de manera coordinada. És el model anglosaxó: si es vol executar un projecte, es fa l’encàrrec a l’administració més capacitada i se li deleguen competències i recursos. A Alemanya, on concorren diverses administracions, la federal, l’estatal i la local, el projecte el tira endavant la que està en millors condicions o té més habilitats. Hem de tendir més a això que a una governança tancada. Cada cop més hi ha superposicions i punts de trobada entre l’estat, la Generalitat i les administracions locals, i per executar certes polítiques cal alinear els tres nivells. No es tracta tant d’un tema de competències com de ser competents en capacitat d’execució. L’àrea metropolitana és això: trobar els espais en els que es pot ser més eficient i trobar també espais de governança.
Però l’AMB és imprescindible per a l’entorn de Barcelona, per a la primera corona …
L’AMB com a institució és la figura que històricament es va generar com l’equivalent de Madrid, que els anys cinquanta va fer una agregació municipal de sis-cents i escaig quilometres quadrats. Nosaltres necessitem l’equivalent no per ser com Madrid sino per gestionar qüestions fonamentals. No tindria sentit que cada ajuntament hagués de gestionar el transport i per això tenim un consorci que va mes enllà d’aquest àmbit perquè la mobilitat és més complexa. També podria referir-me al cicle de l’aigua, que és un bé escàs i a més s’han malbaratat els recursos, els freàtics, els rius i cal recuperar-ho. Es necessita una administració que sigui capaç de gestionar-ho, com els residus, per raons d’economia d’escala però també d’espai físic ja que és un tema que un sol ajuntament no pot resoldre per si sol. El mateix es pot dir de les polítiques d’habitatge: queda clar que cada cop menys es poden abordar a nivell municipal i tampoc l’impuls al desenvolupament econòmic. No es tracta de substituir els ajuntaments sino d’oferir visions més amplies.
L’àrea metropolitana és una mica això, aquests espais flexibles en que som capaços d’optimitzar els recursos en tots sentits per millorar la qualitat de vida o preservar el nostre territori, el nostre medi. Ara, amb l’impacte del canvi climàtic, és mes necessari que mai una política de gestió del territori.
Tornem a una qüestió central: estem d’acord en que Catalunya es un territori molt petit en el que actuen ajuntaments, comarques, diputacions, AMB, Generalitat… i nomes hi faltaria la Regió Metropolitana. No sé si la Generalitat ho té assumit conceptualment…
El govern de la Generalitat hauria d’assumir, i no sempre ho ha fet, que és govern de tot el país. És una qüestió que ve de lluny: Pasqual Maragall en la seva època ja va discutir amb Jordi Pujol sobre l’aeroport: si l’aeroport era de segona categoria a Pujol ja li anava bé. Amb el tema de l’alta velocitat es va pactar una estació intermodal al Prat de Llobregat per no portar l’AVE a l’aeroport, però si una estació té sentit al Prat és a l’aeroport. Són decisions petites, de curta volada perquè no hi ha hagut mai una visió general de país. Hi ha hagut un relat de país que no s’ha concretat en el govern i en les decisions.
Potser s’ha mirat més cap a algunes comarques que cap a la Gran Barcelona…
Allò del noucentisme però sense el valor cultural que tenia, que era un valor urbà, la Catalunya ciutat, que integrava el ruralisme amb la visió urbana que és la que donava força al nacionalisme o al relat de la renaixença. Reivindicava el rural i les tradicions però en un entorn urbà. S’han generat moltes expectatives sobre administracions i govern, i s’ha volgut posar en primer pla que en una comarca l’important finalment era la capitalitat i no hem centrat els debats en els temes determinants. S’han construït moltes infraestructures que no s’han completat o s’han fet sense una visió integral de perquè havien de servir. La política de creació de sol industrial, per exemple, no s’han fet acompanyant polítiques industrials sino creient que si es generava sol industrial ja s’hi instal·laria alguna empresa. Si no hi ha polítiques econòmiques i industrials ho tindrem molt complicat… Hem de ser capaços de preguntar-nos què volem ser però també què podem ser i a Catalunya no hem estat capaços d’identificar prioritats. Mentre parlem de segons què els polígons industrials de Badalona, de Sant Adrià, de la banda nord de Barcelona, que ocupen una posició central, no es troben precisament en les millors condicions. I és una mica per la manca de polítiques industrials. Com a país, si ens creiem que és una nació, un espai cultural, econòmic, amb una sèrie de valors, el que ha d’haver-hi és un govern que governi.
Podem apuntar els grans reptes d’aquest complex univers metropolità?
Un dels grans reptes és la integració urbana de les infraestructures, és a dir com creix l’espai urbà de Barcelona, com es genera ciutat. Quan parlem del turisme quina és la diferencia entre Barcelona i Paris? Paris acull tres o quatre vegades més turistes que Barcelona però el turisme no és percebut com un problema. A Barcelona, en canvi, l’espai del turisme és molt petit, centrat en Ciutat Vella, les platges i l’Eixample. Barcelona és en aquest sentit una ciutat petita, inacabada, amb grans projectes dins del municipi que encara estan en desenvolupament. Vull dir amb això que necessitem fer el salt de les grans ciutats: que la Diagonal, com a exemple, no s’acabi en una autopista sino que aquesta autopista tingui característiques urbanes i es prolongui fins al Llobregat. La qüestió és com integrem aquestes infraestructures, com es genera ciutat al voltant, centralitat; com busquem les sinergies amb l’activitat econòmica i com incorporem les zones industrials a la ciutat. No vol dir que el gran èxit del 22@ s’hagi de replicar literalment però permet entendre com els espais en els que ha anat decaient l’activitat i el valor afegit es poden reconvertir a partir d’una transformació física. Hem de saber quina activitat som capaços de desenvolupar.
I què som capaços de fer?
Ha de ser una activitat econòmica que afegeixi valor, en que el pes de la ma d’obra no sigui l’element fonamental… no podem tornar al tèxtil, però pot ser el tèxtil vinculat a la distribució i als prototips, el disseny, que és on s’afegeix valor. La principal industria tèxtil de Catalunya avui son les tres-cents persones que fan els patrons del que fabricarà Inditex a Xina. Hi ha activitats molt potents en les que som molt capaços com és la recerca: tenim alguns dels centres de recerca mes importants d’Europa en tema de virus però en canvi no generem els espais de desenvolupament vinculats a la industria farmacèutica per fer la transferència de coneixement. En aquest sentit, per exemple, estem treballant en l’eix Besos per veure com el reconvertim a partir de la realitat de l’Hospital Trias i Pujol de Badalona, de l’antic mental de Santa Coloma i també de l’àmbit de les tres xemeneies de Sant Adrià que podria ser un espai adequat per a activitats d’aquest tipus. Un problema amb el que ens trobem és que un espai d’equipament té molt limitada la capacitat de desenvolupar activitats privades com poden ser startup o spin off. El nostre model és la ciutat de mixtura i cal veure com el recuperem amb la nova economia, com fem una ciutat mes integrada, més viva. Com el model 22@ però amb més habitatge, per entendre’ns.
I a més hi ha un munt de problemes col·lectius, socials…
A tot això cal afegir-hi les actuacions necessàries per aportar qualitat de vida i corregir les desigualtats com són els programes adreçats a l’habitatge, que han de permetre que la gent pugui emancipar-se, o els programes de rehabilitació també per evitar que es degradin els barris i permetre que la gent pugui continuar vivint on ha viscut sempre. Tenim sens dubte molts problemes vinculats a desigualtats sobretot per qüestions d’origen com la immigració que hem d’afrontar perquè afecta als mes febles, dones soles, amb fills, el sensellarisme… Cal que la ciutat sigui realment igual a tot arreu i que a més faciliti polítiques per evitar la degradació social amb actuacions persistents. Es tracta de polítiques més de barri i d’integració laboral i social que han d’acompanyar l’esforç de transformació de l’espai físic i de millorar la qualitat ambiental. És important anar traient persones de la marginalitat.
Ara, des de la seva experiència podríem assenyalar els actius de la metròpolis?
Tenim una ciutat amb una imatge potent i de qualitat amb un entorn interessant, amb unes capacitats d’atracció encara molt bones gràcies a una configuració que és fruit de la historia, de les capes successives que s’hi van afegint. Moltes vegades es diu que Barcelona avança a cops d’esdeveniment, però si ho comparem amb París o Londres caldria dir que potser n’hem tingut pocs d’esdeveniments. Barcelona malgrat les mancances té uns actius potents: tradició urbana; l’Eixample Cerdà; qualitat de vida; el mar i la serra de Collserola, un privilegi que poques ciutats tenen; la seva posició geogràfica… El nivell d’educació i coneixement, malgrat totes les critiques, és alt i la capacitat d’iniciativa també i ben valorada en diferents àmbits: arquitectura, urbanisme, enginyeria i som innovadors, encara que probablement no ho sabem vendre i tenim molts bons professionals en l’àmbit de la medicina o les escoles de negocis. Barcelona és una ciutat amb pocs esdeveniments culturals però amb una cultura i un nivell de formació molt elevats, amb talent per tirar endavant iniciatives. Per atraure talent de fora cal tenir talent local. Potser ens falten fils que transversalitzin les realitats vitals, socials, econòmiques per fer decantar iniciatives cap aquí.
Cap on hauria d’avançar la política metropolitana en darrer terme?
Parteixo de que necessitem que la Generalitat assumeixi les seves responsabilitats i competències per gestionar els grans elements de mobilitat i les grans decisions que cal prendre en el territori des de la lògica del país. I que cal posar en valor el model de governança, d’integració, de prestació de serveis de l’AMB. De fet es remunta a tota una tradició: l’Eixample que salta les muralles i desborda el municipi, al Pla Macià dels anys trenta, al regional Planning de Rubió i Tudurí que fa lectures del territori que superen els municipis i que els anys cinquanta acaben amb la Comissió d’Urbanisme i el primer pla comarcal de 1953 per donar resposta a la necessitat d’habitatge i creixement ordenat, que el 1974 es tradueix en el nou pla comarcal i en la Corporació Metropolitana de Barcelona. Hi ha tota una línia de com es va formant i es va assumint que és un territori en el que hem de compartir serveis.
El salt que hem de fer amb aquestes geometries variables de les que parlo no és fer créixer l’AMB cap al Vallès; sino saber com implementar polítiques de cohesió, positives, sobretot en l’àmbit local; com abordar els temes de desenvolupament econòmic i de reconversió industrial o econòmica en l’eix de la B-30 parlant amb Sabadell, amb Terrassa, amb tots els municipis fins a Granollers. Hem de saber com es plantegen polítiques d’habitatge des de la lògica municipal i com es podem coordinar; com podem compartir instruments o generar-ne de nous en polítiques econòmiques, d’espais naturals, com gestionem la infraestructura verda –Collserola, Garraf, Serralada de Marina, els dos rius, platges i costes, el parc agrari, com anem integrant la gestió d’un conjunt d’espais urbans naturals. Això s’ha de fer amb els ajuntaments o amb la Diputació, cal trobar sinergies que ho facilitin i a més entendre els elements que estructuren aquest territori, que no és solament la infraestructura viària.
I tot això com s’acaba materialitzant?
Hi ha diferents àmbits en els que establim acords bilaterals amb els ajuntaments o els canalitzem a través de la diputació. Amb la Diputació l’AMB ha signat un conveni que busca precisament això: espais de confluència en que AMB, ajuntaments i Diputació puguin engegar polítiques i fer aportacions jugant amb la geometria variable física però també temàtica.
Des de la lògica de la institucionalització hem de reivindicar i exigir que la Generalitat governi, perquè del contrari només es podran posar pedaços. El món local té els recursos que té i no pot suplir el govern del país com ara està fent en molts àmbits, com les escoles bressol, per posar un exemple. La Generalitat ha de fer el seu paper i no pot seguir en la línia actual en l’àmbit metropolità, ni en el petit ni en la regió metropolitana Els espais naturals, per exemple, són competència de la Generalitat i a Collserola aporta pràcticament zero al consorci del que forma part i el mateix passa amb els espais naturals del delta. El país és el que és i institucionalment si ens creiem en Catalunya com a espai de govern no es poden fer gaires invents. És prou petit com perquè el seu govern assumeixi els temes que li toquen i no els eludeixi.
L’arquitecte Ramon Torra Xicoy és gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) des de 2011. Ha estat també arquitecte municipal i director de serveis territorials de Granollers i director de Serveis Tècnics i gerent de la Mancomunitat Metropolitana de Municipis.
És professor en cursos de màsters i postgrau de la UPC i de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya
