En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
Publicat a El Temps núm. 1956 | Foto: visita de l’Oriol a la “Casa per a un ferrer i una perruquera” a La Canya (Girona), el 20/06/2001.
Des que s’ha conegut la seva mort, les reaccions envers la seva figura no han parat de succeir-se i les trucades de diferents mitjans tampoc. Un d’ells es mostrava molest perquè “tothom” deia el mateix i no es polemitzava. Polemitzar sobre algú a qui li agradava polemitzar! Entenem que es polemitzi sobre fets però no sobre persones. I el que té de bo si “tothom” diu el mateix és que estaríem propers a la certesa de com explicar perquè l’Oriol Bohigas és, sens dubte, una d’aquelles figures que només de tant en tant se’ns regala i que val la pena aprendre del seu llegat.
I tot i les seves nombroses obres i fets a nosaltres, aquí, ens agradaria explicar la nostra pròpia experiència personal amb ell i destacar-ne sobretot la seva actitud, la seva mirada ample, de vol alt i ull afinat. Aquella que podríem comparar a la de l’ull i ala del vol de l’àliga daurada. Acompanyada d’un esperit resolutiu, amb entusiasme clarivident, plena de passió per la ciutat, la cultura i l’arquitectura. Aquesta combinació d’estimar l’arquitectura i la ciutat que el va impulsara fer urbanisme des del projectearquitectònic, un urbanisme àgil i clar, una nova manera de fer que ens ha ensenyat.
Ens agrada parlar de les experiències, del què percebem, del què sentim, del què compartim. En el cas de l’Oriol Bohigas podem donar una percepció de l’aproximació viscuda en diferents trobades, de ben segur, massa espaiades.
Voldríem centrar-nos, però, en el primer encontre personal que va ser quan el vam convidar a venir a Olot per donar una xerrada en el marc de l’exposició que havíem fet l’any 1993, titulada “Enquadraments. 10 anys de pla general a Olot”. Nosaltres encetàvem la trentena, 5 anys després de començar el nostre camí professional. Va acceptar el convit i ja us podeu imaginar l’alegria que ens va donar, ja que des de la nostra època d’estudiants universitaris, sentíem un gran respecte i admiració per la seva persona.
Per a nosaltres va ser un gran dia i una excel·lent vesprada, li va encantar l’exposició i ens va aportar “perles” amb algunes de les reflexions que ens va fer i que vam retenir com a tresors. Ens va felicitar per el plantejament de l’exposició que abraçava l’urbanisme de manera complexa, des de l’estructura i els traçats de la ciutat, les arquitectures, la història, els escrits desentiments de persones molt diferents i molts altres enquadraments per mostrar la riquesa que abasta la ciutat.
I ens va parlar de la nostra ciutat, de la qual en tenia records molt especials. Val a dir que l’any 1936, a l’inici de la guerra civil, es va traslladar a l’església de Sant Esteve d’Olot tot el patrimoni artístic públic i privat de Barcelona on hi va romandre fins al final de la guerra. El seu pare, Pere Bohigas, era en aquell moment administrador general dels museus d’Art de Catalunya i artífex del trasllat. Per aquest motiu van venir a viure a Olot, i l’Oriol hi va cursar batxillerat. Vivien en un pis de la casa d’Iu Pascual, director de l’Escola de Belles Arts, que tenia un jardinet on hi feien tertúlies el mateix Iu, el pare de l’Oriol, en Josep Clarà i en Joaquim Folch i Torres entre d’altres, pel que van ser anys d’experiències profundes i molt especials.
Per tot plegat, i per la pròpia conversa que vam tenir, va fer que anéssim junts a visitar la casa on havia viscut, vam trucar a la porta i els actuals residents van quedar sorpresos i interessats per la visita i l’Oriol encantat de poder-hi trobar el mateix jardí. També vam anar a visitar la casa Margarida, una obra que havíem acabat feia poc.
Es així com podem dir que el recordem, una persona que deixava empremta en la conversa, una persona culta, independent, rica,… amb molts enquadraments diferents.
El nostre fer i la nostra perifèria no van propiciar molt les trobades però en vam viure dues més, a Olot, per visitar més obra i l’espai Barberí, i alguna altra a Barcelona. La darrera, com a última salutació, en motiu de la cerimònia de la ciutat de Barcelona quan li van concedir la medalla d’Or 2018, com a precursor de la transformació de la Barcelona moderna i que l’atzar ens va fer compartir l’acte amb l’Antoni Solans, gestor de la transformació del territori, i que ens va explicar un munt d’històries i anècdotes de la seva relació amb l’Oriol.
L’Oriol Bohigas ha estat una persona que ens deixa una gran empremta. Com poques!
És d’aquestes persones que es donen, molt de tant en tant, en períodes dilatats de la història. Amb una percepció ampla, clara i forta !!!
Voldríem tenir també un record especial per als seus companys Josep Maria Martorell i David Mackay i els que n’han fet la continuació, perquè plegats van representar un exemple d’una manera de compartir i conjuntament ens han deixat un gran llegat urbanístic, arquitectònic i cultural.
I el darrer record és per a un somriure decidit que es va expressar en la cerimònia a l’Ajuntament amb el to distès de l’Oriol i família com a mostra de la seva vitalitat, alegria i lliure pensament.
RCR ARQUITECTES. Olot, 03-12-2021
