Sembla que en el fons hi hagi una confrontació dissimulada entre Barcelona i Catalunya, entre una territorialitat metropolitana i una territorialitat de país
Publicat a El Món el 23 de juny
L’alcaldessa de Barcelona presentava ahir el projecte “Barcelona Demà; Compromís Metropolità 2030”. Un projecte que pretén ampliar l’Àrea Metropolitana més enllà dels límits actuals.
Però què és el que realment s’amaga darrera d’aquest projecte? És realment un projecte innovador el que presenta l’Ada Colau? La resposta és que no.
La voluntat de crear una Regió Metropolitana de Barcelona és un projecte vell, que ve de finals del 70s, i que sobretot té un segell maragallista. En definitiva és l’etern debat de voler fer de Barcelona i la seva àrea d’influència, el seu Lebensraum, l’espai vital barceloní, una regió per se.
Un territori metropolità dins de la Catalunya actual, un territori que tingui unes competències, un pressupost i un govern, que funcioni en paral·lel al govern de la Generalitat i al Parlament de Catalunya. El somni d’alguns, i el malson d’uns altres.
En resum podem dir que el projecte de Barcelona 2030 és un copy/paste, de la idea que tenia en Maragall, i no és una casualitat que la Llei de Vegueries del 2010, proposada pel Tripartit anés en aquest sentit i proposes una Vegueria de Barcelona com defensa ara Colau.
La Regió Metropolitana de Barcelona del 2030 que planteja l’Ajuntament de Barcelona, no és altra cosa que recuperar la Vegueria de Barcelona que la Llei de Vegueries del 2010 va aprovar el Parlament. Però potser l’alcaldessa de Barcelona no recorda, o no vol recordar, que des del 2017, el Govern i el Parlament han reconegut la Vegueria del Penedès, que defuig d’aquesta idea de Regió Metropolitana que planteja Colau.
Segurament la necessitat de coordinar el futur metropolita de Barcelona sigui imperatiu, però potser l’alcaldessa de Barcelona s’equivoca a l’hora de plantejar-ho així, sense la participació del Govern del país, ni de les Vegueries que es veuen afectades per les lògiques metropolitanes, que van més enllà dels límits que planteja el projecte de Barcelona 2030.
Però la realitat metropolitana es pot reduir a una proposta provincialista? Aquest reduccionisme marca els límits intel·lectuals de la proposta. El fet metropolitana va més enllà de la província de Barcelona, i segurament comarques com el Baix Penedès, l’Anoia, el Bages i La Selva tindrien alguna cosa a dir, i la pròpia Tarragona i el Tarragonès.
Per què no ha buscat l’alcaldessa de Barcelona la complicitat del Govern de Catalunya per tirar endavant aquests projecte? Segurament perquè li fa nosa, i camuflar la governança metropolitana amb els municipis de l’AMB i les capitals comarcals de les comarques que es volen absorbir era més fàcil de gestionar. Però gestionar el fet metropolita no és fàcil. Cal cercar complicitats i visions vàries, les del centre i sobretot, les de la perifèria.
I el pitjor de tot, és el tuf centralista que fa la proposta. Pot semblar aparentment que la voluntat es integrar les diferents propostes i les diferents sensibilitats del fet metropolità, però que s’ha fet fins ara? Que ha fet l’AMB els darrers quatre anys per proposar unes polítiques de mobilitat que no penalitzin les perifèries per exemple? Quines propostes ha presentat per modificar les zones tarifaries de la Perifèria? Cap.
Creiem que el fet metropolità s’ha de gestionar amb una visió de país, que inclogui centre i perifèria i no només des d’un cantó de la Plaça Sant Jaume. Es pot creuar la plaça i parlar amb el Govern de Catalunya i veure quina es la millor manera de gestionar la metròpolis, no és pot fer només des d’una part interessada.
Sembla que en el fons hi hagi una confrontació dissimulada entre Barcelona i Catalunya, entre una territorialitat metropolitana i una territorialitat de país. No caiguem en la temptació tabarniana, pensem en Catalunya, pensem en el centre i en la perifèria, Pensem en que Barcelona és Catalunya i que Catalunya és Barcelona. Les ciutat i el país. El repte metropolità és un repte de país.
Repensem el fet metropolità junts.
