L’OFICI D’ARQUITECTE | EDUARD RODRIGUEZ I VILLAESCUSA
El proppassat diumenge dia 18 de juliol vaig veure un article al diari La Vanguardia que va despertar el meu interès. La notícia parlava d’un edifici al Districte del 22@ el del nou Hospital Evangèlic que substituirà a l’actual del barri de Gracia. L’article parlava de la ubicació al carrer Camèlies, explicava la magnitud de 190 llits, la superfície de 10.000 m2, la capacitat per atendre a 2.500 pacients, el termini en que s’espera acabar l’obra l’any 2023 i s’il·lustrava amb una fotografia de la maqueta de l’edifici actualment en construcció.
Vaig llegir un cop i una segona vegada la informació buscant l’autor/a del projecte arquitectònic que mostrava la maqueta virtual que feia de reclam de la notícia i sorprenentment l’autor del treball no hi figurava, no s’esmentava l’autoria del projecte que fonamentava, o com a poc explicava i era la base, de la publicació.
El fet no passaria de ser anecdòtic si no fos per què és una situació que es repeteix un cop i un altre també, i que reflecteix el valor que els mitjans atorguen als nostres professionals arquitectes. Una valoració cada cop més minsa malgrat el protagonisme que em tingut en la construcció de la ciutat, dels seus espais públics, en la dels seus monuments, en la dels habitatges que hem realitzat al llarg del temps i que ha repercutit en la imatge de Barcelona en particular, i de la resta de pobles i ciutats de Catalunya en general. Una manera de fer que ha estat exemple per altres ciutats i que a casa nostre, ha repercutit en una millora del PIB gràcies a l’aportació del turisme que ens visita per descobrir, entre altres coses, l’obra dels nostres professionals.
La societat acostuma a valorar a les persones pel seu prestigi i a partir d’aquest, manifestar el seu reconeixement. Val a dir que aquest prestigi i reconeixement que es reflexa i es projecta a través dels mitjans de comunicació, en el cas del nostre col·lectiu no troba la dimensió que mereix. Se’ns ignora quan els nostres equips segueixen treballant i guanyant concursos internacionals o quan els nostres joves son reclutats pels millors equips d’arquitectes estrangers. Un exili obligat per la manca d’oportunitats a casa nostre. Uns joves amb talent que han de fugir per què l’ofici d’arquitecte a Catalunya és un ofici ruïnós.
Ja sabem que les comparacions son odioses però, no més cal equiparar el que cobra per la seva feina un altre dels professionals que pertanyen al nostre sector.
Un API acostuma a cobrar entre el 3% i el 5% del valor de venda de l’edifici, incloent el benefici del promotor, el preu de construcció, el cost del sòl i fins i tot també, els honoraris que percep l’arquitecte de l’obra. Una feina que acaba quan aquest professional signa el contracte de venda de la promoció encarregada. La relació de desigualtat no admès dubtes si pensem que l’arquitecte arriba a cobrar, en el millor dels casos, únicament un percentatge lleugerament superior al 5% del valor del cost de construcció teòric i que acostuma a ser inferior al real. Però és més, i a diferencia del primer, en el moment de la signatura del contracte (deixant a banda la feina de prospecció o la preparació del concurs per obtenir l’encàrrec) s’inicia la feina de l’arquitecte que acostuma a durar uns tres anys de reunions, tràmits, normatives, projectes, … i responsabilitats que poden exigir penes penals o econòmiques que poden ser transmeses als seus hereus.
Es evident que tal i com està plantejada la professió a casa nostre, els honoraris actuals amb tot el seguit d’exigències normatives que dia darrera dia s’afegeixen a les nostres obligacions, no arriben a cobrir les mínimes despeses que mereix un professional, que les atribucions, deures i responsabilitats li exigeixen. Tot plegat sense comptar amb la forma que tenim d’accedir a l’encàrrec mitjançant concursos o competint amb altres professionals que tenen atribucions competencials que son concurrents a les nostres (rehabilitació, edificació, urbanisme, obra pública, etc.)
Uns honoraris que si bé son insuficients, encara es veuen més reduïts per la fiscalitat que se’ns aplica, sense poder deduir despeses com la del cotxe, la benzina, o la del restaurant en un desplaçament per reconèixer el terreny per optar a un concurs, per exemple.
En aquest marc no és d’estranyar que els nostres joves arquitectes optin per la seguretat d’una gran empresa promotora o enginyeria a on treballar per poder viure i crear la seva pròpia família. Una situació que va en detriment de l’arquitectura i afavoreix la simple construcció.
Algú hauria d’explicar davant de les Autoritats que som uns treballadors autònoms especials que necessitem una remuneració conforme a les responsabilitats jurídiques que sens demana, amb una fiscalitat adaptada a la forma d’accedir i desenvolupar la nostre feina, una manera que la pròpia societat ens exigeix, que el sistema de concursos ha de fer-se d’un altre forma, que la visibilitat de la nostra feina és important per poder competir a l’estranger, que juntament amb medecina, veterinària i música, son carreres vocacionals i que de les nostres escoles surten joves amb unes grans capacitats i que la societat actual frustra.
I en aquesta situació de degradació i desprestigi de la professió, on son les organitzacions que teòricament ens representen? On son els més de 35 càrrecs electes distribuïts a les 12 seus que tenim distribuïdes pel nostre territori? Què fa el Consejo Superior de Arquitectos de España? En aquest marc d’indefensió i d’incomprensió dels nostres representants, no és d’estranyar el desarrelament dels joves amb les que haurien de ser les nostres més fortes entitats defensores. Crec, que el nostre col·lectiu esperaria, que si aquestes organitzacions professionals no actuen com a sindicat reivindicatiu dels nostres drets, almenys ho fessin com a mínim, vigilant que en els mitjans de comunicació anomenessin l’autor de les obres que es publiquen.
