Poder accedir a un habitatge digne és un dret bàsic reconegut tant a la Constitució com a l’Estatut d’Autonomia
Publicat a Barcelona Metropolis el desembre de 2021 | Laura Navarro i Oriol Díez
Poder accedir a un habitatge digne és un dret bàsic reconegut tant a la Constitució com a l’Estatut d’Autonomia. A Barcelona, la manca històrica d’habitatges de promoció pública i la pujada dels preus com a conseqüència de processos especulatius i de la proliferació de pisos turístics ha provocat un fenomen de gentrificació que ha expulsat de la ciutat molts residents.
Les sol·licituds per accedir a un habitatge social s’han disparat. La manca d’alternatives assequibles provoca una fuga de residents joves cap a d’altres municipis de l’àrea metropolitana i més enllà. Les mesures preses durant la pandèmia per evitar desnonaments han amortit una crisi social que acabarà sortint.
Recuperació del preu de lloguer i compravenda
L’any 2014 llogar un pis a Barcelona costava de mitjana 688,2 euros mensuals. El 2021 el preu del lloguer havia pujat més d’un 50% i se situava, de mitjana, en els 964,8 euros al mes. Els primers mesos de la pandèmia es va frenar l’escalada dels preus. Acabat el confinament, els mercats de compra i de lloguer es van recuperar de forma diferent. El preu de compra va créixer durant el tercer trimestre del 2020 i el de lloguer es va mantenir. Tots dos preus van caure en el quart trimestre, però el preu del lloguer va patir una baixada més pronunciada i es va mantenir estable durant el 2021. En canvi, el preu de compra va iniciar una altra pujada a partir del gener del 2021.
Regular els preus no ha contret l’oferta
Una de les principals objeccions a la nova llei de regularització del preu del lloguer era que contrauria l’oferta. Les dades de l’Agència de l’Habitatge indiquen que la limitació no ha provocat una disminució del nombre de contractes. Les Nacions Unides recomanen que el cost del lloguer representi com a màxim un 30% dels ingressos de la llar, però tant Barcelona (43,5%) com la seva àrea metropolitana (37,5%) sobrepassen aquest percentatge, segons les dades de l’informe “Emergència habitacional, pobresa energètica i salut” (2019) de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).
Rendes més altes, habitatges més cars
El preu de compravenda d’un habitatge pot ser fins a set vegades més alt depenent del barri on estigui situat. El preu més alt del metre quadrat es troba al barri de Sant Gervasi-Galvany, on arriba als 7.076 euros, seguit de la Bonanova, la Dreta de l’Eixample i Pedralbes. També són força alts els preus de Sant Andreu i el Congrés i els Indians. Ciutat Meridiana, Trinitat Nova i Bon Pastor són els barris més assequibles. Pel que fa al lloguer, el barri més car és Vila Olímpica (on es concentra un gran nombre de locals d’oci i restauració), seguit de les Tres Torres i Vallvidrera. El lloguer més baix és a Canyelles, la Guineueta i Sant Genís dels Agudells.
El mercat de lloguer i el preu del m2
La crisi de la covid-19 ha marcat un punt d’inflexió en el mercat de lloguer a Espanya. Segons el portal immobiliari Idealista.com, hi ha hagut una davallada del preu respecte del setembre del 2020, sobretot a Barcelona (-7,3%) i Madrid (-7,7%). A Barcelona, també influeix en la caiguda del preu la Llei de regulació de preus del lloguer aprovada al Parlament de Catalunya el setembre del 2020. Tot i això, Barcelona segueix sent la segona capital de província més cara pel que fa al lloguer (14,82 € el m2), només superada per Sant Sebastià.
Els pisos més petits, a Nou Barris
El confinament domiciliari del 2020 va posar en el centre del debat la relació de la grandària dels pisos amb la qualitat de vida. I és que no és el mateix viure i conviure en 68 metres quadrats, l’espai que tenen de mitjana els habitatges a Nou Barris, que en 135, com és el cas de Sarrià-Sant Gervasi. En aquest últim districte, un de cada deu habitatges té més de 200 m2. A Nou Barris, en canvi, els pisos més grans no representen ni l’1% del total i gairebé el 40% disposen de 50 m2 o menys.
Afectació del lloguer turístic
Els districtes de Ciutat Vella, l’Eixample i Gràcia concentren el 70,1% dels pisos de lloguer turístic. Els deu districtes han patit una caiguda de preus molt similar, marcada per l’arribada de la covid-19 i, prèviament, a causa de la regulació dels habitatges de lloguer turístic. Amb l’aplicació de la nova normativa, s’han tancat els pisos que actuaven sense llicència i s’ha impedit obrir nous allotjaments, cosa que ha fet baixar o mantenir el nombre de pisos turístics.
Una ciutat amb molta història
Barcelona és la capital de l’Estat espanyol amb els habitatges en lloguer i venda més antics del mercat, segons informava el portal immobiliari Idealista. L’any de construcció dels edificis és un factor fonamental per als compradors i també és clau per fixar el preu d’un habitatge. Segons les dades del cadastre, els pisos més antics de la ciutat es troben al Barri Gòtic i al Raval, on l’edat mitjana dels habitatges se situa al voltant dels 122 anys. En l’altre extrem, Diagonal Mar i la Vila Olímpica del Poblenou són les zones amb els pisos més joves. A partir del mapa d’antiguitat també es pot apreciar que es concentren edificis més antics en els nuclis corresponents als pobles que van ser annexionats a Barcelona, com ara Gràcia, Sant Andreu, Sants, Poblenou o Sarrià.
El 84% dels habitatges, poc eficients
Gran part del parc d’edificis de Barcelona és tan antic que la seva construcció és anterior al marc normatiu obligatori d’aïllament tèrmic. Existeix un rang per avaluar l’eficiència energètica d’un habitatge, on A és la màxima eficiència i G la mínima. Menys de la meitat dels habitatges (40,45%) compten amb certificat energètic i, d’aquests, tan sols un 1,18% han obtingut una qualificació energètica A o B. Els edificis amb certificació obtenen majoritàriament (84,4%) una qualificació d’energia primària (gas natural, fuel, carbó…) de nivell E, F o G, que són els menys eficients.
Migracions dins la ciutat
A Barcelona, gran part dels moviments interns de la ciutat tenen com a destí final l’Eixample, on durant el 2020 s’hi van mudar 10.000 habitants. Cal tenir en compte que és un dels districtes més poblats de la ciutat. Sant Martí també va ser el destí d’una bona part dels canvis de domicili, seguit de Ciutat Vella i Sants-Montjuïc.
Gentrificació, l’expulsió del barri
La gentrificació és el procés d’expulsió de les famílies de renda més baixa d’un barri quan aquest pateix una transformació per inversions de diferents tipus que revaloritzen els terrenys i provoquen forts increments de preu de l’habitatge. Investigadors de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) han creat un índex de gentrificació de la ciutat a partir de la renda, l’edat de la població, l’atur, la migració i l’increment dels preus de l’habitatge. Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera és el barri que ha experimentat més processos de gentrificació, seguit del Raval i la Barceloneta.
Exili a municipis menys poblats
El padró del 2021 mostra una preferència dels habitants de Barcelona a emigrar cap a municipis de menys de 5.000 habitants. L’informe “El moviment migratori en temps de covid-19” de l’Oficina Municipal de Dades (OMD) assenyala que, en els darrers mesos, s’han observat anomalies en els saldos migratoris de municipis del Vallès Oriental i Occidental, el Penedès i pobles de la costa cap a zones d’alta muntanya com la Vall d’Aran, la Cerdanya, Llívia o Camprodon. (Ho he canviat molt, comprovem si és això el que es vol dir)
Migracions a Girona i l’Alt Penedès
Pel que fa a la regió metropolitana, on viuen prop de 3,3 milions de persones —gairebé la meitat de la població de Catalunya—, s’observa una clara tendència de la població d’aquesta àrea a emigrar a les comarques de Girona i l’Alt Penedès. Aquestes dues regions van rebre, només el 2020, gairebé 20.000 habitants provinents de la metròpolis.
Cap al decreixement
Segons el padró municipal del 2021, a Barcelona hi viuen 6.200 persones menys (un 0,4%) que un any enrere. Segons l’Oficina Municipal de Dades, la davallada de la població prové, principalment, de l’augment de la mortalitat a causa de la pandèmia, de la baixada de la natalitat i de la quasi neutralitat del saldo migratori, després d’un sexenni en què aquest saldo ha actuat de motor de creixement de la població.
L’origen, motiu de marginació
La discriminació en l’accés a l’habitatge segons el lloc de naixement i el nom d’origen és un fet real. L’Ajuntament de Barcelona va fer un experiment enviant peticions fictícies per visitar pisos en lloguer utilitzant per al demandant un nom autòcton i un d’àrab. Un 56,6% de les demandes amb nom autòcton van rebre una resposta positiva, mentre que tan sols un 37,8% de les que tenien noms d’origen àrab van rebre resposta, és a dir, un 18,8% menys que les autòctones.
L’habitatge públic, assignatura pendent
El parc públic d’habitatges a Espanya (1,5% del total) és un dels més baixos de tota Europa. A la ciutat hi ha uns 19.000 habitatges de protecció oficial (HPO) amb qualificació vigent, però es calcula que d’aquí a 30 anys s’hauran desqualificat el 88%, segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). Les sol·licituds per accedir a un HPO no han fet més que augmentar, però el nombre d’inscripcions continua sent escàs. El 2020 es van registrar 39.260 sol·licituds a Barcelona i només 4.710 van ser admeses. Tot i la caiguda generalitzada en el sector de la construcció, a Barcelona el nombre d’habitatges iniciats s’ha mantingut, gràcies especialment a l’impuls de l’HPO, que es va incrementar un 108% respecte al 2019, i va representar un 31% del total (592 HPO, 1.892 en total), segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge.
Grans propietaris
La majoria d’habitatges de Barcelona tenen com a titular una persona física (658.006) i la resta (122.769), un altre tipus de propietari, segons dades de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge. El 13,9% del parc d’habitatges pertany a grans propietaris —aquells que tenen més de 15 habitatges—, dels quals el 50% són persones físiques i el 45%, persones jurídiques.
10.000 habitatges buits
A Barcelona hi ha 10.052 habitatges buits, l’1,2% del total, d’acord amb l’últim cens municipal del 2019. En la majoria de casos, els habitatges feia menys de dos anys que estaven deshabitats. A Ciutat Vella és on hi ha més pisos buits: 981 desocupats, d’un total de 7.860 (1,7%), concentrats sobretot al Barri Gòtic. Els barris amb menys pisos buits són Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes, i la Vila Olímpica del Poblenou.
Problemes per pagar el lloguer
La majoria dels desnonaments a Barcelona recauen en famílies que no poden pagar el lloguer. El segon trimestre del 2020 hi va haver una gran paralització dels llançaments durant l’inici de la pandèmia de covid-19. Cada any es registra una davallada en el nombre de desnonaments en el tercer trimestre, coincidint amb el període de vacances estivals. Les execucions hipotecàries tenen un pes molt inferior a les que es fan en aplicació de la Llei d’arrendament urbà, és a dir, pel fet de no pagar el lloguer.
