En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
Vaig conèixer l’Oriol a principis dels anys seixanta i m’he relacionat amb ell fins ara, és a dir al llarg de més de seixanta anys. Seixanta anys d’afecte i de relacions professionals.
Com a estudiant, per encàrrec seu, vaig treballar buidant les revistes d’arquitectura per a catalogar l’arquitectura catalana contemporània per al Congrés de Cultura Catalana. Si no recordo malament, jo feia el primer curs d’arquitectura i en aquesta feina vam participar tres estudiants sota la direcció de l’Oriol: en Lluís Millet, en Jaume Bach i jo.
Amb motiu d’aquest treball, vàrem anar a Girona amb l’Oriol a visitar l’obra de Rafael Masó. Recordo que, durant el viatge, parlant d’en Puig i Cadafalch i de la seva obra arquitectònica i política, en un moment determinat, l’Oriol va parar de parlar i a continuació va dir: “Jo també vull ser president de la Generalitat de Catalunya”. Vaig quedar astorat i molt impressionat per aquelles paraules i per el convenciment amb que les va dir. Des d’aquell dia sempre ho he recordat.
En aquells anys vaig treballar, també com a estudiant, al seu despatx del carrer Calvet (encara recordo les correccions que tots tres, Bohigas, Martorell i Mackay, ens feien a l’altell dels estudiants).
Posteriorment, vaig entrar a la seva càtedra de Projectes, treballant amb ell durant molts anys. El seu mestratge ha sigut intens i llarg.
La seva mort m’ha deixat un gran buit, comparable al causat per la mort d’en Joan Brossa o la d’Antoni Tàpies.
