Mala premsa | Jordi Badia (AxA)

Sembla que els arquitectes no en tenim prou amb tot el que està passant. Som el gremi més perjudicat en aquesta crisi amb una xifra d’atur del 45% i un 50% dels despatxos tancats, segons va manifestar aquesta setmana Jordi Ludevid, president del CSCAE (Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes d’Espanya), i a sobre hem de sentir com se’ns culpa de tots els mals provocats per la disbauxa en què hem viscut aquests darrers anys.

En un article publicat a La Vanguardia, Jordi Barbeta denunciava que el fet que les estacions de metro de la línia 9 fossin dissenyades per bons arquitectes en comptes de professionals mediocres va provocar que el seu cost es multipliqués: “[…] Les obres de la línia 9 del metro de Barcelona, que tenien un pressupost inicial de 2.700 milions, costaran 16.000 milions després que el tripartit modifiqués el projecte amb estacions noves que va encarregar, això sí, a arquitectes de prestigi. Com que no hi havia diners per pagar tot aquell bon gust, es van adoptar sistemes de finançament. Els interessos que suposen aquests sistemes, però, han més que duplicat el cost de l’obra […]”. L’acusació, barroera i manipuladora, no mereix gaires comentaris i és completament falsa. La raó del desviament pressupostari, segons comentaris d’alguns tècnics, va ser conseqüència de l’accident del Carmel, que va obligar a modificar la profunditat dels túnels i a fer-los passar, cito textualment, a “cota infern”. Els arquitectes encarregats del disseny de les estacions, a més de treballar amb un percentatge molt petit de la inversió total d’aquesta infraestructura, van ajustar-se a la xifra assignada per fer la feina.

En la mateixa línia apuntaven unes preocupants declaracions de Josep Anton Grau, nou director de l’Institut Català del Sòl, a L’Econòmic. A l’article, que es titulava “L’Incasòl canvia d’estratègia per fer front a un deute de 900 milions”, el responsable de la construcció de l’habitatge públic a Catalunya deixava anar perles com aquesta: “No em sento còmode tenint premis FAD al disseny d’aquests edificis”, en què suggeria que el deute potser ha estat provocat per haver comès l’error de contractar professionals qualificats i reconeguts.

L’article, que els recomano llegir, anuncia que l’institut públic que va ser creat l’any 80 pel Parlament de Catalunya amb la intenció d’oferir habitatge protegit a col·lectius amb dificultats com joves, treballadors amb rendes baixes i sectors vulnerables a l’exclusió social a Catalunya, ha iniciat un canvi d’estratègia basat en la internacionalització i així poder aprofitar la seva expertesa en el sector. Per això el Sr. Grau ja té una primera visita programada a Colòmbia i espera fer altres viatges a l’Equador i la Xina. “Allà el govern de Xangai està planificant construir una ciutat amb capacitat per a un milió d’habitants i nosaltres volem aspirar al projecte”, explica.

¿És lícit que un organisme públic presidit pel conseller del departament de Territori i Sostenibilitat utilitzi el seu pressupost no per complir la seva tasca social a Catalunya sinó per competir internacionalment amb els estudis d’arquitectura en una situació clarament de privilegi? El que queda clar, però, és que no aspiren a fer la feina ben feta i a guanyar premis: el seu és un interès purament econòmic.

El més greu de tot plegat, tal com diu Ignacio Paricio, president d’Arquitectes per l’Arquitectura, és que es va instal·lant en la societat l’opinió impulsada per periodistes i alts càrrecs que la bona arquitectura és cara. I això no és així. Tan sols són cars els grans edificis banals i desesperadament grotescs que han propiciat molts polítics a la recerca del seu propi prestigi.

La bona arquitectura està plena de brillants exemples d’edificis que treuen de l’escassetat els seus millors recursos i d’això en tenim nombrosos exemples en les escoles, hospitals, jutjats i residències que hem construït en aquest país durant les darreres dècades. Molts ens han fet la vida més agradable i han sigut reconeguts amb el premi FAD. Alguns de nosaltres n’estem orgullosos.

Article publicat al diari Ara el 22 de novembre de 2011