La història de l’urbanisme de Barcelona s’escriu com l’acumulació de diferents actuacions que ens han donat la configuració actual de la ciutat. Des del Pla Cerdà que uní de manera homogènia els diferents nuclis antics del Pla de Barcelona, la que va esguerrar en Porcioles, que cantava Serrat, o bé la de la transformació olímpica. Sempre a remolc de la situació político-econòmica del moment.
Hi ha tantes Barcelona com ciutadans hi habiten, però cal indicar que hi ha diferents escales urbanes en les que cal treballar-hi: Des de la global i metropolitana del MWC, passant per la identitària dels districtes i la escala quotidiana dels barris, cadascuna té els seus requeriments i necessitats. Del bon funcionament i desenvolupament harmònic de les diferents escales en depèn l’èxit de la ciutat.
Per tant els governs municipals son sempre continuadors del desenvolupament de la ciutat. No hi ha ruptura possible. Els plans urbanístics de millora i reforma tenen una gestió que es perllonga al llarg dels anys i dels mandats. Cadascú hi introdueix trets distintius propis, però l’essència perdura.
Per això celebro tant que la Tinenta d’Alcalde Janet Sanz estableixi els eixos bàsics del seu mandat en mesures iniciades i desenvolupades al llarg dels mandats anteriors: Rehabilitació d’edificis, regeneració urbana i connectivitat dels barris, generació d’habitatge públic establert arreu de la ciutat, cura pel medi ambient, continuació d’amplis processos participatius (ja es van convocar gairebé set-centes entitats en una trentena de projectes entre els anys 2011/15). Tot això no son conceptes nous, sinó la feina realitzada per tanta gent abans.
Per això es van invertir tants i tants diners als barris que més ho requerien, per exemple 160 m€ a Nou Barris o 225m€ a Sant Martí en quatre anys, sense la pompositat del Pla de Barris que se’ns proposa. L’objectiu: fer capgirar la tendència d’anys anteriors als índex de desigualtats i reduir les diferències que s’ havien ampliat als anys en que la crisi s’ha manifestat amb més cruesa.
Hi ha qüestions que em preocupen més: L’equip de Barcelona en Comú incideix constantment en la idea de les dues Barcelona, la rica i la pobra, la dels bons i els dolents, i utilitza la desigualtat com a nova ideologia política per cercar rèdits electorals, quan la realitat és que Barcelona és polièdrica, i que cal continuar treballant la millora de tots els indicadors socioeconòmics per tal d’augmentar la qualitat de vida de tothom, especialment d’aquells que més ho necessiten. En canvi les polítiques urbanes actuals només mostren una degradació de la qualitat de convivència, manters a manta, i la passivitat amb aquells que ocupen espais municipals. Es de desitjar que la millora continuada dels barris serveixi com a base, com a fonament de millora de les condicions d’aquells que hi habiten.
Però no n’hi ha prou. La millor i més útil política social és la generació de nous llocs de treballs. Cal estar a favor de totes aquelles propostes d’àmbit de ciutat que incideixin en la generació de llocs de treball, que dinamitzin l’economia, millorin la riquesa del seu entorn urbà proper i que vagi més enllà de l’economia social i col·laborativa. I hauríem d’oposar-nos de tot allò que restringeixi el fet de ser una ciutat dinàmica i emprenedora.
Properament s’aprovarà inicialment el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) amb la pretensió d’impulsar el decreixement de la capacitat d’allotjaments de la ciutat. Sense entrar en consideracions tècnico-jurídiques de si es tracta d’una modificació encoberta del PGM i per tant, d’una possible desviació de poder, o bé si un Pla Especial Sectorial pot abastar a totes les edificacions del terme municipal, o bé encara pitjor, sense entrar en la disjuntiva sobre si cal aprovar el PEUAT i estar a les beceroles del Pla Estratègic de Turisme de Barcelona que hauria d’establir les línies mestres, endreçant-ne l’activitat turística, entre elles l’allotjament, cal enlairar el zoom de la mirada i potser el problema, que hi és, és més on va el turista ( Sagrada Família, les Rambles, Parc Güell, Barri Gòtic, Camp Nou, etc…) i no on s’ allotja.
Tenint en compte que cada habitació d’hotel genera una mitjana de 1,75 llocs de treball, creieu que aquesta mesura afavoreix als aturats del sector de serveis? Creieu que aquesta mesura afavoreix als múltiples aturats dels diferents gremis del sector de la construcció? Creieu que aquesta mesura apropa a tot aquell que volia invertir a la ciutat? La conseqüència directa d’aquesta mesura serà l’increment de l’especulació hotelera, allò que amb tanta ànsia denuncien i persegueixen erradicar. Hi perdem tots.
El tarannà dels catalans és ser de mena pactista, el País en general i el seu Cap i Casal han avançat exponencialment quan ens hem posat tots d’acord, quan s’ha cercat el consens, quan el gruix de l’objectiu a assolir ha fet oblidar les diferències per a avançar per al benefici comunitari. Quan s’ha actuat unilateralment la grisor ens ha confós a tots plegats. Mirem doncs de fer una millor Barcelona, tots hi sortirem guanyant.
Pere Casajoana Singla. Arquitecte (AxA)
*Les opinions expressades pels nostres associats són personals i a títol individual
