La ‘platgeta de l’Eixample’ ha quedat esllanguida des que no està permès banyar-s’hi
Publicat a Tot Barcelona el 21 de juliol de 2022 | Meritxell M. Pauné
Un grup de veïns va impulsar la creació del primer interior d’illa de l’Eixample, una veïna el va condemnar el 2019 i altre cop un grup de barcelonins l’intenta ressuscitar. Els jardins de la Torre de les Aigües, més coneguts com ‘la platgeta de l’Eixample’, s’han marcit d’ençà que s’hi va prohibir el bany infantil que cada estiu l’omplia de vida.
El guirigall dels nens i nenes excedia els decibels permesos per la llei i una resident va fer callar els jardins a tribunals. Ara, efectivament, són un mar de silenci: pràcticament no tenen ús veïnal ni lúdic. Una vintena de magnòlies s’esforça en fer ombra sense que ningú l’aprofiti i la sorra davant de l’aigua està endurida. A més, la manca d’activitat fa que s’hi coli algun que altre incívic, emparat per la sensació d’impunitat que dóna un espai buit.
Per revertir-ho, un projecte impulsat per comerciants i arquitectes proposa obrir cap a l’interior d’illa diverses botigues de l’entorn, a fi d’insuflar nova vida als jardins. Els comerciants de CorEixample i membres del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) impulsen aquesta iniciativa, que ha estat preseleccionada per les ajudes La Ciutat Proactiva 2022 de la fundació municipal Bit Habitat. Competeix amb 14 més i a finals d’any es donaran a conèixer les guanyadores.
“Posar ulls” als interiors d’illa
“L’hem presentat a subvenció municipal per tercera vegada, a veure si ens en sortim aquest cop”, riu Sandra Bestratén, presidenta de la demarcació de Barcelona del COAC. Explica que l’interior d’illa “s’ha degradat” aquests dos anys i mig de pandèmia, hi van persones amb gossos molt grans, hi dorm algun sensesostre i tot plegat fa que veïns que n’eren usuaris habituals ara no hi vagin. “És un cercle viciós”, lamenta.
“Enlloc de posar-hi policia, hem de posar-hi ulls: obrir finestres o portes perquè es pugui creuar del carrer als jardins des de més llocs, que siguin més permeables”, proposa. “Si a l’aeroport ens fan passar obligatòriament pel mig d’una botiga per entrar a la zona d’embarcament o als museus per sortir-ne, per què no podem entrar i sortir d’interiors d’illa a través de botigues?”, compara.
El perquè és una ordenança municipal que no considera els interiors d’illa com espai públic –no són ‘places’– i per tant avui per avui no preveu que tinguin comerç. Possiblement als inicis dels interiors d’illa el veto comercial va ajudar a desmuntar reticències veïnals sobre soroll, però avui en molts casos és innecessari. Bestratén defensa que aquests jardins ja van ser disruptius com a primer interior d’illa recuperat i ara podrien “trencar motlles” de nou amb una prova pilot. No ha de fer por el soroll, replica preventivament, perquè les botigues tanquen a la nit i pels restaurants es podria establir un horari màxim.
Els impulsors de la iniciativa han identificat 3 locals al carrers Roger de Llúria i Consell de Cent que són prou profunds per tenir sortida al carrer i al jardí interior. “Una pastisseria, un bar i l’antic local de l’associació de veïns que ara és un despatx”, enumera Bestratén. La transformació de Consell de Cent en un eix verd de la nova Superilla, a més, els dóna esperances de bona predisposició municipal.
Banyistes despistats i incivisme
Xavier Llobet, president de CorEixample, és més categòric sobre l’estat actual dels jardins: “Estan fatal”. “Quan hi teníem la platja, l’habitaven nens que pentinaven la sorra i l’aigua estava clorada; ara hi van gossos que fan forats a terra, l’aigua no rep el mateix tractament, hi ha pintades a les parets i els bancs estan deixats”, compara. “Com que en algunes webs encara surt la platgeta, hi ha gent que ve i es banya a l’estany, sobretot quan fa calor”, lamenta.
Rememora també per què aquest interior d’illa té uns lavabos d’obra en un lateral. “Van ser una concessió d’un bar que hi havia abans a Roger de Llúria: li van deixar obrir un finestral cap al pati per tenir més llum natural i a canvi obrir els lavabos al públic”, recorda. El local, lamenta, “va canviar de mans i els nous amos han tancat la finestreta perquè ara dóna a una cuina”. De retruc, els lavabos estan tancats: “Ara no tenen sentit, hi podrien passar més coses dolentes que bones”, opina Llobet.
L’única entrada al jardí també desperta crítiques veïnals. És un passadís llarg i fosc que surt de Roger de Llúria, molt poc alineat amb l’anomenat urbanisme amb perspectiva de gènere actual. Des del carrer no es veu l’interior d’illa i viceversa, el que genera sensació d’impunitat als incívics segons el president de Coreixample. Precisament per això veu magnífic “posar ulls” a través de l’obertura posterior de botigues: “Seria una seguretat invisible, en sentir-se observats hi hauria coses que ja no es farien”.
L’Ajuntament s’hi posa bé
El districte de l’Eixample s’obre a estudiar millores per aquests jardins, a l’espera de la resolució del concurs de la fundació Bit Hàbitat. Fonts municipals asseguren que el districte ha tingut coneixement “de manera informal” de la iniciativa d’obrir les botigues cap a l’interior d’illa i sostenen que “podria ser una opció a estudiar”.
El districte avança al TOT Barcelona que té previsió de “millorar la il·luminació del túnel” i que veuria amb bons ulls introduir activitat social al jardí. “Ens sembla bé la idea de dinamitzar en certa mesura l’interior d’illa, via possibilitar que s’hi facin exposicions o el que ens pugui proposar el teixit comercial i associatiu”.
L’auditoria de Junts
L’oposició també té la vista posada en interiors d’illa de l’Eixample com aquest. Junts per Catalunya va presentar una primera auditoria de l’estat dels 46 jardins que hi ha al districte cèntric de Barcelona, i aquest estiu ha presentat la segona edició. Segons el partit, els problemes detectats no s’han corregit i que l’esllanguiment de l’explatgeta no seria un cas aïllat. Almenys 17 jardins més tenen avui dèficits de manteniment o en la vegetació.
JxCat va reclamar ja fa un any un informe oficial sobre l’estat dels 46 espais i recorda que el govern municipal ha incomplert la promesa de tenir-lo enllestit abans del Nadal passat. En particular sobre la platgeta de l’Eixample, JxCat critica falta de manteniment de la vegetació i la sorra, brutícia a la part inferior del depòsit d’aigua, manca d’informació sobre el patrimoni arquitectònic i mobiliari brut. També recrimina que no hi hagi cap àrea de joc infantil i que l’entrada faci pudor d’orins.
Tornen els Amics del Jardí de la Torre de les Aigües
Com explica una rallada placa a l’entrada de Roger de Llúria, el 1987 l’Ajuntament de Barcelona va inaugurar aquí el primer interior d’illa recuperat en “resposta a una important mobilització ciutadana impulsada pel veïnat i comerços”. Un promotor privat pretenia construir un pàrquing que hagués posat en perill la gran torre d’aigües, bastida sense fonaments el 1867 per proveir d’aigua corrent les cases de la zona quan la flamant Eixample encara no tenia resolts els subministraments domèstics.
Llobet reivindica el paper de tres persones concretes en la salvació de la torre: un matrimoni de professors d’arquitectura de la UPC, Josep Muntañola i Magda Saura, i un tercer veí, Josep Maria Martínez Mari Odena. Residien en un edifici de l’illa de cases i van aturar les obres avisant a la Guàrdia Urbana. En una època en què els processos de participació no existien, la parella va dirigir un estudi acadèmic ad hoc per demostrar la voluntat dels veïns d’aquesta illa de cases: “Una majoria clara no volia que es convertís en un aparcament, preferien uns jardins i que es mantingués la torre”, rememora Llobet.
Un cop inaugurat el jardí, el 1987, veïns i comerciants d’aquesta illa van constituir una associació per dinamitzar l’espai. Batejada com Amics del Jardí de la Torre de les Aigües, encara existeix però està en estat latent. De la junta de l’entitat només és viu un membre, Xavier Llobet. Es va proposar ressuscitar l’associació fa dos anys però l’esclat de la pandèmia ha alentit el propòsit. “Ara ho reprendré”, promet. Com a primera acció es proposa “promoure un procés participatiu entre els veïns actuals de l’illa de cases” sobre el futur de l’espai.
Llobet no tira la tovallola sobre l’ús de platja que tant agradava a les famílies amb nens petits: “Ben endreçada, podríem tenir-la! Per exemple amb un sonòmetre que fes de semàfor, educadors, menys aforament…”, suggereix. “A més em sembla que la veïna que va denunciar el soroll ja no viu aquí…”, apunta. Si els seus plans prosperen, podria ser el segon cop que els veïns rescaten el primer interior d’illa de l’Eixample.
