“Les ciutats s’han imitat sense una justificació urbanística” Elías Mas

El Museu Guggenheim i el pont de Calatrava són icones del nou Bilbao, una ciutat que s’ha vist obligada a renéixer del seu passat industrial. A la ‘cuina’ d’aquest procés de transformació hi ha hagut, durant anys, una mirada catalana

Publicat el divendres, 28 de novembre de 2014 en el diari ARA

JOAN RUSIÑOL | Elías Mas (Manlleu, 1945) va arribar a Bilbao a principis dels anys setanta. Hi havia anat per donar un cop de mà a un amic arquitecte, com ell, i va acabar quedant-s’hi després d’haver guanyat una plaça a l’Ajuntament de la capital biscaïna. Des de càrrecs de responsabilitat municipal, ha participat en la transformació d’una ciutat industrial, grisa, a una altra dedicada als serveis, a tot color. A més, és responsable d’obres significatives, com la seu central de la Bilbao Bizkaia Kutxa (BBK).

Imagino que el Bilbao del 2014 té poc a veure amb el que vostè va trobar el 1973.

Efectivament. És una ciutat renovada en molts sentits. Se li ha rentat la cara perquè bona part de l’arquitectura interessant ja hi era, però no es tenia cura dels edificis, hi havia contaminació, la ria era una claveguera… A més, s’hi han afegit edificis importants que han canviat la imatge de Bilbao, que s’ha anat conformant com una ciutat de serveis.

¿Les grans apostes, com el Guggenheim, han servit de dinamitzadors?

Sí, però relativament, perquè moltes coses ja s’havien posat en marxa abans, amb campanyes semblants a la de Barcelona, posa’t guapa. Abans del Guggenheim, per exemple, ja s’havia activat la rehabilitació de la ria i la recuperació d’espècies. Si hi hagués el museu però l’aigua del voltant estigués bruta, la situació seria criticable. El metro de Norman Foster, clau per articular l’àrea metropolitana, també s’havia adjudicat abans, el 1987.

Van trobar resistències al canvi?

Molt poques, perquè va coincidir en un moment en què tota la indústria se’n va anar en orris. Els mercats de producció de vaixells, les drassanes, la siderúrgia… van començar a caure i això va obligar a canviar perquè la gent es quedava sense feina. No obstant, la idea de marca Bilbao, de transformació global, no apareix fins al 1993. Fins aleshores eren accions destinades a resoldre qüestions que estaven malament.

¿El canvi de model, doncs, neix d’una urgència clara?

Sí. La renovació neix d’una necessitat econòmica directa.

¿L’arquitectura i l’urbanisme serveixen per canviar el dia a dia quotidià dels ciutadans?

No, tret del cas de les noves activitats que han aparegut lligades a aquest canvi. En el cas que ens ocupa, el de la ciutat de Bilbao, s’ha de dir tot: això ha facilitat més les actuacions especulatives. No totes les accions han sigut bones. Les dues obres clau, d’èxit, són el Guggenheim, per l’impacte internacional que té, i el metro, perquè ha afavorit la integració comarcal.

¿I no provoca canvis directes en la vida de la gent?

No. No ha generat canvis directes. En tot cas, ha generat un canvi indirecte perquè els bilbaïns se senten més orgullosos de ser d’aquí. Però la realitat és que la persona que vivia en un infrahabitatge continua vivint en un infrahabitatge. Els barris s’han millorat una mica però molts problemes continuen pendents. Altres, com el de la contaminació, sí que s’han corregit.

¿No s’han fet intervencions directes als barris?

Sobretot a partir de l’any 2000. Abans n’hi havia hagut, per exemple, per evitar que el que es coneix com Las Siete Calles del casc antic es convertissin en un gueto.

¿Qualificaria d’història d’èxit els canvis en què vostè ha participat?

Ha funcionat bé però tinc l’obligació de mirar-ho amb ulls crítics. L’actual alcalde, Ibon Areso, quan era regidor, sempre deia que calia ser prudents per no morir d’èxit. I en algun cas s’han encarregat edificis espectaculars que han sigut veritables fracassos, com les galeries comercials de Robert A.M. Stern. L’espectacularitat de l’arquitectura és una cosa molt relativa. Frank Gehry es va queixar d’edificacions que s’havien alçat al costat del Guggenheim que en molts casos no estaven a l’altura. La Torre Iberdrola és una pífia total.

¿S’han aprofitat malament, des d’aquest punt de vista, els anys de bonança econòmica?

Durant un temps semblava que tota ciutat havia de tenir un pont blanc de Calatrava. En la imatge globalitzada de les ciutats, hi ha hagut moltes imitacions que no han estat justificades ni sempre han sigut la millor opció urbanísticament. A Bilbao, com que estava feta una porqueria, el canvi ha ajudat a afirmar un caràcter de ciutat que ha funcionat bé i ha permès donar als ciutadans una sensació diferent de la que tenien, que era de molt escepticisme. El 1993 jo vaig comissariar una exposició en què vam reunir els grans arquitectes i vam explicar els projectes de futur. La gent de Bilbao creia que no s’acabarien fent i al final s’ha fet tot.

Vostè ha combinat l’arquitectura amb l’escriptura de poesia, amb diversos llibres publicats. ¿Hi ha algun punt de contacte entre aquestes dues facetes?

En el meu cas, un punt en comú de trobada total. L’estructura fonamental del poema correspon a l’estructura, a la imatge conceptual d’un edifici. És una qüestió d’unitat. Durant anys m’he llevat a les sis del matí per escriure -és el moment de màxima creativitat- per, a les nou, posar-me a treballar.

Foto portada extreta de l’ARA | Aquest arquitecte osonenc va arribar a principis dels setanta a Bilbao i ha sigut un dels responsables de la transformació de la ciutat. | MITXI