Pasqual Maragall encarna la modernitat, no com una moda sinó com una preocupació impregnada en cada acció que ens fa entendre la ciutat com un espai civilitzador
Publicat a Nació Digital el 6 de gener de 2019
Avui els Reis, que saben que m’agrada llegir, que els fenòmens urbans de tota mena m’entusiasmen i que l’eterna construcció de les ciutats m’apassiona m’han portat un exemplar de la trentena edició en castellà de Las ciudades invisibles d’Italo Calvino.
La primera vegada me’l va regalar el MHP Pasqual Maragall, i els Reis deuen haver sentit el meu lament durant anys d’haver-lo extraviat. Era un exemplar en la llengua que va ser escrit, l’italià; per tant el seu títol era Le città invisibili.
No em lamento de gaires coses, però d’extraviar llibres si; i encara molt més si sé que els he deixat i no me’ls han tornat. Vaig demanar al llavors alcalde de Barcelona que hi escrigués alguna cosa i, raonablement, em va contestar que no l’havia escrit pas ell i que -malauradament- el seu autor ja no podia fer-ho perquè havia mort a la ciutat de Siena uns anys abans.
En la meva insistència, va acabar escrivint: Reescrivim els carrers de les nostres ciutats perquè abans els hem somiat millors, tal i com Calvino va reescriure El llibre de les meravelles del món de Marco Polo. No he oblidat a qui vaig deixar el llibre i tampoc he oblidat les paraules que hi va escriure el gran alcalde barceloní i el més brillant dels presidents de la Generalitat recuperada.
Cap de les realitats de transformació efectuades a les nostres ciutats no han estat reeixides, si abans no ha estat un somni repetit una i mil vegades, i si abans no hem aconseguit fer-ne un somni compartit per una multitud de persones de sectors i procedències diverses.
Fa pocs dies va començar l’any dinou del segle XXI. L’any d’uns judicis que ens faran patir i l’any d’unes eleccions que renovaran governs de les ciutats i triaran els nostres representants al Parlament Europeu.
He sentit reclamar-se maragallistes a molts dels candidats que competiran per l’alcaldia de Barcelona i no he sentit definir que vol dir ser maragallista a cap d’ells.
Potser el regal dels Reis de l’Orient m’ha ha fet pensar tot el dia. I ara, en una tarda que ja s’allarga, us escric alguna cosa del que per a mi representa el maragallisme.
Pasqual Maragall encarna la modernitat, no com una moda sinó com una preocupació impregnada en cada acció que ens fa entendre la ciutat com un espai civilitzador, culturitzant; l’arquitectura com la regeneració dels espais on habiten els humans, un combat contra la lletjor i la indignitat. L’escola com l’eix central de totes les coses; però sobretot, és l’encarnació de l’autoexigència i la mirada progressista entesa com la prosperitat que no deixa ningú enrere, com el progrés que no genera marginalitat, ans el contrari, li ofereix oportunitats.
El seu pensament i acció va molt més enllà de la Barcelona Olímpica, però ningú com ell va aprofitar un esdeveniment esportiu per transformar i unir Barcelona i Catalunya. És impossible encapsular la seva figura, el seu pensament i la seva obra en un breu article d’una tarda de Reis.
El seu pensament abastava el món sencer, la interconnexió, el treball interdisciplinari per a fer front a problemes que podien semblar sectorial i locals. És l’ambició intel·ligent pel que fa a la sobirania i capacitat d’autogovern de Catalunya. És la interpretació de la societat canviant que davant els reptes importants no es refugia en paraules inflades i buides.
És l’Euroregió per no deixar que la política dels Estats ens empetiteixi, són les infraestructures de comunicació, és el tren i la bicicleta com a futur i no com a passat. És la regeneració urbana com element de seguretat i de cohesió social.
És l’acció decidida davant les grans crisis humanitàries, mirant als Balcans i a la Mediterrània. Són els fets i no els gestos o les paraules fugisseres.
És el clam de la transferència de poder al municipis, les diverses seguretats que permeten fer possible la seguretat de les persones i les coses.
Quan va aconseguir la implicació d’amplis i diversos sectors de la societat, se’n va sortir. Quan la política es tornava sectària, ell mateix anunciava que no ens en sortiríem. Combatia la pulsió localista com a refugi per la manca d’ambició i de mirada llarga. Va demanar un canvi copernicà en la cultura política de l’esquerra espanyola per assumir la plurinacionalitat i el federalisme asimètric que no va arribar a consumar-se i que ara, una tarda de Reis trobo a faltar.
Sabia que el pacte era signe d’intel·ligència i que no s’havia de tenir por a negociar. Ens posava com a condició, però, que negociéssim sense por.
Qui en reclami el seu llegat, que allargui la mirada.
