Estendre la política de Ciutat Vella a la trama de Cerdà és no haver-ne entès la raó de ser
Publicat a La Vanguardia el 10 de 2020
Recents consistoris barcelonins i, sobretot, el comandat per Ada Colau, estan desvirtuant la principal virtut del pla Cerdà: la neutralitat . Davant el pla, haussmannià i monumental, defensat al seu dia per l’Ajuntament barceloní, el Govern central, no sense una polèmica descomunal, va imposar l’optimista, higienista, sense centre privilegiat, americà , de l’enginyer Ildefons Cerdà. La seva trama neutra no va propiciar edificis monumentals rematant llargues perspectives, però va permetre ubicar-hi tota mena d’edificacions, residencials, institucionals, religioses, educacionals, culturals, hoteleres, comercials, fins i tot industrials (algun centre d’ illa encara conserva una xemeneia, com la de la impremta Thomas).
Zones del nucli antic s’han convertit en àrees de vianants amb èxit, però l’Eixample és una altra cosa
A l’ Eixample gairebé tots els carrers són iguals, de la mateixa amplada, la mateixa orientació (a 45 graus dels punts cardinals per privilegiar l’assolellament), sense jerarquies. Davant la delimitació d’àrees amb diferent funció de l’urbanisme racionalista, totes les funcions barrejades: el bordell al costat de l’església com defensava el sociòleg Mario Gaviria. Aquesta és la ciutat que tants estimem.
En la meva infantesa gairebé tots els carrers eren de doble direcció: la màxima igualtat. Amb el temps, per facilitar la circulació rodada, van anar adoptant la direcció única: primera especialització. Però, des de fa anys algunes calçades han estat envaïdes per artefactes estranys: pilons, jardineres, bancs, jocs infantils… fins a arribar al paroxisme present. Tot això justificat per l’exclusiu objectiu de posar traves a la circulació rodada.
A veure: al vehicle que duu de porta a porta –em nego a dir-ne privat ja que, a més dels taxis, aviat es compartirà com avui es comparteixen motos amb notable acceptació– cal domesticar-lo (que circuli a 30 km/h em sembla bé), no eliminar-lo, perquè té la seva raó de ser. Pretendre que ancians, com jo, o altres persones amb problemes físics arribin a casa seva o a la feina amb bicicleta és una simplificació totalitària. Sé que àmplies zones del nucli antic s’han convertit en àrees de vianants amb notable èxit i acceptació ciutadana, però l’ Eixample és una altra cosa.
Estendre la política de Ciutat Vella a la trama de Cerdà és no haver-ne entès la raó de ser. Accepto que Portaferrissa està normalment atapeïda de vianants, però en 75 anys de trepitjar l’ Eixample no he vist mai una vorera amb dificultats per passejar-hi. Tret de poquíssimes excepcions – Pelai, Balmes, Via Laietana–, tots els carrers tenen voreres amplíssimes, de cinc metres d’amplada, cosa que permet que totes tinguin arbratge. No hi ha cap altra ciutat amb tants arbres a les voreres; voreres generoses, encara que un altre temor municipal sigui envair-les amb terrasses de bars i restaurants.
Ciutats amb climes molt menys benignes tenen les voreres, de vegades molt estretes, plenes de terrasses. Pensem en el Soho londinenc o en el Marais parisenc.
Una gran ciutat ha de permetre alguna cosa més que passejar, ha de permetre l’accés a tallers, botigues, restaurants, hotels, espectacles; ha de permetre la càrrega i descàrrega en punts pròxims. Fins ara aquesta funció –dificultada per la proliferació de carrils bici– l’han resolt els xamfrans. Doncs a partir d’ara la meitat ja no ho faran. La meitat dels xamfrans es convertiran en beatífiques àrees de lleure, fins i tot es planteja un concurs internacional de projectes per a aquest disbarat. En un lúcid article, Xavier Monteys desaconsella aquesta allau d’ ocurrències argumentant que els xamfrans s’han de modificar poc, potser empedrar-los.
Tot això per fer realitat les superilles: una idea gairebé centenària defensada per Le Corbusier, personatge messiànic que va dissenyar mobles bonics –fins que Charlotte Perriand va abandonar el seu estudi–, edificis discutibles i plans urbanístics nefastos. Si s’hagués acceptat el seu pla Voisin, s’haurien arrasat 40 hectàrees de la dreta del Sena per col·locar-hi una immensa esplanada verda sobre la qual s’aixecarien 19 gratacels de 180 m d’ alçària. Només s’hauria salvat algun monument –com el Palais-Royal o la Place de la Madeleine–. L’avui recuperat i encantador barri del Marais hauria desaparegut, un malson hitlerià. D’aquest individu ve la idea de la superilla, o sigui, la idea que només se circuli per un de cada dos carrers de l’ Eixample i es formi una illa de quatre illes actuals. La destrucció definitiva del pla Cerdà.
