En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
El 28 d’abril del 2017, es va celebrar l’ acte de nomenament de la Biblioteca Oriol Bohigas. L’ acte acadèmic va comptar amb la seva presència i van participar els arquitectes Rafael Moneo, Eduardo Mangada, l’ escriptor Jordi Coca i el que subscriu aquestes línies. El text que segueix “Ofici i Coneixement” reflexa la meva intervenció en aquell acte que volia i vol ser un modest homenatge en record d’ aquells anys que van resultar ser rellevants pel posterior futur de l`escola d’arquitectura i de la ciutat.
En aquest merescut acte d´homenatge a Oriol Bohigas, que celebrem a la biblioteca de l´ETSAB i que des d´ara portarà el seu nom, a mi em correspon parlar de la seva docència. Especialment del seu paper com a catedràtic al voltant del tema de l´habitatge i de la seva rellevància. Amb la seqüència d´intervencions previstes es vol remarcar la importància i diversitat de les seves múltiples activitats amb implicacions ciutadanes i aquesta pensem que sens dubte també ho va ser.
És cert que jo vaig viure aquells anys d’a prop, segona meitat dels setanta, en un esperançador context polític d´alliberament. L´Escola tot just iniciava un període de renovació pre-democràtic, on la recuperació de figures com la de Oriol Bohigas representaven autentiques obertures de pensament cap a un exterior que tot just descobríem.
La primera qüestió de la que volia parlar és que degut a les característiques del personatge no serà fàcil destriar les activitats docents de les de director, d´urbanista, arquitecte o teòric de l´arquitectura. La seva coneguda vitalitat i energia feia sovint desaparèixer els límits i les converses es convertien en reunions de treball, reflexions sobre temàtiques urbanes o preparació d´un guió per un proper article. Eren els anys del bar a la setena planta, on sovint els professors es quedaven a dinar i aprofitaven per endreçar i comentar els diferents temes del curs. Gran polemista era capaç en una mateixa conversa d´argumentar en un sentit o en el contrari sobre qualsevol qüestió. Crític amb les institucions i amb les actituds continuistes cercava la sorpresa de l´argumentació que sempre a contra corrent semblava impossible de sostenir.
Tothom coincidia en destacar aquella immensa capacitat de treball il·lustrada amb profusió d´anècdotes que relataven com els horaris diürns i nocturns d´Oriol Bohigas s´encadenaven sense interrupció. A qualsevol hora el podies trobar treballant com si no necessités descans i la lògica conclusió era de que això no podia ser bo. Avui en dia, afortunadament, sabem i hem pogut comprovar que aquesta inusitada energia s´ha mantingut intacte al llarg de molts anys.
La seva tornada a l´escola d´arquitectura es va concretar al 1977. Prèviament havia donat classes des de 1964 i havia estat expulsat al 1971. Anul·lada la seva càtedra d´Elementos de Composición, al negar-se a jurar els “principios del movimiento” va quedar fora de la universitat durant uns anys. Reclamat insistentment per un, llavors jove, grup de professors es va fer càrrec del curs d’habitatge i poc després va ser director de l´escola fins a principis dels anys 80. En aquest període va endegar tot un procés de renovació no només al curs sino a l´escola en general. Uns anys abans de la implantació de la estructura de departaments a la universitat que va transformar radicalment la gestió de les escoles.
Del seu lideratge docent cal remarcar-ne el sentit col·lectiu i aglutinador que va conformar al voltant del curs destinat a l´habitatge. La càtedra tenia un sentit diferent del actual i que entenem habitualment més lligat a un reconeixement individual que a una estructura docent. Denominàvem càtedra precisament a aquesta estructura, i per extensió a l’espai on ens reuníem a la cinquena planta, on encara perviu l´ampliació en corba del lloc de reunió “la paret embarassada”. Un espai docent compartit per l’ús i els criteris dels seus professors en aquest cas centrats en el tema residencial on es barrejaven les argumentacions sobre el proper programa de curs amb les primeres idees sobre el que havia de ser la futura Vila Olímpica.
Potser ara sembla normal que les qüestions al voltant de l´habitatge configurin un curs però llavors proposar-ho com a tema acadèmic tenia un profund sentit de canvi. La seva modèstia programàtica contrastava amb altres plantejaments grandiloqüents i reivindicar la pedagogia del projecte a partir de la domesticitat de l´habitatge posava de manifest varies qüestions:
Primer la seva importància quantitativa tant en l´exercici professional com en la configuració de les nostres ciutats i conseqüentment la conveniència d´abordar-ho monogràficament. D´altra banda, els avantatges de la seva aparent senzillesa permetia introduir tot allò après en altres assignatures de la carrera i proposar una primera síntesi a través del projecte d´habitatge.
Ho explica bé el mateix Oriol Bohigas quan a la primera publicació del curs després de la seva tornada a la universitat “la vivenda col·lectiva”, enuncia els criteris pedagògics i ens parla de la necessària complementarietat d´Ofici i Coneixement. Una complementarietat que fa impossible destriar d´una manera absoluta entre els aspectes instrumentals i els de contingut.
“Un projecte no és solament una forma codificada de transmetre la descripció d´un edifici. Un projecte és també el seu propi contingut específicament arquitectònic, és, podríem dir, una part de la mateixa arquitectura, és a dir, element constituent de- i integrat a- l´edifici futur, no solament pel que descriu sino pel que és… En la seva realització, per tant, és impossible de distingir racialment entre tècniques de descripció, per una banda, i , per l´altra, procés de creació, criteris de formalització, conceptes bàsics d´un arrel cultural més ampla. Per aquesta raó un curs de projectes és el lloc on es planteja la qualitat del disseny amb tota la complexitat i l’ambigüitat del judici que això comporta. Un lloc on es comproven els coneixements adquirits i on ofici i coneixement han de conduir a una exigència de qualitat.”
Malgrat el pas del temps i la lògica evolució que s´ha produït al voltant de l´ensenyament del projecte, vull acabar aquesta breu intervenció afirmant el renovat sentit d´aquestes paraules que ens remeten a l´ofici de projectar i a la seva lògica i intima relació amb els continguts. Una relació que explicaria i sostindria, almenys en part, l´habitual alt nivell com a projectistes dels titulats a la nostra escola, i que sens dubte ens hauríem d´esforçar a mantenir.
Pere Joan Ravetllat, abril 2017
