El guanyador del Premi Pritzker 2018 va fer una arquitectura oberta i integradora que reduís les diferències socials i s’adaptés a les noves generacions
Publicat a Llegir.cat | Manel Haro
L’arquitecte indi Balkrishna Doshi (Poona, 1927 – Ahmedabad, 2023), guanyador del Premi Pritzker 2018, sempre va tenir clar que l’arquitectura servia per crear comunitats, pobles i ciutats, i que les construccions havien de ser atemporals, no ajustar-se a modes passatgeres, perquè especialment els habitatges passen de generació a generació. Doshi anava més enllà, pretenia que, en un país de clares diferències socials com és l’Índia, rics i pobres convisquessin i compartissin espais.
Doshi va estar molt influït per Le Corbusier (1887-1965) i Khan (1901-1974), amb els quals va treballar. De fet, va ser l’encarregat de supervisar la construcció dels edificis de l’arquitecte francès a Ahmedabad. L’indi és considerat, doncs, un dels pares de l’arquitectura moderna a l’Índia, atorgant sempre a la seva obra un caràcter marcadament local, amb una mirada a la història, la tradició i l’artesania índies. Va treballar per crear una xarxa d’habitatges assequibles i ho va fer gràcies a sistemes modulars i estructures obertes que permetien als residents adaptar les cases a les seves necessitats i alleugerir la frontera entre l’espai públic i el privat per estimular la interacció social.
Doshi, a més, volia potenciar el sentiment de pertinença dels residents, així que projectes d’habitatges com els de la Life Insurance Corporation of India (1973), justament a Ahmedabad, estaven pensats perquè les noves generacions que els ocupaven poguessin fer modificacions als seus gustos. De fet, el projecte comptava amb una sèrie de terrasses on es podien afegir altres mòduls per crear nous espais. Són més de tres-centes unitats en un espai de 40.000 metres quadrats, on els treballadors, encarregats i personal de servei de la companyia convivien.
Un altre dels seus projectes emblemàtics són els habitatges de baix cost Aranya (1989), a la ciutat índia d’Indore, pensats sobretot per a persones socialment vulnerables. Un dels seus objectius era empoderar els seus residents, que tinguessin poder de decisió, així que les construccions tenien només l’equipament mínim (lavabo, instal·lació elèctrica…), amb materials molt econòmics, que permetien que qui hi vivia pogués ampliar-les i adaptar-les com necessitessin, una característica de l’arquitectura índia. Aquest projecte va comptar, en el seu inici, amb la construcció d’una seixantena de cases pilot que mostraven les diverses formes que podien adoptar.
D’aquesta manera, els residents van sumar nous espais que podien llogar a altres persones, o bé obrir tallers i negocis, aconseguint noves vies d’ingressos i una millora en les seves condicions de vida. Doshi considerava que era una oportunitat perquè els fills dels propietaris pensessin a estudiar per tenir un futur millor. És a dir, projectes com Aranya pretenien ser la llavor d’un entramat que, amb infraestructura i recursos mínims i en un context de forta vulnerabilitat social, havia d’anar creixent amb el temps, millorant la vida dels seus habitants i creant un sentiment de comunitat, tolerància i solidaritat. Doshi entenia l’habitatge com un procés constantment obert que dotava d’esperança els seus residents.
Aquesta idea de trencar barreres socials i de fomentar la interacció entre persones la va aplicar també en altres projectes més enllà de l’habitatge. Dos exemples són l’escola de la Shreyas Foundation (1963), a Ahmedabad, i l’Indian Intitute of Management (1977), a Bangalore. Crític amb la idea que les institucions educatives havien de ser entitats de control i opressió, Doshi pensava els seus projectes d’escoles i centres d’aprenentatge com espais oberts i semioberts on la vida s’esdevenia de forma natural, construccions que establien un diàleg alliberador amb el seu entorn, on docents i estudiants podien interactuar, tot el contrari de la idea d’escoles com a realitats de domini. Una arquitectura en definitiva, que volia ser oberta, esperançadora i humana.
